Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.
Anem a veure perquè.
Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.
Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.
El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.
El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.
I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.
De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.
En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.
A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).
El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.
Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.
Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.
En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.
El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.
El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.
Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021
Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.
[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453
[2] Domínguez López, Manuel (2021) “Miquel Madorell, un arquitecte de l’Hospitalet poc conegut” en: http://localmundial.blogspot.com/2021/05/miquel-madorell-un-arquitecte-de.html
[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
Històries des de Bellvitge. 