Històries des de Bellvitge.

L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?

Les llegendes martirials (“martyr” prové del grec i vol dir testimoni) ens han arribat plenes d’excessos i d’informacions creuades. Són històrics aquests fets:

Les persecucions als cristians durant els primers anys del cristianisme. Les últimes van ser les decretades per Dioclecià i executades a la Península per Dacià entre el 303-304 de la nostra era.
El culte a les figures martirials i les seves relíquies promogut des de les antigues esglésies visigòtiques, afavorint les peregrinacions.
Algunes restes arqueològiques i algunes dades documentades.

La màrtir Eulàlia i St. Jaume, un sant associat al culte dels màrtirs. Interior de l’ermita romànica de Provençana. AGC, 2019

De la màrtir emeritense de dotze anys, Eulàlia, tenim aquestes referències:

El Governador Aurelio Prudenci Clement (348-410), probablement de Calahorra, cristià i poeta al final dels seus dies va escriure catorze poemes, inspirats en les actes martirials, que es van publicar el 404 amb el nom de “Peristephanon liber”, un d’ells està dedicat a la màrtir Eulàlia. Arribat fins els nostres dies, el poemari, pròxim temporalment als fets, dona compte de l’antiguitat del seu culte i fa probable que existís una Eulàlia executada a Mérida durant les persecucions.

Aquests himnes es van propagar per Europa i el Nord d’Àfrica, fent-se ressò d’ells pràcticament tots els textos posteriors, com els de St. Agustí, St. Gregori de Tours, l’oracional visigòtic de la litúrgia mossàrab o la mateixa litúrgia catòlica, així com l’imaginari iconogràfic de diverses èpoques i estils. Tant els escrits com les imatges pretenen oferir un model, en aquest cas el de la noia verge que s’enfronta al poder donant raó de la seva fe.

Romanç o «seqüència» de Sta. Eulàlia, any 880

El segon text és del 635: “La vida de los Santos Padres emeritenses” que, inspirat en una història del segle IV, relata la “passió Sancte Eulalie Vigines”. Si d’aquesta narració traiem les dades màgiques i/o dubtoses del martiri i ens fixem només en noms, fets i circumstàncies, trobem elements que mostren arrels històriques poc conegudes:

Al text es menciona Calpurniano, governador de Lusitania, com a jutge del procés contra la noia Eulàlia i s’han trobat restes arqueològiques que corroboren la existència d’aquest personatge.[1]
Un fet curiós, i més per a nosaltres, és que Eulàlia viatjava amb una altra verge que la tutelava, Júlia, a Promtiano, a trenta-vuit milles de Mérida, al lloc de Lusitania que limitava amb la Bètica.[2]
També trobem un mestre, “Donat” i un confessor (només els bisbes ho eren), Félix, al davant de la comunitat de verges en Prontiano.

El nom de Donat remet al donatisme, una corrent cristiana del nord d’Africà (Cartago, Numídia…) que promulgava un rigor més gran entre el clergat. Finalitzades les persecucions, continuaren rebutjant el domini de l’Emperador. Sentint-se hereus dels màrtirs, no acceptaren el bisbe escollit, Cecilià, al que consideraven “traditor”. Cecilià, ardiaca quan el bisbe anterior (Félix) abjurà per eludir el martiri, va lliurar els llibres sagrats que Dioclecià manà eliminar. El conflicte entre els partidaris del bisbe Donat i els de Cecilià s’estén. Els emperadors, caps de l’església, condemnen el “donatisme” com a heretgia. L’església perseguida es torna aviat perseguidora dels seus propis fidels.

St. Agustí amb els donatistes. Il·lustració a la capilla dels invàlids. Viquipèdia.

Darrera dels moviments que la imaginació fa créixer, sempre n’hi ha les condicions materials de la existència, com va ser en aquell cas la llunyania d’una zona immersa en lluites tribals, respecte d’un poder centralitzat que només els considerava per a recaptar impostos i hosts.

El viatge de dues donzelles, una més joveneta acompanyada d’una altra que la tutela, remet a les comunitats femenines dels primers temps amb donzelles, dones consagrades i vídues que encara no seguien una regla fixada.

Amb la entrada de les tribus nord-africanes a la Península, alguns cristians es converteixen a l’Islam i uns altres continuen amb la seva fe (mossàrabs) pagant un tribut més alt per a mantenir les seves esglésies. Alguns d’aquests fugen al nord peninsular amb una part de les relíquies dels seus màrtirs, propagant el seu culte i propiciant les peregrinacions.

El text del 660, atribuït al bisbe Quirze de Barcelona, d’una Santa Eulàlia de Barcelona, és una recreació del poema de Prudenci. El 2004 l’església la va treure del martirologi deixant-la com a santa popular.

Representació de la Santa Eulàlia barcelonina

I arribem a Santa Eulàlia de Provençana, anomenada així el 986 quan el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana», que limitava amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port (Montjuïc) i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada Deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[3] Els matrimonis que, al final dels seus dies, viuen en castedat i/o es fan monjos, eren una realitat en aquells temps. El lloc de “Torres” era a Espodolla (actual ciutat de la justícia).

Tot i que el 908 es fa esment de la “vila Proventiana”, la de 986 és la primera referència a un culte i apareix vinculat a dones que tenien cura de les esglésies i dels enterraments fins que l’església va acabar amb la seva tasca.

La troballa casual d’un cap de Medusa sota la rectoria propera a l’ermita de Provençana indica que podria haver-se establert una església visigòtica sobre una necròpolis romana, com va passar a molts llocs, però no s’ha fet mai una recerca arqueològica. El nostre topònim de Provençana sembla derivar d’un Proventius, que seria el propietari d’una vil·la romana, però això és una hipòtesi, n’hi ha massa similitud entre el topònim “Promtiano” i el de “Provintiana”, com per no preguntar-nos si no podria ser aquest l’origen. Per una altra banda, el culte a Sta. Eulàlia de Provençana hauria pogut arribar a nosaltres des de Provença, que aviat es va fer ressò de la màrtir emeritense.

Cap de medusa trobat a principis del segle XX durant unes obres a la rectoria de provençana. AGC, 2020, Museu Arqueològic de Catalunya

La Catedral de Barcelona va ser consagrada en 1058 sota les advocacions de la Santa Creu (la que ja tenia) i Sta. Eulàlia (de Barcelona, de la que el bisbe Frodoí va dir, el 878, que “trobà” les seves restes a Sta. Maria de les Arenes (o del Mar) i no a l’Agris Provincialis» (Sta. Eulàlia del Camp) on les havia buscat prèviament. Amb aquestes “troballes”, de nou romanitzades, l’església franca s’imposava eliminant tot vestigi de l’anterior litúrgia visigòtica-mossàrab.

La primera església i parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, al barri d’aquest nom, està sota l’advocació de la màrtir de Mérida ja que l’himne de Quirze no va tenir ressò fàctic fins la consagració de la Seu. La posterior de Sta. Eulàlia de Mérida (segle XV-XVI), al barri del centre, també, no només perquè dugui aquest nom, sinó perquè la volgueren posar sota la invenció barcelonesa, però finalment es va decidir que seria consagrada a l’única que pot ser autèntica.

Evolució de l’escut de l’Hospitalet a una revista de 1969 de l’Ajuntament. Amb els símbols de la palma i de la creu barcelonina de Sta. Eulàlia. Forma part del procés iconogràfic.

Quines conclusions podem treure?

Si n’hi hagué una màrtir Eulàlia, va ser la de Mérida
La de Barcelona és una “inventio” o recreació sobre els primers textos
- Els mites, com el de la medusa, en els que les dones podem trobar reflectida la nostra força (de la mirada en aquest cas), degeneren en llegendes que el patriarcat aprofita per a manipular consciències
La primera vida monàstica femenina, de la que en tenim molt poques referències a les nostres terres es troba documentada als petits i concrets detalls d’alguns documents i escrits.

Als que indaguen en la història, l’art i la cultura, destriant els petits detalls.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20-05-2023

[1] Castro Mateos, A. (2012) “La construcción de lo sagrado. Santa Eulalia de Mérida y su extensión por el Levante español”. Tesis. Universidad de Cáceres.

[2] Sabio González, R. “Eulalia de Mérida y la villa de nombre Ponciano o Prontiano” en: Eulalia (Mérida, 2017)

[3] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 6

Ruta per la història de les ermites de Montserrat

Montserrat des de Sta. Cecília al nord del massís. AGC, 2021

Les capelles i ermites properes a la basílica de Sta. Maria es troben a banda i banda del torrent “Mala” o de Sta. Maria. La regió sud és coneguda com a Tebes i la banda nord, Tebaida, noms que remeten al primitiu monaquisme que va néixer a Egipte.

La basílica-monestir de Montserrat. Foto: Dani Ortí, 2023

La majoria es bastiren a partir del segle XV, en coves i balmes de difícil accés. La més propera al monestir és la de Sta. Anna (de 1498), en podem veure les runes on s’estan fent excavacions. És prop del “camí de totes les ermites” que, des del monestir, pel “pas dels francesos”, duia a la més llunyana habitada, St. Jeroni. Sta. Anna era la parròquia dels ermitans, a la seva plaça baixaven diumenges i festius a celebrar, si no es feia missa solemne a Sta. María.

Sta. Anna, runes, excavacions i obres. Dani Ortí, 2023

Prop de St. Jeroni n’hi havia una ermita anomenada “Sta. Maria la més alta o del Tabor”. St. Jeroni va ser edificat o restaurat al segle XVI i reconstruït el 1891. Aquí n’hi havia el pou de glaç que conservava la neu pel monestir. Fins aquí arribava l’aeri durant el segle XX.

Les ermites tenien diverses estances, oratoris propers dedicats als pelegrins i altres construccions com cisternes i horts. Dues van ser utilitzades com a lloc de repòs, la de la Sta. Creu i Sta. Helena (mencionada el 1408 i reedificada el 1965) i la de St. Benet, ambdues a Tebaida, prop del monestir.

St. Benet tenia un altar dedicat a Sta. Escolàstica, els dos germans fundadors benedictins. L’actual capella és de 1927 i està adossada a l’antiga de 1536, de la que només queda una paret i la cisterna.

St. Benet, a un costat, una gran roca i a l’altre, el que queda de l’antiga capella, un mur, les escales i la cisterna. Dani Ortí, 2023

Canal fet a la roca de la cisterna de St. Benet. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/12/07/la-font-cisterna-de-lermita-de-sant-benet-de-montserrat/

Les mencions més antigues esglésies de Montserrat són dels segles X-XI. Aquestes apareixen vinculades als castells de terme i es situaven en llocs més accesibles, prop dels camins. Montserrat va suposar una enorme fita de l’avanç comtal des d’Osona-Manresa envers les terres del Penedès i la manera d’assegurar el seu domini era mitjançant l’església que organitzava les parròquies des dels monestirs i les Canòniques.

Entre el 889-890 els reis francs donen els drets fiscals de Manresa a St. Pere de Vic. El 925 el bisbe de Vic cedeix al monestir de Ripoll els delmes de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell, de la que només queden unes restes.

En 933 els Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa donen al monestir de Ripoll les esglésies de Sta. Maria, St. Iscle, St. Martí i St. Pere, les primeres “al cim”, al lloc on es bastirà la basílica, i les dues últimes al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tindria com a simples propietats agràries. La capella de St. Iscle i Sta. Victòria, sants venerats a la Hispània visigòtica, va ser reconstruïda i es troba dins del jardí dels monjos. De St. Martí es desconeix l’emplaçament i el de St. Pere és confús, sembla que seria el de.St. Pere de Monistrol, però no s’ha trobat l’emplaçament. L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”.[1]

St. Iscle i Sta. Victòria, postal antiga, arxiu Rasola.

El monestir de Sta. Cecília, més antic que el de Montserrat (documentat en una donació del 900), va ser dotat en 945 pels mateixos Comtes Sunyer i Riquilda i fins la mort d’aquesta, el 956 (igual que St. Pere de les Puel·les de Barcelona). Cesari (-982) és el primer abat reconegut. El 943 havia comprat a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al terme del castell de Marro de Manresa, on n’hi havia la domum de Sta. Cecília (el terme “domum” implica una comunitat) per damunt del lloc anomenat «Monesteriolo«. El 957 el bisbe de Vic, Guadamir, consagra aquest monestir, amb la condició de que segueixin la regla de St. Benet, restin sota l’obediència de Vic i li canviïn el nom al de St. Pere, però la veneració popular va aconseguir que el nom de Sta. Cecília perdurés. Dels litigis per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[2]

L’abat Cesari és conegut per auto-proclamar-se arquebisbe en 956, tot i que no va ser reconegut. En 970 ho va aconseguir el bisbe de Vic, Ató, però va morir assassinat l’any següent.[3] Els conflictes interns entre les institucions de la mateixa església i d’aquesta amb els feudals són més freqüents que els que es donaren amb els sarraïns.

El castell de Marro és un dels castells termenats (marquen un terme) de Montserrat, amb un nom que remet al domini islàmic. L’edifici del castell subsistí fins la segona meitat del segle XV. Tenia dues torres, dos ponts de balança i una cisterna excavada a la roca. Sota aquest castell es bastirà la capella de St. Dimes (Tebaida) damunt del rocam, a la que s’accedia per una escala. L’ermità de St. Dimes amagà aquí la imatge de la marededéu durant la invasió francesa.[4] Aquesta ermita va ser reconstruïda el 1892 i recentment.

St. Dimes sota el castell de Marro. Gravat antic

La vila de Monistrol prendrà aquest nom al segle XIII, quan trobem anomenada la Bestorre, des d’on es controlava el pas per l’antic pont romànic. Algunes ermites s’esmenten en aquest temps de la reforma benedictina del Cister. Són les de St. Antoni (reedificada en 1490) i St. Salvador o “cova de les cabres”, a Tebaida, i la de St. Joan Baptista. Totes elles eren en balmes i devien ser molt més senzilles que les que es referen al temps del gòtic. Guillem d’Humboldt (1767-1835) descriu la de St. Salvador, en 1800, “com un gàbia d’ocells”[5].

A la regió de “Tebes” podem accedir amb el funicular de St. Joan (1918), on les trobarem properes a la capella del mateix nom (bastida en 1869). En balmes contigües es troben la de St. Joan (documentada des de 1420) i la de St. Onofre habilitada en mig de dues columnes de roca. Si St. Salvador era com un niu, la de St. Onofre serà, per a Guillem d’Humboldt, “com un gàbia d’ocells”[6].

Capella i mirador de St. Joan, darrera estan les balmes o eremitoris. Dani Ortí, 2023

Molt a prop n’hi havia la de St. Jaume de la que en queden restes del mur penjat a la roca. A sota, ben amagada, Sta. Catarina i a dalt, la de Sta. Magdalena (reconstruïda el 1498) “furiosament combatuda pels aires”.[7]

Sta. Magdalena es menciona el 1042 com a capella del castell d’Otger, del que no en tenim informació ni en sabem l’emplaçament. Trobem esment d’ambdós noms junts en un programa de la reforma gregoriana dels monestirs. Aquesta regió, coneguda com “les magdalenes”, pertany a Collbató.

A Collbató podem veure les úniques restes d’aquells primers castells. El 999 els vescomtes de Barcelona, Udalard i Riquilda, fan donació d’uns alous que tenien al castell de Bonifaci o de La Guàrdia a la domum de St. Miquel de Montserrat que limitava amb el torrent Mal al nord, el riu Llobregat i Esparraguera a l’est, Hostalets de Pierola al sud i Sta. Maria del Bruc a ponent. El terme d’aquest castell, en mans dels vescomtes i del bisbat de Barcelona, abastava Collbató i El Bruc.

Restes del castell de Collbató. AGC, 2023

En 1048 el bisbe Guislabert (de la família vescomtal) consagra la capella de St. Miquel de Montserrat posant-la sota la Canònica de Barcelona. Al límit nord s’esmenta Sta. Maria (Montserrat) que devia estar refent-se. Al seu testament de 1062, deixa les capelles de Sta. Margarida de les Amenolelles i de St. Corneli de “Collo Betone” (Collbató) a St. Miquel i, conseqüentment a Sta. Maria.[8] La creu de terme de la plaça de St. Miquel indica el lloc d’entrada i sortida pels romeus de Collbató. La capella s’alçà de nou sobre l’antiga en 1870. L’edifici actual és del segle XX.

Antiga ermita de St. Miquel. Arxiu Rasola.

Els senyors de La Guàrdia, descendents de la família vescomtal, seran els feudals de la zona. “La Guàrdia sobre el Bruc”, documentada des de 931, s’anirà diferenciant de Collbató erigint el seu castell (actual “masia castell). Els La Guàrdia traspassaran, entre 1221 i 1224, l’església de St. Miquel de Vilaclara (El Bruc) a Sta. María de Montserrat amb el castell i la vila. El lloc de Vilaclara s’esmenta per primer cop en un establiment que fa St. Cugat en un alou amb torre al lloc de Vilaclara de Sta. Maria del Bruc.

Can Jorba, en el camí a la masia Castell de El Bruc i a Montserrat. AGC, 2023

El nombre de les ermites que es mencionen a les indicacions de les rutes[9] varia entre dotze i quinze, ja que alguns consideren que s’hauria d’incloure la de St. Miquel i la Sta. Cova, però són més les que han existit i s’han perdut.

Ruta de les ermites. Tot Montserrat. cat

A la Sta. Cova, refeta el 1864, és on la tradició diu que es va trobar la imatge de la marededéu, però l’únic que sabem del cert és que la Verge Bruna hi era el 1341, quan es va consagrar l’altar de Sta. Maria. La talla, d’un romànic tardà, és, com altres d’aquesta època, una “Theotokos” o majestat que, asseguda al tro, és ella mateixa un tro per l’infant. Mare i fill duen la bola del món a les mans. La imatge bruna és pròpia dels pelegrinatges que des de l’orient passaven pel nord d’Àfrica. En aquesta època ja es coneixia la escolania. Prop d’aquesta cova-ermita trobem la figura d’un St. Domènec, un sant d’aquests temps en els que la esglèsia permet només quatre ordes mendicats i predicadors.

La figura de St. Domenec a la baixada a la Sta. Cova. AGC, 2014

Alguns noms duen confusió per estar duplicats o per fer referència a oratoris propers, com el de St. Pere. El 1868 Joan Martí, prevere, escriví:

“Des de Sta. Caterina i a un tret de ballesta per la banda de migdia, hom descobria les runes de la capella de St. Pere amb la seva bona cisterna treballada en la pedra, única cosa que quedava de l’ermita, a més d’un arc de la porta d’entrada”.[10]

Una de les cisternes que aprofitaven l’aigua de pluja. Foto: Ramon Solé

Entre 1493 i 1811 els monjos benedictins de Valladolid es feren càrrec de Montserrat, a disgust de molts. D’aquests temps són les llegendes sobre els ermitans, però també els llibres de viatges amb referències literàries evocadores dels llocs. Montserrat va ser un dels primers llocs en tenir impremta. Totes van ser destruïdes a la guerra del francès, la majoria es referen, però la vida eremítica va ser suprimida en 1822, degut a uns fets luctuosos succeïts a la capella de la Trinitat (coneguda des de 1400).

Pou-cisterna de La Trinitat, on es va trobar el cadàver de l’ermità, Foto: Ramon Solé: https://fontsaigua.wordpress.com/2018/01/23/la-font-cisterna-de-can-trinitat-a-montserrat/

Als segles XIX-XX es bastiran o rehabilitaran algunes que actualment són utilitzades com a refugis.

St. Antoni, habilitada com a refugi c’excursionistes. Dani Ortí, 2023

Primeres ermites esmentades en orde d’aparició als documents:

900 Sta. Cecilia (castell de Marro)

925 St. Pere Vilamarics (entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell)

933 Sta. Maria, St. Iscle, St. Pere i St. Martí (“al cim” i “al peu” de Montserrat)

986 St. Pau Vell (El Bruc) (St. Pere de les Puel·les)

999 St. Miquel de Montserrat (Collbató, castell de Bonifaci o la Guàrdia)

1042 Sta. Magdalena (castell d’Otger)

1068 Sta. Margarida Amenolelles i St. Corneli de Collbató

1068 Sta. Maria del Bruc i el lloc de “Vilaclara” (St. Cugat)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-5-2023

Als excursionistes que gaudeixen de la muntanya i en tenen cura

[1] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[2] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis (segles X-XI) https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[4] Amics de Montserrat (1967) Ermites i fonts montserratines. Granollers: Montblanc, p. 44

[5] Amics de Montserrat, o.c., p. 27

[6] Amics de Montserrat, o.c., p. 71

[7] Amics de Montserrat, o.c., p. 24

[8] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 13, 69 i 122.

[9] Ermitanda. La ruta de les ermites de Montserrat. Fotos de Cesc Cots https://ermitanda.wordpress.com/descripcio-de-la-ruta/

[10] Amics de Montserrat, o.c., p. 182

El caballero románico de St. Pau de El Prat, las trovadoras y el amor cortés.

La figura romànica de St. Pau de El Prat

De la ermita de Bellvitge, del siglo XI como mínimo, no se conoce la advocación hasta la de la marededéu de Bellvitge (siglo XIII), es probable que anteriormente fuera la de St. Pere, ya que se encontraba equidistante de la desaparecida ermita de St. Pau, de la que sólo nos queda una pequeña y bellísima talla y sabemos que, siempre que hay un St. Pau, hay un St. Pere.

En el s. XII en Occitania y en el Norte de Italia se inicia el tiempo del “amor cortes” el de los cantos a un amor que pretende domesticar al caballero que lleva a su amada en el pecho y va a librar batallas. Nos ha llegado algo en forma de poemas y romances, pero también en cartas y leyendas. Las trovadoras escribían sobre las buenas maneras del amor y los desasosiegos del desamor en lengua vernácula que las juglaresas contaban y cantaban. La cultura trovadora, en la que la mujer es compositora, protagonista y actuante será perseguida por la Iglesia Católica con la primera cruzada contra cátaros y albigenses.

Uno de los libros donde se pueden encontrar textos escritos por trovadoras

Se ha dicho que ese “amor cortés” nos ha hecho más mal que bien a las mujeres y puede ser que así haya sido debido a la degeneración que sufren las ideas y su lenguaje, pero en aquel momento las mujeres enseñaban con sus historias y cantos unas maneras de comportarse mejor, ellas empezaron a loar ese amor que busca el consentimiento (en la lengua de oc, “oc” -lengua o patria-, significa “sí”). El desprestigio actual es una visión sesgada y tergiversada, corresponde a relatos y desviaciones misóginas que se dieron en el gótico cuando se elevó a la virgen-madre a los altares proponiendo un modelo con el que se pretendía controlar el cuerpo de la mujer y ante el que se podía elegir únicamente entre ser virgen o ser madre.

Son pocos los cantos que nos quedan de aquella época, pero los romances que reivindican el amor y cantan las gestas, incluyendo sus pérdidas, tienen mucha fuerza, como el de “la doncella guerrera” (de Aragón) en la que una hija hace el papel del caballero para contentar al padre. En estos escritos laicos, que no necesitaban el permiso de la iglesia, la mujer se expresa con más confianza y seguridad, como la que debían mostrar conversando en sus propios círculos.

Las trovadoras, espacios libres de mujeres

Algunas de las canciones trovadorescas fueron recogidas en los monasterios, la separación entre profano y religioso no existía y algunas de las poesías del amor cortés son auténticos cantos a una espiritualidad inspirada en los valores que nos conectan y nos relacionan, aunque la Iglesia oficial no lo reconozca.

El románico es un arte hecho a la medida humana, un arte conciso que enseña mediante imágenes con volúmenes que alcanzamos a ver con la mirada, que se nutre de la recitación y los cantos a la naturaleza y a la vida transmitidos de madres a hijas, recreados entre hermanas, rítmicamente bailados.

Ermita de Bellvitge, años 50. Esta ermita dista de la de Provenzana, como la de St. Pau de el Prat, destruida por las riadas, distaba de St. Boi. Dos ermitas gemelas que podrían tener las advocaciones de St. Pau i St. Pere (siempre juntas)

Del tiempo del románico es la ermita de St. Pau de El Prat que estaría anexa al mas de St. Pau, mencionado en 1283. Barceló Vidal es el primer masover-ermitaño documentado. La capilla aparece, como tal, en 1371 en el testamento de Pere de Viader (la familia Viader es una de las más estables de El Prat). La casa-ermita estaba situada en el Prat de St. Boi, siendo sufragaria de este municipio. Fue destruida a final del siglo XVI y ya no se reconstruyó, aunque quedó el topónimo en el “Camp de St. Pau” (1889).[1]

La parroquia de “St. Petri de ipso Prat” que se menciona en 1083 y 1086 en los testamentos de Eimerud y de su esposo, el levita Ramón Mir y que Montserrat Pagès propone (junto a otra noticia de 1010 que claramente es un error) como antecedente de la de El Prat del Llobregat[2] no parece ser la del Delta. Por una parte, la mención de “el prado”, como lugar común, es habitual y la encontramos en diversos lugares. Por otro lado, en el documento de 1086 se habla de “St. Petri ipso Prat” o de St. Martí y esta doble advocación parece apuntar a algún castillo de frontera, como St. Martí Sarroca, donde se jura el testamento, con la iglesia de St. Pere de la Torre Vernet y la capilla de St. Joan Lledó, antiguamente de St. Martí; el de St. Martí de Tous, con la ermita de St. Pere d’Erm o cualquier otro lugar con esta doble advocación. En Cardedeu había una ermita denominada St. Pere del Prat (o de Monells) en el límite de Alfou y Vila-Rifà.

De todas maneras, puede que hubiera un St. Pere y quizás fuera esta la advocación desconocida de la ermita de Bellvitge. Un indicio de ello es la llave de bóveda que se conserva en el museo de historia de l’Hospitalet, seguramente desechada cuando la ermita se rehízo en el siglo XVI y probablemente románica ya que St. Pere lleva un báculo con unos símbolos propios de este arte, que, aunque desgastados, parecen ser St. Gabriel luchando contra la serpiente.

Otro dato que refuerza esta idea es la mención de la “parroquia de Banyols” encomendada en 1147 al monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les.[3]

Llave de bóveda encontrada en la ermita de Bellvitge. La imagen, un S. Pedro con su báculo del románico, parece que acompañe, como suel hacerse al St. Pau del Prat. AGC, 2021, Museu de Història de L’Hospitalet

De St. Pau de El Prat sólo nos queda una pequeña y bellísima talla románica de madera, de un St. Pau espigado y con unos ojos grandes almendrados de estilo bizantino que es uno de los mejores ejemplos de este arte.

La imagen de St. Pau del Prat actualment restaurada, en la iglesia de St. Pere i St. Pau de El Prat. AGC, 2023

¿Llegaron por aquí los cantos provenzales que se originaron en palacios y monasterios? Si lo hicieron sería de forma oral y popularizada. Joan Amades recogió y nos dio a conocer las versiones impresas, explicando, con ayuda de expertos, las tradiciones orales de las que apenas nos queda vestigio. Un fruto –desvirtuado con el tiempo- serán los “goigs» o gozos.

“En examinar els goigs amb una mica de deteniment, aviat hom s’adona de dues procedències diferents: una que podríem qualificar de floralesca: elevada de conceptes, refinada de formes, escollida de llenguatge i… l’altra, mereixedora del qualificatiu popular… més simple en la seva forma però no per això mancada de sentit emotiu i sovint d’un gran realisme … que són produïts per versaires possiblement analfabets (Amades, 1939, vol. I: 73).

Gozos a St. Pere y St. Pau de El Prat de Llobregat, aunque los textos impresos que se conservan son posteriores, el origen está en los cantos provenzales.

Según Amadeu Pagès:

“… els goigs són tan essencialment una dansa filla de la ballada provençal, que no té a veure amb el terme goigs del segles XV en endavant, sinó que, al seu origen és una dansa dels trobadors” (Amades, 1939, vol. I: 83).

La forma profana de esos cantos y bailes se denomina “cobla”, nombre que aún perdura en Cataluña. La expresión popular con la que el pueblo ironiza sobre sus desgracias y deseos son les caramelles,[4]cantos festivos, populares, irónicos y algo picantes que se cantaban los días de fiesta. Y es que las manifestaciones que los primeros obispos consideraban paganas y combatían fieramente desde los primeros tiempos, seguían arraigadas expresando el deseo de amor y vida, así como el dolor ante las pérdidas, las “tres heridas” del poeta.

Los lunes de Pascua se celebrava un aplec en la ermita de Bellvitge, al que acudían gentes de la payesía de los alrededores, para las criaturas era también el final de «les caramelles».

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-04-2023

A quienes cuidan de nuestro patrimonio histórico y cultural

[1] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del prat. Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal.

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 583

[3] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de las Puellas de Barcelona.

[4] Farré, Tanit (2014), Les caramelles a l’Hospitalet, trabajo final de grado de Historia del Arte.

Sota Eramprunyà: Bruguers, el Sitjar i la Roca de Gavà. L’acció de les dones al castell i a les seves capelles.

Castell d’Eramprunyà sobre Gavà. Foto: Martí Porterías

Bruguers o “Brugueris”, és el nom col·lectiu d’un arbust força abundant a aquest de Gavà i a altres indrets catalans: el bruc.

“Bruguers vell” és la primitiva capella on es venerava la marededéu de Bruguers, al sud del castell d’Eramprunyà, de la que només resta una paret.

Les restes de l’antiga capella de Bruguers vell. Martí Porterías.

En 1321 Guillemona, filla de Pasqual Messeguer, amb Dolça, Deodates de la capella de Sta. Maria de Bruguers de la parròquia de St. Miquel d’Eramprunyà, signen un rebut (arxiu parroquial de St. Boi), el que vol dir que la capella funciona i que les dones en tenien cura. Però, des de 1327, ja només trobarem preveres amb la seva dotació o “benefici”. El 1328 l’ardiaca de Barcelona designa a un frare de St. Agustí per a que celebri a Sta. Maria de Bruguers assignant-li els drets i pertinences de la capella on havia de viure.

Les restes de la que va ser parròquia de St. Miquel junt el castell. Martí Porterías.

Les Deodates o Deodonades (beguines en Europa) eren dones que duien una vida cristiana i austera, donada als altres en forma d’atenció a malalts, de predicar l’evangeli en llengua vernacular, d’ensenyar principalment a les nenes, una forma de vida lliure i compromesa que va ser perseguida per l’església catòlica que volia obediència i fer-se amb el patrimoni que gestionaven. Compaginaven la oració amb activitats com filar la llana, teixir, blanquejar la roba o preparar herbes remeieres.

Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona entre 1303 i 1334, acabarà amb la majoria d’aquestes comunitats seguint els mètodes propis de la inquisició, és a dir, indagant, en les parròquies que visita, entre els veïns i veïnes sobre la conducta dels parroquians i parroquianes i imposant penes.

De les Deodonades de Bruguers vell no en sabem res més però a la mateixa època Ponç de Gualba autoritzà els trasllat de la capella de Sta. Magdalena del Sitjar, com veurem, mentre acabava amb les comunitats de Deodonades dels voltants de Barcelona, com la de Sales (Viladecans); subjectava d’altres (no sense conflictes) com la de St. Joan de l’Erm de St. Just Desvern o la de Sta. Margarida de Valldonzella i rebia acusacions de curanderisme sobre algunes altres com Godaya, Deodata de St. Joan de Viladecans.

Ermita de Sales al Pla de les Deodates de viladecans. AGC, 2019

El lloc on actualment es venera la marededéu de Bruguers es deia, des de fa un mil·lenni, el Sitjar o “Ciliare”, de sitges o llocs on s’emmagatzemava el gra i altres productes i eines agrícoles, un lloc arrecerat, al camí que des de Begues duia al Penedès, de fàcil defensa per estar envoltat de penya-segats i des d’on es podien vigilar les contrades. Tant el castell d’Eramprunyà com el lloc del Sitjar i el de “Rocabruna” (urbanització de la mare de déu de Bruguers) són documentats des del segle X. Les excavacions han confirmat la presència humana en aquestes dates. Cal tenir en compte la importància de la extracció de mineral de ferro que existia entre els turons de Rocabruna, Les Orioles i Les Ferreres, que en aquests temps eren sota el domini del senyor d’Eramprunyà. Durant la època ibera i romana el material de ferro s’embarcava als vaixells que ancoraven a Les Sorres. Un material molt apreciat que es treballava a les fargues per a fer les eines dels pagesos i els estris dels cavallers.[1]

El castell d’Eramprunyà era en mans dels Santmartí des del segle X. Ferrer de Santmartí, últim senyor d’Eramprunyà d’aquesta nissaga, establí un benefici (pagament d’un prevere) per a la capella de Sta. Magdalena del Sitjar de la parròquia d’Eramprunyà, en la que s’havia de fer reformes, a principis del segle XIII. L’absis de l’actual capella de la Mare de Déu de Bruguers seria d’aquesta època.[2] Entre 1226 i 1247 Jaume I adquirí el castell quedant els castlans del moment, els Santa Oliva, sota el seu domini directe.

Absis de Sta. Maria de Bruguers o Sta. Magdalena del Sitjar. AGC, 2022

Després del segon concili de Lió de 1274 es gravà un 10% els delmes per la Santa Seu sobre els preveres i les esglésies. Aquest concili suprimí les ordes religioses i/o moviments que no hi eren sota el domini dels bisbes, especialment si eren femenins i/o mixtes. És una època de reformes que durà Ponç de Gualba als voltants de Barcelona. Després de les grans persecucions als moviments considerats herètics, s’inicien les aberrants i cruels pràctiques de la Inquisició. Només en aquest context, aplicat als interessos locals, s’entenen els canvis que afectaren a Bruguers vell i al Sitjar. Darrera de tot sempre hi ha un interès econòmic i, en aquest cas, un canvi social.

En la visita de Ponç de Gualba de 1309 a St. Pere de Gavà es deixa constància de que el capellà beneficiari de Sta. Magdalena “no té llicència” (una de les imposicions del moment és que els canonges havien d’anomenar els capellans, com es va fer a Bruguers vell). El rei efectuarà un nou nomenament. Entre 1310 i 1319 es produeixen successius canvis de capellans, dient que el lloc no interessava gaire, tot i que generava riqueses, potser demanaven més dotació, potser tot plegat era conseqüència dels canvis socials que s’estaven produint.

El lloc del Sitjar sota el castell d’Eramprunyà.

Saurina de Terrassa i Santa Oliva rebé el castell de la seva àvia, Saurina de Santa Oliva, que li va donar com a dot en 1273, quan casà amb Bernat de Centelles. Bernat era un home agressiu, endeutat i amb trifulgues amb altres senyors feudals. Tant és així que Saurina aconseguí del bisbe la separació marital, cosa que poques dones aconseguien, potser havia més interessos amagats, doncs el rei Jaume II li embargà el castell a Bernat, però Saurina tenia també els seus drets i així li semblaria més fàcil.

En 1323 Jaume II, necessitat de diners per a les seves conquestes a Sardenya i Còrsega, ven el castell d’Eramprunyà i el dret de patronat sobre la capella del Sitjar al seu tresorer i notari, Pere Marc, per 120.000 sous.

Pere Marc era senyor, des de 1305, del lloc conegut com “la Roca de Gavà” on vivien 40 famílies sense església, amb la qual cosa demanà dur l’església del Sitjar a la Roca al·legant que era un lloc “horrorós i de gran solitud”, cosa que resulta inversemblant i, com a mínim, una exageració.

Com es veu en aquest plànol el Sitjar estava (i està) junt al camí que enfila a Begues

Ponç de Gualba, autoritzà el trasllat imposant dues condicions: que tripliqués la dotació del capellà beneficiari (un capellà que ja era sota el seu control) i que mantingués el lloc del Sitjar amb la seva imatge i la seva advocació de Sta. Magdalena. Pere Marc deixà, al seu testament de 1338, una dotació per a que un dia a la setmana el prevere de la Roca fes missa al Sitjar en record d’ell mateix i del fundador Ferrer de Santmartí.

L’última castellana de Eramprunyà, Blanca de Centelles (-1349), filla de Saurina de Terrassa, es negà a rendir-li homenatge a un burgés, fins que hagué de claudicar sota l’amenaça de perdre tots els seus drets, però les desavinences continuaren fins que Pere Marc li comprà tots els drets, en 1337, per 140.000 sous (més del que va pagar al rei).[3] Blanca de Centelles, senyora del castell de Vallparadís que heretà de la seva mare, donà aquest castell de Terrassa a l’orde dels cartoixans en 1344, en morir el seu únic fill.

Castell-Cartoixa de Vallparadís de la castlana Blanca de Centelles. AGC, 2022

Pere Marc deixà al seu hereu, Pere, el castell d’Eramprunyà i les seves propietats de València al seu segon fill, Jaume. Pere Marc II casà amb Magdalena que quedà vídua i amb un fill sordmut, ja que el marit i tres fills havien mort (potser per la pesta). En 1347 Pere Marc II fundà un benefici a la capella de Sta. Maria de Bruguers (Bruguers vell) reservant per a ell i els seus descendents el dret de patronat. Però l’altre germà, Jaume, poderós i amb prestigi a la cort, reclamà el castell al rei i li va ser concedit obligant a Magdalena a retre-li homenatge en 1352 i retirant-se aquesta a la casa forta de La Roca. En 1387 s’autoritzà a Jaume Marc (oncle d’Ausiàs Marc) a fer obres a la capella del Sitjar. La imatge de la marededéu de Bruguers que es venera a Gavà i de la que n’hi ha una reproducció al Sitjar, seria d’aquesta època.

Imatge romànica de la are de déu de Bruguers

En 1391 el Papa concedeix al rei Joan I les dues terceres parts dels delmes que la Santa Seu recaptava anualment de les esglésies catalanes, així sabem que la església de Sta. Maria de Bruguers i la del Sitjar seguien funcionant amb una renda similar, en canvi no es diu res de la capella de la Roca de Gavà. En una visita de 1406 es demana el Capbreu de les seves rendes. Aquí veiem que la Roca rebia censos d’un tros de terra del donat de Sta. Maria de Brugués, d’alguns pagesos més o menys benestants i els delmes del Sitjar en forma de diferents cereals i d’animals, un conjunt que mostra la seva riquesa. És a dir que bona part del que arreplegava el Sitjar servia per a mantenir la capella de La Roca. Al Capbreu, després d’anomenar els cereals: ordi, mestalls i altres blats en bona quantitat, s’afegeix: Kyrie eleyson, Christe eleyson.[4] Aquesta expressió demanant clemència resulta curiosa en un capbreu o registre de rendes. Evidentment la capella de La Roca vivia de la del Sitjar.

Conreus i vistes des del Sitjar. AGC, 2022

Probablement degut a la pesta el lloc de la Roca s’anà despoblant, la capella anà passant de mà en mà fins a no tenir més notícia.

A principis del segle XVI, els veïns de Gavà i Castelldefels decideixen finançar la reconstrucció de l’antiquíssim lloc del Sitjar. El 1509 s’autoritzà el senyor d’Eramprunyà a traslladar la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, “en lloc agrest” (ben cert) a l’ermita de Sta. Magdalena del Sitjar que seguia en peu tot i que necessitada d’algunes reformes. En aquesta ocasió es diu que és construïda “en lloc idoni”. La capella passà a dir-se com la vella capella de la Mare de Déu dels Bruguers, tot i que mai perdé el nom de Sta. Magdalena del Sitjar. Poc després l’edifici s’amplià un cor, capelles a banda i banda i una portalada gòtica que avui podem contemplar.[5] El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou afegí la casa annexa de l’ermità.

Portalada gòtica del Sitjar. Al costat, la casa de l’ermità. AGC, 2022

La capella fou destruïda parcialment durant l’esclat de la guerra de 1936, però va ser restaurada en 1960.

De les conclusions que es poden extreure veiem com el papa i els reis refermen llurs poders reforçant-se mútuament quan els convé. El nou amo d’Eramprunyà, Pere Marc respecta els drets del senyor feudal dels Santmartí. Els béns “patrimonials” que prenen el nom del pare passen sovint de mares i àvies a filles i nétes amb les dots. Les dones es resisteixen a acceptar les imposicions de reis, senyors i bisbes, però mentre dels primers encara poden treure una compensació econòmica més o menys adequada, a l’església només tenen la opció de claudicar.

Eramprunyà sobre l’ermita de Bruguers o del Sitjar. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-03-2023

A les Deodonades exterminades per la misogínia de l’església catòlica

[1] Capmany, Josep; Albaigés, Marc; Cano, Raúl; Cociña, Paula; Santmartin, Albert. «Les mines de ferro de Rocabruna (Gavà)». Materials del Baix Llobregat, 2004, Núm. 10, p. 71-78, https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137450.

[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 280

[3] Sanahuja, Dolors “Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local” en: DDAA (2002). Les dones i la història al baix Llobregat I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cristina Borderías (ed.)

[4] Campmany, Josep (2016) “Les capelles de Santa Maria Magdalena a Gavà” IX Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 37-44.

[5] Artola Pino, Marta (2016) “La portalada de l’ermita de Bruguers. Conservació i possibles actuacions” Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 193-198

A la vora del precipici.

St. Cristòfol d’Hostalets de Pierola.

El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.

St. Cristòfol, al fons Montserrat. AGC, 2023

En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.

El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. Aquesta és la primera menció de la capella. Sembla que la zona seria, durant molts segles, un lloc amb alguns masos dispersos. El terreny abrupte que les rieres i torrents han deixat encimbellat i l’anomenada de castells i torres indiquen que una de les funcions de les construccions seria la de vigilància i comunicació, típica dels llocs de frontera.

Castell de Collbató, una torre de vigilància i comunicació que encara perdura. AGC, 2023

Els conreus serien de secà com la vinya que Guinedella, amb el seu fill Mir empenya a Ramón en Pierola en 1033.[2]

El 1041 Gerberga, abadessa del monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Girona (o St. Daniel) ven a Udalguer un alou amb terres, vinyes i una església als termes del castell de Pierola, Esparraguera i la Guàrdia, al lloc anomenat “St. Cristòfol de Canyelles”, amb el compromís de que si el seu germà Mir Ricolf o les seves germanes reclamessin al comprador llur heretat ella li vendria totes les hereditats paternes i maternes d’Osona, Barcelona, Berga i la Cerdanya per vuit unces d’or. En el seu testament de 1060 (no 1080 com es diu a la Catalunya Romànica) Udalguer cedeix l’alou de Canyelles amb les seves sagreres al monestir de St. Llorenç del Munt. En 1068 Otger, abat de St. Llorenç del Munt, fa un reconeixement de les propietats del monestir en Apierola, la serra propera a la fàbrega, les terres i vinyes que té Guillem Duran en la riera de Magarova (Masquefa) i la cuina i corral que té el vescomte Udalard en l’església de St. Cristòfol de Canelles.[3]La fàbrega indica un centre de producció vinculat al metall prop d’alguna riera.

Els vescomtes de Barcelona tenien propietats en Piera (probablement de la vescomtessa Gerberga, amb béns a Claramunt), però els comtes eren els principals senyors. En 1057 la contesa Ermessenda de Carcassona (-1058) es retira donant al seu nét Ramón Berenguer I (1023-1076) tots els seus castells (entre d’altres, el de Pierola) per mil unces d’or, una quantitat que devia ser simbòlica perquè va morir poc després. En 1059 el vescomte Udalard II dona a la seva esposa Guisla de Lluçà, anterior esposa del comte Berenguer Ramón I (1018-1035) i mare de R. Berenguer I, la meitat dels castells de Piera i de Castellet. En 1063 comtes i vescomtes s’intercanvien els castells de Piera i Castellet pel de Pierola. Sembla que els vescomtes surten perdent, no seria estrany ja que és la època del vassallatge i en la transacció n’hi ha una mare amb el seu fill, casat, aquest, amb Almodís de la Marca (1020-1071).[4]

Restes del castell de Freixe o de Castellet a Piera, AGC, 2021

Però no és la nostra intenció parlar dels poderosos, ja que aquests ja són prou reconeguts a la Història sinó de les dones que no s’esmenten i d’aquestes capelles enrunades que aviat perdrem de vista.

Hem vist que després del monestir femení de St. Daniel de Girona l’església de St. Cristòfol de Canyelles de Pierola va passar al monestir del Munt sobre Terrassa. En 1138 l’abat d’aquest monestir estableix al clergue Ramón Guillem amb un alou al lloc i una dominicatura, és a dir amb el dret de rebre censos de la zona, el que es correspon amb els fets documentats. Però en 1234 Jaume I confirma la Farga (o Fàbrega) de Pierola al monestir de St. Cugat. I és que el Comte Berenguer III (1082-1131) va annexionar el 1099 a St. Cugat alguns monestirs com el de St. Llorenç del Munt o el de Sta. Cecília, el que serà font de disputes, algunes violentes, com la protagonitzada pels familiars de l’abat de St. Cugat que deixen malferit al de St. Llorenç.

R. Berenguer III va afavorir la entrada de les ordes religioso-militars a Catalunya

En 1374 l’església de St. Cristòfol de Canyelles és refeta al lloc conegut com la “font de les fàbregues” amb les pedres d’una altra de la que no se sap el lloc exacte on era: St. Martí d’Urús. La església de St. Martí va ser venuda per Saurina al prior de Sta. Maria de Montserrat per cinc mil sous en 1253. Aquest lloc era un nucli de població o “quadra” anomenat Urús-Jussà del que es desconeix l’emplaçament.

Montserrat des de Hostalets de Pierola, AGC, 2023

En tot cas sembla que el lloc de Canyelles queda vinculat a una Farga, un servei necessari ja que es trobava a l’antic camí que anava de Vilafranca a Montserrat, una part del camí és avui el carrer Major de Hostalets. L’encreuament d’aquest carrer amb el carrer Església, part del camí d’Igualada a Barcelona, són l’inici d’aquest nucli de població i que l’acció inicial de les dones al començament de la documentació escrita és un fet inqüestionable. Tot va canviar aviat.

Segles més tard, a la Guerra del Francès, St. Cristòfol i St. Martí (les dues en una) va ser incendiada, va quedar abandonada i actualment està tan enrunada que no sembla probable que es reconstrueixi. Deixem les imatges i aquest petit resum per a què com a mínim pugui ser recordada.

St. Cristòfor de Canyelles al lloc de les fàbregues de Pierola

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23

A les dones que tingueren –i tenen- cura de les esglésies sense que mai hagin estat reconegudes, ni per la història, ni per les diòcesis actuals.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXVIII.

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera, n. 240 (1033).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., n. 313 (1041), 398 (1060) i 439 (1068).

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera, n. 493 (1057), 541 (1059) i 586-587 (1063)

La penya del moro de St. Just Desvern. Un poblat iber i una torre medieval. El paper de les dones al segle X.

La Penya del moro o «Puig Aguilar» amb les restes de la torre medieval. AGC, 2023

St. Just Desvern és conegut als primers documentes medievals com “Villa Birce”, “Berç”, “Verç” i, finalment, Desvern.

La “Villa Birce” (St. Just i una bona part de St. Feliu de Llobregat) apareix esmentada per primer cop el 965 al llegat del prevere Joan que deixa a St. Cugat i en usdefruit al seu nebot, el també prevere, Foli (de “Folius”, nom llatí) una vinya amb els seus estris en aquest lloc i una part del camp que va ser de la seva àvia Ansilde a Tiano (nom amb el que es coneixia St. Feliu, adscrit a la parròquia de St. Just) al lloc de Fraters (actualment seu de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Generalitat).[1]

Vistes des de la penya del moro, AGC, 2023

En primer lloc destaquem el paper d’Ansilde que seria una de les primeres persones en aprissionar terres al lloc, en uns temps en que els homes i les dones tenien drets i reconeixements similars d’acord amb les lleis gòtiques.

Posteriorment, en 987, després de la presa d’Almansor, Moció o Muç, fill de Fruià, que mor el 987 tornant de Còrdova amb el jutge Auruç i el matrimoni format per Trasovard i Ega, fa testament a Saragossa, veient-se morir. El seu testament, signat per Auruç i Ega, serà jurat a l’altar de Sta. Maria de la Vall Vitraria (Vallvidrera) a la qual deixa alguns llegats. A l’església de St. Just Desvern (Berse) li deixa el seu alou a Arbúcies, per que ho tinguin la seva dona, els seus fills i les seves filles en usdefruit. Entre altres disposicions, deixa a St. Pere de les Puel·les un hort que va ser de la seva mare i indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva d’Ermensinda.[2]

Sta. Maria de Vallvidriera. AGC, 2022

El jutge Auruç, un dels primers rescatats, va ocupar-se de portar captius de tornada. No va tenir aquesta sort la captiva Dadil que, al voltant del canvi de mil·lenni, assabentant-se que el seu fill era mort i enterrat a St. Miquel de Barcelona i sabent que ningú l’alliberaria, dona la meitat de les seves cases, corrals, terres i vinyes que tenia a St. Just Desvern (Vercio), en la torre de “Foret”, a la Seu de Barcelona i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[3]

La torre de Foret és la torre medieval que es va bastir al lloc on, entre els segles VII i III a C, hi havia un poblat iber dels laietans.

Sabem que els ibers habitaven en lloc elevats des d’on poder defensar-se, construint una muralla des de les que sortien les parets de les cases. A les excavacions arqueològiques de la Penya del moro s’ha trobat una placa de plom amb inscripcions d’escriptura ibèrica, un descobriment important ja que d’aquesta civilització es coneix l’alfabet, però encara no s’ha desxifrat el significat, ens caldria una pedra roseta.

Sobre les restes d’aquest poblat es va alçar la torre rodona, de la que encara queda la base i que devia servir de vigilància i comunicació entre les altres torres de l’entorn: la del Castell de Port a Montjuïc, les de la costa o les altres de Collserola, ja que des de dalt es domina tant la serralada litoral, com el Delta del Llobregat i bona part de l’anomenat “Pla de Barcelona”.

Però la paraula “torre”, como la de “castell” o “palau” designa en aquests temps tot un conjunt d’edificacions agrícoles que s’agrupen al voltant de la edificació principal feta de pedra, d’aquí que s’entengui que la dona Dadil, tenia diverses propietats en la “torre Foret”, la que ara anomenem torre de St. Just o torre del moro, com l’indret geogràfic de “la penya del moro”, en aquell temps conegut com “Puig Castellar”, com altres indrets amb evolucions toponímiques similars.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-01-2023

A les dones que treballaren la terra, que donaren testimoni, que patiren pels seus abans que per elles, que foren fidels… a les dones del segle X.

[1]Torra Pannón, Coral; Ochoa González, Juli. «El llegat del prevere Joan». Miscel·lània d’estudis santjustencs, 2002, Núm. 11, p. 5-50, https://raco.cat/index.php/MEST/article/view/40787

[2] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 5, n. 3

[3] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo, p. 53

Les esquerdes de la Torre Gran de L’Hospitalet de Llobregat

Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.

La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.

Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.

La Torre Gran al 2001. Ajuntament L’H.

Entre 2008 i 2009 es presenta un Pla Director del Patrimoni Cultural de l’Hospitalet de Llobregat on es parla només d’uns quants edificis emblemàtics i es diu que la memòria col·lectiva de la nostra ciutat està basada més en el patrimoni immaterial (festes i tradicions). Pensem que la memòria pot fer-se col·lectiva i es pot transmetre si tenim referents comuns i concrets.

A la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de 2017 ja es diu que la Torre Gran està abandonada, amb el sostre esfondrat i sense finestres, tal com la podem contemplar, amb les nombroses esquerdes que se li van agreujant.

Actualment és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que a la zona n’hi ha una bassa de laminació amb la que es pretén controlar el cabal del riu. Aquesta bassa està integrada als espais del Delta del Llobregat.[1]

Paratge de la Torre Gran al costat del riu Llobregat. AGC, 2022

La Torre Gran consta de planta baixa i dos pisos i té una gran façana de 20 metres que podem contemplar a la part sud. Tenia annexos com garatge o cavallerisses. Sembla que hauria estat una casa pairal on podia viure tota la família. Va ser construïda al segle XIX, segons consta en un cadastre de 1843 (PEPPA, 2001), probablement sobre alguna altra edificació anterior. Hem buscat quins eren els propietaris anteriors.

En els cadastres de 1718 i 1724[2] trobem, entre d’altres, les propietats d’algunes institucions religioses de la Barcelona del moment. Totes eren finques rústiques i la majoria d’elles situades a la Marina. Del Col·legi Bonaventura, dedicat a l’ensenyament de Teologia i Filosofia i encomanat als franciscans, es menciona la “Finca Gran” que constava d’habitatges, cuina, cavalleria i 69 mujades de terra i la “Xica”, ambdues a l’indret anomenat “Salines”. La dels Pares franciscans, de 5 mujades i la dels “Pares del seminari”, de 73, eren en un terreny proper anomenat “Les Índies”. Els pares del seminari tenien també dues finques, una d’elles anomenada Xica.

En 1671 el col·legi Bonaventura, fundat en 1627 pel mercader Pau Canals, havia adquirit el mas “Bages” que en aquesta data es deia “Icart”, tal com el trobem en un plànol de 1678 fet a demanda del rector de Provençana que pledejava amb El Prat pels delmes del mas Romeu. En aquest moment ja es coneix com a “col·legi dels franciscans”. Així el trobem a un mapa de l’Hospitalet al 1782, on apareixen tres cursos del riu anomenats: viu, mort i sec i es veu que l’anomenat “col·legi dels franciscans” (o finca del Bonaventura), està al camí del “Gual dels tarongers”, per sota de la Carretera de la Barca (o del Mig) i de Cal Esquerrer, tal com situem la Torre Gran.

Plànol de 1782. Es veu El Prat, Cal Sabater (avui Esquerrer) i, al sud, el «col·legi dels franciscans» (el Bonaventura) o la Torre Gran, al camí del Gual dels tarongers.

Els veïns “pares del seminari” eren els de la Casa-Missió, una orde fundada en 1621 per St. Vicent de Paul (1581-1660). Els seus frares eren coneguts com paüls i la branca femenina eren les Dames o Filles de la Caritat, una congregació que es va fundar en 1633 al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660) i que va optar per la secularitat per no haver de sotmetre al claustre i poder realitzar tasques assistencials. La “Santa Missió” havia estat iniciativa de St. Vicenç Ferrer (segles XIV-XV). Després del concili de Trento es donà un nou impuls amb la Casa-Missió i, ja al segle XIX, prendrà el relleu St. Antoni Maria Claret amb les “Comunitats de la Santa Missió”, un mateix camí amb fites diferents. En 1770 els pagesos de Provençana, Pau i Maria Prats, li venien a aquesta orde un censal de 2.292 lliures, una quantitat important. Pau Prats era conegut com “Pau de l’Arna”, nom d’una masia que encara perdura al carrer St. Roc.

Can Pau de l’Arna al carrer St. Roc de L’Hospitalet

D’aquests propietaris, veïns a la Marina, sabem que el col·legi Bonaventura i el convent dels franciscans (framenors), de la mateixa orde, tenien les seves seus al peu de la Rambla de Barcelona. Els del Bonaventura es van refugiar al convent dels franciscans amb les diverses expulsions que van patir entre 1810 i 1814 i en 1821. En 1823 es va intentar refer l’edifici, però en 1834 es va clausurar. Ara queda part del seu claustre a l’Hotel Orient. El convent dels franciscans es va fer servir de caserna entre 1822 i 1828, d’hospital en 1834 i de presó en 1836 per acabar sent derrocat en 1837 afectat per reformes urbanístiques. Aquest convent gòtic havia estat fundat, segons la tradició, en 1240 sobre l’antic hospital de St. Nicolau de Bari dedicat als navegants. Els “pares del seminari” (de la Casa-Missió), abandonen el seu convent al carrer Tallers, aprofitat com Hospital Militar, i s’instal·len, en 1844, al carrer Provença.

Antic convent dels franciscans a peu de Rambla i l’antic claustre del Bonaventura

La desamortització va ser un procés lent, complex i fosc que va començar el 1798 i es va estendre, en diferents períodes, fins el 1924. L’Estat havia de fer front als seus deutes i la confiscació de les propietats eclesiàstiques va ser un intent de recaptar fons. Aquí a L’Hospitalet, entre 1800-05, ja es van avaluar algunes terres com les de la Fabregada (on tenien propietats els canonges de la Seu) i les del Gual dels Tarongers i es van posar a la venda les dues finques del St. Bonaventura, adquirides en 1671 i 1674, les dues de la Casa Missió i els masos dels clergues de l’església del Pi anomenats “Tarragona” (abans Cortadelles) i Guimardí, també a la Marina i propers a l’ermita de Bellvitge.

La Torre Gran va ser repartida i subhastada en lots durant el trienni liberal (1820-23) quan era propietat del col·legi dels franciscans de Barcelona. El pedrís consistia en “casa manso” i 52 mujades de terra i amb el mateix lot anava la “Torre Xica”, amb 30 mujades. En aquests moments inicials s’estimula la compra anunciant que el capital estava baixant. El procés és reprèn entre 1835 i 1844 durant la regència de Mª Cristina de Borbó, amb el seu ministre d’Hisenda, conegut com “Mendizábal”, que havia de fer front a les despeses de la primera guerra carlina.[3]

Tot i que no sabem ben bé a mans de qui va passar hem trobat que la quantitat per la que es va vendre de “remat” la Torre Gran en 1844, 1.781.000 reals, es idèntica a la quantitat que dona Vicens Solernou, un teixidor de vels (de vaixells) de Manresa al que hem trobat comerciant a les Amériques en 1820 i portant a l’hospital de St. Andreu de Manresa, el mateix 1844, les germanes de St. Vicenç de Paul, justament les de la casa Missió dedicades a l’assistència.[4] La Torre “Xica” ja havia estat venuda en 1835.

A l’inestimable blog de Luís V. Bagan trobem una notícia de 1841 sobre la desamortització, on es diu que la “suprimida “Comunidad de la casa Misión” de Barcelona tenia una heretat que es va repartir en cinc lots, una de les quals es deia “la Torre Gran” que, en aquells moments, constava de masia amb quadra, graner, pati i trenta mujades de terra. Estava arrendada i tenia un cens irredimible. Els altres lots eren els anomenats: “Camps Palmd”, “Camp de la Feixeta”, “Camp Gran” i “Camp Gelabert” més una terra al “Camp Seguer”, al sud de l’ermita. Aquesta Comunitat disposava també de l’heretat anomenada “Torre Xica” i d’una terra a la Torrassa. També se’ns informa del suprimit oratori de St. Felip Neri (1515-1595) que tenia una heretat al “riu mort” i d’altres lots que havien estat dels Carmelites calçats i que ja s’havien “rematat”.[5]

Plànol de 1914 de les masies de La Marina

Sembla que la heretat de la “Torre Gran” subhastada en 1841 entre cinc lots que pertanyia a la Casa-Missió o pares del seminari no hauria de ser la mateixa que la del col·legi dels franciscans, ja que hem vist al cadastre del 1724 que tenien propietats diferents, però el fet de dur el mateix nom ens confon, potser era la mateixa Torre Gran que en aquells moments estava en mans de la Casa-Missió. La compra de Solernou i la major pervivència de la Casa-Missió refermen aquesta hipòtesis.

Caldria un estudi específic per totes aquestes ordes amb propietats a la Marina durant aquests segles, el que d’entrada veiem, és que moltes provenen de l’anomenada “Contrareforma”. És cert que no pagaven cadastre i que calia una reforma econòmica, però l’interès mercantilista de l’Estat és el que prima a les subhastes, així com el lucre d’uns compradors que sovint no es feien veure, potser perquè bona part de la societat rebutjava aquestes pràctiques, potser perquè així passaven els béns a altres institucions religioses de caire més caritatiu, com podria haver estat el cas.

La desamortització volia respectar les institucions religioses dedicades a l’ensenyament i l’assistència, però potser els criteris reals eren altres, com la facilitat per fer-ho. Com s’explica sinó la primera desamortització a la nostra zona? Es tractava d’una petita peça de terra que corresponia a l’ermità de Bellvitge i que servia per la manutenció d’una família. La propietària del moment, Mariana Alemany de Barcelona, la deixava a l’ermità i així ho va ratificar, però de res va servir i el tros va ser venut en pública subhasta.[6]

L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX

Ja al segle XX, quan la masia de la Torre Gran devia estar en tot esplendor, Matilde Marcé i Piera explica que el cognom prou conegut a l’Hospitalet de “Femades” (una casa i un carrer entre l’Hospitalet i Cornellà duu aquest nom) va ser també un renom que es va aplicar als que van ser masovers seus i als seus familiars. L’hereu d’un d’aquests, de cognom Llarissó, va anar a viure a la Torre Gran de la Marina, coneguda també com can Ros.[7] En una relació de 1863 de les masies la Marina trobem la desapareguda masia de Can Miquel del Ros (prop de l’hospital de Bellvitge), endemés de Can Ros, que sembla ser el nom anterior a la “Torre Gran” tal com apareix en un plànol de les masies de la Marina, prop de Cal Capellà que està a la Feixa Llarga, vora la Carretera del Riu que segueix el seu curs cap al mar. Resseguint el carrer de la Feixa Llarga cap a L’Hospitalet trobem, per damunt de Cal Capellà, Ca la Vidala (o Can Terol·lo), avui en ruïnes, la desapareguda Can Miquel de Ros, Can Juan de Ros (Can Masover Nou), Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, Can Traval, Can Manso, a Cornellà i la desapareguda “Xic de la Barca”, entre Can Miquel de Ros i la Torre Gran, al mateix camí de la Vora del Riu.

La pràcticament desapareguda «Can Terol·lo» veïna de la Torre Gran. Foto: Baños, 1997

Hem de donar per cert, doncs, que la Torre Gran s’anomenava a principis del segle XX, Can Ros, que des del segle XVIII pertanyia al col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que va ser repartida i subhastada amb la desamortització i que l’últim pagès devia ser Llarissó.

Francesc Marcé al seu quadern de 1980 ens transcriu un text del poeta i mestre de la nostra ciutat, Pere Farrés Costa (1888-1915),[8] aparegut a la Ressenya (primer periòdic de l’Hospitalet) en 1907 en la que explica que el seu amic “Llarissó” el convidà a dinar a casa seva, una de les masies de la Marina que era “coronada per jardins d’arbres frondosos amb flors de tota faisó i saturada de bons aires” En tornar, comentava “...allà al lluny s’albirava l’ermita (de Bellvitge), tota voltada de calma…”[9]

Seria la casa d’aquest Llarissó la Torre Gran? Podria ser, les dades no es contradiuen. Ens quedarem amb el record de que, en un moment de la seva història va estar coronada amb flors de tota faisó.

La Marina d’ahir. Foto: Centre d’Estudis de L’Hospitalet

Als pagesos i a les pageses de la Marina que van gaudir d’aquests indrets.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27-11-2022

[1] Gutiérrez, Ricard. Natura i Medi ambient a l’Hospitalet de Llobregat https://lhnatura.blogspot.com/2011/12/

[2] Massana, Pilar (1986). L’Hospitalet a principis del segle XVIII. Homes i terres. Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. III, doc. XVIII, p. 457-465.

[3] Solà, Àngels (1974) “Desamortització del trienni a Barcelona i el seu pla” en: Estudis i documents dels arxius de protocols, n. IV

[4] Regió 7: “174 anys d’una arribada marcada per l’augment de la feina i la necessitat” https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/17/174-anys-d-arribada-marcada-50151878.html

[5] Bagan Luis V. L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/esdeveniments-historics/desamortitzacio/

[6] Codina, J. (1987), o.c., p. 311-313

[7] Marcé i Piera, Matilde (1991) Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, p. 59

[8] http://arxiumunicipalhospitalet.molecula-gia.com/index.php/ferr-s-costa-pere

[9] Marcé i Sanabra, Francesc (1980) Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, p. 22

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022

Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.

El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.

Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.

Can Rigalt està situat entre dos torrents que baixaven de St. Pere màrtir, AGC, 2022

El pedrís que senyorejava Can Rigalt, entre el torrent de les Oliveres i el del Neguit que conformen el Torrent Gornal, abastava una àmplia zona que incloïa terrenys del que ara és Sants, Esplugues, Pedralbes o Les Corts.

Horts urbans sota el torrent de Can Rigalt, AGC, 2022

El casal de Can Rigalt havia estat refet el 1693. En 1728 compra la finca Miquel Rigalt. La seva filla, Luisa Francisca de Rigalt, heretà la propietat i el seu marit, Joan de Girona, dona l’escut a la casa. En 1741 es reconstrueix el casal prenent la forma que té ara. Davant de l’edifici hi havia una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera.

Can Rigalt amb la font que hi havia al davant, antigament.

Actualment va deteriorant-se en mig dels litigis que, potser, és això el que busquen.

La propietat de Can Rigalt es va anar segregant durant els segles XIX-XX. En ella es va instal·lar la companyia elèctrica de la Canadenca (ara FECSA), l’hospital de la Creu Roja, l’escola Puig Gairalt o el cementiri de Sants. Molt a prop hi era la torre Melina que va desaparèixer el 1992 amb la edificació d’un hotel que encara deu guardar els seus jardins.

El cementeri de Sant al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, AGC, 2022

La casa i pedrís de Josefa Casas i Clavell, casada amb Josep Martí, va ser anteriorment una residència dels jesuïtes grans i/o malalts. En 1767, durant el regnat de Carles III, es promulga l’expulsió de la Companyia i poc després, el 1771, Josefa Casas compra el terreny, fa demolir l’antiga casa i edifica el seu palau. L’any abans Josefa Casas s’havia fet amb un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[1]

Edifici de la Pubilla Casas actualment integrat a un centre escolar. AGC, 2022

Recordem que en 1764 s’acaba la construcció d’un nou pont sobre el Llobregat a Molins de Rei i la reconstrucció i millora de la carretera de Madrid (avinguda Carlos III) havent dessecat els terrenys del que havia estat un camí de ferradura en mig de boscos i revitalitzant la zona, establint un hostal a Collblanc (antiga casa Bou) per a traginers i gent de tota mena en una època de bonança econòmica, mentre la casa de la Pubilla Casas hostatjava gent benestant.

Edifici a la carretera Collblanc de l’hospitalet de Llobregat. AGC, 2022

La casa era envoltada d’un gran jardí. Fins fa poc (1957, quan s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica) la rodalia de Pubilla Casas encara estava envoltada de vinya, amb algunes bòbiles i cases barates. Durant la guerra del francès va patir molts desperfectes i restà abandonada duran uns anys. Actualment el casalot de la Pubilla Casas és dintre el recinte d’una escola. Com element curiós cal destacar que l’antic celler des d’on es carregava el vi és avui la capella de la congregació que dirigeix l’escola.

El Casalot de Pubilla Casas. Foto Ajuntament l’Hospitalet, 1996

Can Rigalt i Pubilla Casas han conservat els cognoms de les seves pubilles.

Aquestes són dades que trobem fàcilment als documents de la nostra històrica local, però ens hem volgut fixar en una part no tant coneguda, la del relleu. Gairebé tots els torrents que baixaven pel nord-oest de l’Hospitalet, entre Pubilla Cases i el barri de St. Feliu, venien d’Esplugues que, com hem dit, era part de Provençana, tot i que amb la seva pròpia demarcació.

Horts urbans entre Can Serra i el sector St. Feliu de l’hospitalet. AGC, 2021

Altres torrents, com el de Cervera (o Clota), Nyac o els del Canyet al sector St. Feliu, conflueixen a la Riera de la Creu. Aquí trobarem Can Cervera, que encara existeix a Esplugues, tocant a l’Hospitalet i, més avall, altres torres senyorials com la Torre Cluset, la torre Serra i la Casa Alemany a Can Serra.

Can Cervera d’Esplugues en el límit de l’Hospitalet. Foto: Juan Manuel Díaz

Per sobre dels torrents de Can Clota (Esplugues) i Can Nyac (L’Hospitalet) es va construir a finals del segle XIX un gran aqüeducte per proveir d’aigua a algunes poblacions del Baix Llobregat i L’Hospitalet. Al costat de la nostra ciutat es conserva també la xemeneia d’una de les bòbiles que s’instal·laren a la zona per aprofitar les bones argiles dels torrents.[2]

Aqüeducte per sobre de Can Nyac a l’Hospitalet, prolongació del de Can Clota d’Esplugues. Foto Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 31-10-2022

Als i a les que van dedicar esforços per dur aigua per a bé de totes i tots i a qui s’esforça en mantenir aquests béns comuns.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[2] Per a més informació sobre l’aqüeducte: Fonts naturals, aigua, muntanya i més https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/28/laqueducte-de-la-clota-desplugues-de-llobregat-part-1/ i https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

Sant Pau del Camp y el primer “Hospital” de Provenzana

St. Pau del Camp des del claustre. AGC, 2019.

Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]

Làpida de Guifré Borrell (-911) AGC, 2019.

En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2

Castell de Bell-lloc en La Roca del Vallés. Postal antigua.

No hay documentación anterior a esta fecha referida a St. Pau, pero hemos encontrado que Geribert y Rotlendis habitaron en Quinçà, una zona de Provenzana cercana al núcleo poblacional de la Torre Blanca. En 1075 dieron a la Canónica un amplio alodio entre Banyols y Cornellá con casa, sagrario (lugar donde se guardaba el grano y se enterraba a los muertos), establos y árboles que tenían como compensación que les hizo Guillem Bernat (probablemente de los Claramunt) por litigios que tuvieron. El alodio limitaba con la vía que iba desde la Gavarra (Cornellá) a Banyols, la vía que iba al Llobregat, el alodio de St. Julià de Montjuïc y el de los hijos de Guifard (de Cornellá), a cambio de quedarse aquí mientras vivieran.[3]

St. Pau va quedar sota la protecció dels comtes de Bell-lloc. AGC, 2019.

