“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]
Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com «la Catedral del Vallés» per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia, i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajudaran a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.
En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI, obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que, en aquest indret fa uns quants revolts.[2]
Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i de la que potser encara queden restes amagats sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser, la que volem fer present.
En primer lloc cal dir que les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però no trobem anomenada aquesta desapareguda església fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels inicis d’una església de la que no sabem on és i de la que no trobem menció fins molt endavant de la seva possible història?
Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.
L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX, l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.
En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrarà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom del carrer de Sant Iscle perdura en un lateral de l’església.
Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i feudal i els sectors més urbans com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.
En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important amb la de Sant Iscle. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.
En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.
Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa a l’església (enderrocada o aprofitada en part per re-fer la nova església al segle XIX?). El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars, aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]
El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església. Seria el cas de la de Sant Iscle?
Ho fa més probable el fet de que el 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro a Castellar. [7]
La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (de “ferreria”) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152 i la trobem sota un monestir femení sobre el que els més potents posarien les mans quan van poder.
A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc i de que el que els comtes “donaren” no era nou, sinó quelcom que ja existia i que es reaprofita sota un altre domini.
El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (el Castellar Vell actual) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren, llavors, els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.
Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]
Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]
Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.
L’última paraula la té l’arqueologia. Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.
També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]
Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.
Així que, per a seguir evocant i investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues, que dona idea d’un àrea productiva on, sota el domini d’uns o d’uns altres, s’arreplegaria una gent que treballava, es coneixia i re-coneixia, s’ajudava a subsistir, recordava els seus morts i celebrava en comú, fets quotidians que procuren vida, sense tantes violències com veiem en altres entorns, i que trobem habitualment sota un monestir femení.
Mots, camins que abans que nosaltres, altres van fer i pont, com la làpida d’Ermomir, una pedra de marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966. Pedra que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, haver estat aprofitada com altar d’una primitiva capella visigòtica i com a làpida sepulcral al segle X a la capella de Sant Iscle, posteriorment, amb les obres del segle XVIII s’aprofitaria com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar (entre el Ripoll i el torrent de Canyelles).[11]
L’església no ha deixat gaire record si eren elles les que estaven al front i potser aquesta dada negativa sigui tan significativa o més per a considerar diverses possibilitats sobre qui regentava l’església de Sant Iscle de Castellar. Era el monestir de Sant Pere de les Puel·les?, potser, especialment al principi quan el lloc es deia “Sagrera de les Fàbregues”. Sabem que elles tenien els seus preveres i que aquests podrien haver oficiat a la capella de Sant Iscle.
El nom de Tolosa que s’ha vinculat als inicis de l’època carolíngia (Riquilda de Tolosa, fundació de Sant Pere de les Puel·les amb l’església de Sant Sadurní de Tolosa…), però, sent posterior al de les Fàbregues, ens fa pensar en una altra possibilitat més relacionada amb el segle XIII i és que hi vinguessin persones de Tolosa i/o del sud de les Gàl·lies, fugides de les croades albigenses, si fos el cas, no hi seria Sant Pere de les Puel·les, sinó, potser, donades (i donats) les qui tindrien cura d’una ermita-església de la que, de moment, no en tenim més referències.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-11-21
A les dones que han tingut i tenen cura de les esglésies, a les que es silencia.
[1] Vergés i Mirassó, A. (1974) Història de Castellar.
[2] García-Carpintero, M. A. “Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/
[3] Prat, Paz, E. (1993) “El trencaclosques no resolt sobre l’Església de Sant Iscle i els orígens de Castellar”. A: Plaça Vella, n. 37.
[4] La cita és del Dr. Vergés a: Prat, E., o.c., p. 15, 16 i 17
[5] García-Carpintero, M. A. “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/
[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.
[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X
[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).
[9] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 9
[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.
[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50
Històries des de Bellvitge. 