Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa


Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt, l’ermita i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

  • El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.
  • El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar a la que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: «Viu el Vallés».

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé-

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.


[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189

[8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

Publicado por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.

4 comentarios sobre “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Meteoedu

Amanece un nuevo dia

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Meteoedu

Amanece un nuevo dia

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Crea tu sitio web con WordPress.com
Primeros pasos
A %d blogueros les gusta esto: