Es negaren a ser recloses. Les agustines de Montalegre.


La Conreria, postal antiga

Entre el Vallés i el Maresme, al sud d’una muntanya dita Mont Agut “Mons Alacris” i posteriorment Montalegre o“Mont Hilaris[1], al lloc conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, tot i que el terme parroquial era el de Sant Fost de Campsentelles),n’hi havia una ermita de la que ja no en queda sinó el record: Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonadesdocumentada des dels inicis del segle XIII, quan hom troba diverses donacions i deixes a favor de la comunitat d’aquesta casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

La casa va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma.[2] En 1265 posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies.

Les germanes rebien una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe Ponç de Gualba, a qui trobem acabant amb la vida de moltes comunitats femenines, va retirar al monestir aquests drets.

Sant Fost encara conserva el record de «la font de les monges». Foto: Ramon Solé

El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest mateix bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400), optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir, en 1413, el prior de la cartoixa de Vallparadís (fundada en 1344 per Blanca Centelles)[3], fent vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de Conreria.

L’edifici medieval de la Conreria va ser enderrocat a causa de les obres dutes a la casa entre els segles XVI- XVII. A partir del 1942 el nou edifici bastit al seu lloc va ser la seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies.

La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, expandint-se posteriorment.[4]

Les germanes agustines de la Conreria s’havien traslladat a Barcelona després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou l’edifici que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362.

Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019

El 1438 se li afegeix la comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella” o Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló (afortunadament una ermita romànica ben conservada en un indret històric-natural molt ben cuidat). Aquests traspassos no són fàcils i no es fan sense resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures.

Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.

Però el concili de Trento (1545-1563) obligà a la clausura de les comunitats religioses femenines (un intent que ja es venia procurant segles enrere). Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu, com així era.

La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos i el 1593 el papa donà les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona. Aquest seminari va ocupar l’espai fins el segle XVIII, quan es va fer el pati Manning.

Amb l’expulsió dels jesuïtes l’edifici va quedar buit, destinant-se a usos militars fins que l’edifici passa a titularitat pública destinant-se a hospici i “Casa de la Caritat” entre 1802 i 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i l’edifici es destina a oficines de la Diputació de Barcelona.

Antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019

Actualment l’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Santa Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església es parla de les monges agustines però no dels motius de la seva «extinció».

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-05-2022

A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes


[1] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[2] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-201

[3] En un article anterior van parlar de les dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció, p. 11.

Publicado por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Crea tu sitio web con WordPress.com
Comenzar
A %d blogueros les gusta esto: