El lloc de “Barberà” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era, a l’edat mitjana, un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb Barcino i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.
El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.
Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.
Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2]
El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva (familiar o religiosament), que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer, sinó és que aquest document tant equilibrat fos un muntatge.
Posteriorment, els testimonis d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, una més entre “supra dictos sacerdotes” donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]
Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a la de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”, però no necessàriament ha de ser aquesta la Cusca de Barberà.
L’únic que podem deduir de tot plegat és que la propietat (o el fisc) passarà a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexionaria Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.
Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.
El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]
Entre les institucions eclesials que anem veient, els senyors, com Odesind o Audesind a qui hem de veure com el pare de Bonfill Odesind, que serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà i de qui ja vam parlar en un altre article.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (potser Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (aquest és el primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.
El 1014 una dona, Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies, al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien les ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona Sicards com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer ella fins morir el 1066.
Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]
El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 27-11-2021
A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes
[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.
[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)
[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32
[6] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/17/sant-salvador-de-polinya-bonfill-odesind-i-sanca-uns-senyors-feudals-del-segle-xi-amb-molts-matisos/
[7] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 7
[8] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, doc. CCLXXXIII
[9] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 20
[10] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma
[11] Alturo i Perucho, J. (1985), o.c., vol. 9, n. 92 i 103
Històries des de Bellvitge. 