Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.
Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos Comtes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.
Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.
No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.
L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.
També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.
Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.
Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]
Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.
La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.
En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.
De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]
De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.
Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]
Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les d’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]
El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de la basílica de Sant Miquel de Barcelona i de Sant Pere de les Puel·les.[5] Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats el 998 a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.
Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.
Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.
El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021
A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)
[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)
[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)
[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232
Històries des de Bellvitge. 