Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers.

S. X-XIII a Palau-solità i Plegamans. El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació. El terme “castell”,

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat. L’advocació de l’ermita del castell

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

El campanar de l’antiga església de Sant Menna a Sentmenat del Vallés (s. XI) és el testimoni visible de l’església vella esfondrada el 1745, quan va ser inaugurada la moderna església parroquial. Però amb l’antiga rectoria associada a l’església (avui biblioteca) i la necròpoli annexa trobada en les excavacions d’entre 1992 i 2002 forma un

Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos.

Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud

Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències medievals.

Les dones i les primeres esglésies La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar. La Serra de

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre.

Monestirs femenins medievals relegats per la història. A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit. La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana. El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana. En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar