- Resum fet a partir de la taula rodona organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge a la Biblioteca Bellvitge el dia 06-03-2020, amb la participació de Montse Abolafia (moderadora), Mercè Olivares, Nelly Peydró i les germanes Rosi i Toñi Ruiz Palomero.
Una de les primeres organitzacions de dones del Partit Comunista en Espanya o del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partits polítics clandestins entre els anys 40-70, van ser les “Comissions de Solidaritat” per visitar als presos. Algunes dones com Pura Fernández (Cambil, Jaén, 1927- L’Hospitalet,1997) s’adonen de la militància política dels seus marits quan aquests són empresonats. Elles són les úniques que poden visitar als presos. Pura comença, per iniciativa pròpia, la seva consciència política anant amb una altra dona a visitar el bisbe i el delegat de govern. Una dona del PSUC la convida a integrar-se al partit donada la seva empenta i capacitat de lideratge.
Mercè Olivares, que va ser companya de partit de Pura i regidora de sanitat del primer Ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1974-79), ens explica que els moviments democràtics de dones dels partits comunistes dels anys 60 s’arreplegaven sota el “Consejo Mundial por la Paz” organitzat des de Moscú, en el que, a més de les “dones democràtiques”, participaven estudiants i intel·lectuals. En 1968 Pura va anar a Moscú per participar en una trobada d’aquest moviment i va tornar molt decebuda dient que tot eren paraules i folklore. Pura era dona d’instint, de reflexió i d’acció conjunta.
El PSUC començava a organitzar les Comissions Obreres (CCOO) als centres de treball, Mercè Olivares recorda que van ser les dures condicions laborals, com el fet de que hi havia molt treball sense legalitzar, la precarietat del treball de la dona en casar-se o tenir fills o les importants diferències de salari entre homes i dones pel mateix treball, les que van provocar la presa de consciència de la necessitat d’actuar en conjunt per canviar-les.
Mercè, amb les altres dones que hem organitzat la trobada per parlar de la lluita obrera i feminista de Pura i de les seves companyes, recordava el diferent tarannà de les dones en aquells anys, on el risc de patir la repressió violenta del franquisme era candent. Ella recorda el caire de festa espontani que compartien amb Pura i altres dones, ens diu que se sentia segura anant a la barraca de Pura i Felipe en el barri de la Bomba, potser degut a l’ambient de camaraderia que es respirava. Amb ella hem cantat algunes de les cançons que recordava de aquells llunyans anys 60.
Hem recordat les contradiccions que es vivien entre els homes, que mentre defensaven els drets de les dones de paraula, tenien actitud masclistes a la llar o, inclús, al sí del partit. Alguns homes no volien que les seves dones participessin de la vida i les accions del partit ja que, si ho feien, qui cuidaria dels infants? Un fet que s’entén davant de la repressió que patien les famílies. Tot i així elles es van implicar.
Si a les fàbriques s’organitzaven les CCOO, al barri eren a les Comissions de barri, on participaren activament les dones, però en les accions més que en les reunions de les juntes que es feien al vespre quan ells tornaven de la feina i elles eren a casa preparant el sopar. Durant el dia hi havia una presència massiva de dones, elles sortien a reclamar serveis, sovint amb les seves criatures. A Bellvitge les dones es manifestaven durant el dia demanant que aturessin les obres dels blocs de pisos que no deixarien espai per construir els equipaments que necessitaven. Ells, quan tornaven de la feina, tiraven la formigonera a terra, però les obres van acabar definitivament un matí, quan una dona va pujar damunt de la formigonera amb la seva criatura.
Pura, que participava de la Comissió de Barri promoguda pel PSUC amb el mètode de la recollida de signatures i la pressió institucional, no es feia problemes de participar en altres accions endegades per altres sectors com la cooperativa que des d’una Associació de pares i mares de la parròquia de Bellvitge Nord es va organitzar per disposar d’una llar d’infants. Pura, amb una altra companya, ajudaren un noi d’un altre partita a escapar, ja que podia patir greus represàlies, rebent amonestacions del seu propi partit. Ella deia “Donde haya una lucha que yo crea justa, allí estaré”.
La necessitat de treballar de la dona va portar a la creació d’escoles bressol. La cooperativa Tin-tín nasqué com a resposta a aquesta necessitat. Comptà amb el suport del treball no remunerat de moltes noies i dones als seus inicis. Es va convertir en l’actual llar pública “El passeig”, però el procés va durar anys. Rosi Ruiz Palomero que està en aquesta escola des dels inicis ens parla del que va ser la lluita de les treballadores per tenir unes millors condicions laborals i de l’impuls que sempre han donat al treball amb les famílies.
Als anys 70 les reivindicacions de les dones ja eren ben presents, tot i que les del propi moviment feminista podien semblar diferents a les que demanaven les obreres en torn al treball i a la vida als barris, es va anar veient que tot formava part d’una mateixa lluita. Les jornades catalanes de la dona de 1976 va aglutinar diferents realitats de les dones donant forma a una necessitat d’alliberament comú. Una d’aquestes era la lluita pel control del cos.
Mercé Olivares era a la taula.
A Bellvitge les lluites per les millores de la Sanitat era, en aquests primers anys del barri, una lluita de dones amb el suport de personal sanitari. A finals del franquisme començaren a sorgir els centres de Planificació Familiar i les xerrades d’informació sexual, acabant amb un dels tabús més forts per a les dones. Aquesta lluita arreplegava dones de les diferents associacions de veïns. Mercè Olivares destaca el paper de les Vocalies de Dones en aquest camí cap a la consciència feminista. Maribel García Barraqueta aporta la seva experiència en relació a aquest despertar del millor coneixement del propi cos i la necessitat de fer camins plegades per ser més lliures a l’hora de prendre decisions.
Toñi Ruiz ens explicà la seva percepció com a nena que era quan es feien les reunions clandestines a casa seva amb el seu pare Antonio Ruiz que va ser regidor al primer Ajuntament democràtic de l’Ajuntament, en alguna de les quals havia participat Julio Anguita. Les seves vivències ja li van conformar un tipus de consciència diferent a les noies de la seva edat que no eren del partit. Des de joveneta s’ha implicat en accions socials i de cura del propi cos.
Nelly Peydró amiga personal de Pura destaca que Pura no va tenir cap càrrec, però representa a moltes dones anònimes, les que van emigrar deixant les cases que habitaven en un lloc on passaven gana per venir a un lloc inhòspit, on no tenien res, les que s’ajuntaren de manera espontània per fer front comú a les adversitats, les que mai deixaren de cantar, les que en cada moment de la història i segons el lloc on viuen han estat on havien d’estar com les que des de les AMPES han continuat promovent, a partir de la instauració de la democràcia, una millor vida al barri.
Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Escrit el 8-març-2020. Revisat i publicat: 8-març-2021
A les dones de Bellvitge, a les reivindicadores de qualsevol lloc i temps
Històries des de Bellvitge. 