En 1127 St. Pau del Camp quedará sometido a St. Cugat. En 1120 el obispo y los prohombres de la ciudad acusaron a la comunidad de llevar una vida disoluta, pero hemos de poner en cuestionamiento esos juicios de valor que no se sustentan en ninguna documentación.

Un proceso similar ocurrió con Sta. Eulalia del Camp que pasó a ser “de la Iglesia” en 1155 cuando el obispo le confirió los terrenos que la rodeaban quedando bajo canónicos de S. Agustín y con el mandato expreso de que “no pueden enterrar a nadie sin licencia del obispo”,[4] lo que indica claramente un interés más económico que moral. Sta. Eulalia del Camp quedará adscrita al priorato de Sta. Anna, con la orden del Santo Sepulcro. Alturo Perucho[5] nos dice que una mano eliminó toda la documentación anterior a esta fecha. Se desconoce el emplazamiento exacto de este monasterio que estaría entre St. Pere de les Puel·les y Sta. María del Mar.

Claustro de Sta. Anna en el centro de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Aunque no sepamos apenas nada de la vida en el monasterio entre la primera y la segunda fundación, tenemos algunas menciones en documentos de compra-venta o testamentos, muchas de las cuales son relativas a Provenzana y Montjuïc. Este es un ejemplo: en 1022 Bernat Oliva y Emó (nombre femenino) daban a la Canónica el sitio de “St. Pau apóstol” que limitaba al norte con la “vía que va a St. Julià”, al este con Benveniste, hebreo, al sur con el estanque de Port y al oeste con Guitard Arnald.[6]

En 1155, Aimeric de Perusia, da a St. Pau la iglesia de St. Fruitós de Montjuïc, que limitaba a oriente con la vía que ascendía a St. Julià. Este caballero se hará posteriormente monje de Valldaura de Cerdanyola, uno de los primeros monasterios en instaurar la reforma del Císter, aunque tuvo una corta duración.

La extracción de piedra en Montjuïc se realizó desde el Imperio Romano. AGC, 2020

En Banyols (La Marina deltaica) el monasterio de Valldaura tenía propiedades gracias a diversas donaciones: el mismo Aimeric de Perusia compró un mas a Les Lanes en 1157 que da en 1162 para hacerse monje, Pere de Claramunt dejó bienes que tenía en Sta. Eulalia de Provenzana y Sta. María de Esplugues para la fundación de la Pia Almoïna y se hace monje de Valldaura en 1162 donando una tierra en el Port, un prisionero que murió en Algeria dio un alodio en Banyols por el que pleiteó la familia (a la que dieron una compensación), Pere de Agell da un prado en Banyols en 1182 en cuyos límites encontraremos juntos los topónimos de St. Pau y el “Hospital”, y esta es la primera mención a un Hospital en Provenzana

En 1179, en una venta a Pere Bru, en Espodolla (actual parroquia de St. Isidro) encontraremos, cerca del Port y de propiedades de St. Cugat, un alodio que hace mención al Coll de Frares.[7] La riera dels Frares, cerca del cementerio de la ciudad, es un topónimo que perdura en el barrio de St. Josep, entre el de Sta. Eulalia y el del Centro. Pere Bru comprará de nuevo en 1184 en Espodolla un alodio por ciento diecinueve sueldos que limitaba al norte con la vía de Lanera (actual Carretera del Medio) y a poniente con un alodio del “Hospital” y esta será la segunda mención de este topónimo en Provenzana.

Puente bajo las líneas ferroviarias en St. Josep, uno de los accesos al cementerio de la ciudad. AGC, 2021

Pere Bru parece ser un propietario local que quiso engrandecer su patrimonio. Desgraciadamente, en 1194, Ermesenda, viuda de Pere Bru, con sus hijas Guilleuma, Saurina, María y Juana se ven obligadas a vender a Ramón Sallent, “a causa del hambre y la necesidad”, parte de lo que Pere había comprado.[8]

En 1188 en un establecimiento que hace el obispo en el alodio episcopal de Montjuïc a Pere de Marca y su esposa Nine, se cita en el límite norte a Pere de St. Pau y a Arnau, arriero (traginer).[9]

Caminos de Montjuïc por los que han atravesado gentes con duros oficios. AGC, 2020.

En 1210 St. Pau y Sta. Eulalia del Camp conDolça y Bernat de Banyols, madre e hijo, establecen a Joan Roig en Banyols para edificar un mas y cuidar de un campo con la condición de que los suyos serán hombres sólidos al servicio y fidelidad de los establecientes.

El siglo XIII será el de la construcción del precioso claustro de St. Pau, donde encontramos una combinación de elementos de origen bizantino y árabe.

Claustro románico de St. Pau. AGC, 2019,

St. Pau quedará adscrita al monasterio de Montserrat, en una historia de conflictos que se escapa a nuestro estudio y en 1617 pasará al monasterio de St. Pere de la Portella (Berguedà). En 1835 fue declarado parroquia urbana utilizando algunas de sus edificaciones como caserna militar.

En Provenzana encontramos el topónimo de la «riera dels Frares», hoy día el nombre de una calle que bajaba del cementerio e iba por la “carretera del Hospici” (actual calle de Miquel Romeu) a la farola (subsumida en la Zona Franca) o, atravesando la Marina, a la torre del “cap del riu” que controlaban los militares y al “Gual dels Tarongers”, un vado donde se podía cruzar el río en Viladecans, es decir una zona agrícola con unas vías comerciales propicias.

Barcelona, siglo XVIII con Montjuïc y la huerta de Provenzana. Las guerras nos dejaron estos planos antiguos.

No sabemos a qué “hospital” se refiere el que se menciona junto a St. Pau en la zona de St. Josep, sólo que no es el mismo que aparecerá, más adelante, en la zona del actual barrio del Centre. Sabemos que Sta. Eulalia del Camp tenía un hospital y que el prior de St. Pau intervenía en la gestión del hospital de Olesa de Bonesvalls, pero, de momento, estos topónimos suscitan más preguntas que certezas, tanto para la desconocida historia de St. Pau y Sta. Eulalia del Camp como para nuestra propia historia local.

Olivera en el barrio de St. Josep de l’Hospitalet, restos de un pasado agrario en un lugar contaminado por tanto cemento armado. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-09-2022

A quienes defienden nuestro maltratado patrimonio en L’Hospital

[1] Dalmases i Pons, David (1992). “Bibliografia sobre St. Pau del Camp de Barcelona. Aproximació a la seva fundació”

[2] Mutgé i Vives, J. (1993) “Notícies històriques sobre el monestir de St. Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)”. Institució Milà i Fontanals, CSIC.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1281

[4] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1730

[5] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 8.

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c, ACB, n. 342

[7] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XI, n. 2059

[8] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2158 (1184) y 2249 (1194)

[9] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2191

Piera, un paseo por su historia antigua y reciente

Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022

Historias de hace mil años

En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]

Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.

La torre de Freixe con la ermita románica de St. Nicolau, AGC, 2022

Piera, entre el Penedés, el valle del Llobregat y la falda de Montserrat, está atravesada por el río Anoia y por diferentes torrentes y rieras que han originado valles entre barrancos provocando que la población se disperse en diferentes núcleos como el de Bedorc, un nombre de origen desconocido donde se encuentra otra torre de defensa.

Restos de la torre del Bedorc, con una parte tectangular y otra redonda, AGC, 2022

El nombre de Piera proviene del latín “Apiarium” o colmenar. Situada en el camino que iba de Barcelona a Lérida atravesando el Llobregat por el puente de Martorell, se han hallado vestigios de época romana en Sant Jaume de Sesoliveres, Sta. Creu de Creixà o la Fortesa.

Sta. Creu de Creixà, junto a Monistrolde Anoia, era conocida como “Sta. Creu de Palau”. El término “Palau” señala a las explotaciones agrícolas que recogían los censos en época andalusí. Es probable que hubiera una continuidad de hábitats en esos siglos inciertos de los que apenas tenemos noticia escrita. También es de origen andalusí el nombre de “Can Mussarro” en Les Fandes, un terreno arcilloso junto a la riera Guinovarda por la erosión de las tierras.

Sta. Creu de Crixà, cerca de Monistrol d’Anoia, AGC, 2022

La casa vizcondal de Barcelona y la Iglesia (la Catedral y el poderoso monasterio de Sant Cugat del Vallés, brazo armado de la Sede, parecen repartirse “el pastel” de Piera, lo que será fuente de conflictos. El 1005 la vizcondesa Geriberga, mujer de Guitard, da a Sant Cugat diversos alodios que tenía en el término del castillo de Claramunt, en los sitios de Sta. María de Capellades (celda de St. Cugat), Carme y el Castell d’Orpí, con fuentes, llinars (campos de lino) y cañizares[2], lo que nos hace pensar que quizás la propiedad de Freixe en Piera le fue dada a Guitard por su esposa, cosa muy frecuente: una mujer con propiedades se casa con un guerrero con lo que el padre de ella se asegura la fidelidad y vasallaje. Un año después, el hijo de Guitard y Geriberga, el vizconde Udulard vende a su mujer Riquilda, hija del Conde Borrell, casas, tierras con árboles y un molino con sus riegos en el término de Fontaned, en el lugar de Freixe.Quizás Udulard había heredado de su madre y lo vendía a su esposa por necesitar liquidez. En todo caso cuando muere Riquilda da esas propiedades a su hijo, el obispo Guislabert. En una venta de 1037 se habla de viñas y bosques en el lugar de Freixe.[3] Todos estos documentos se encuentran en el archivo de Solsona, no se sabe por qué.

Restos del castillo de Freixe, AGC, 2022

Los litigios de la casa vizcondal con la Sede y con St. Cugat son frecuentes (Geribert, hermano de Udulard, en 986 y en 1011 y su hijo, Mir Geribert, reclamando las propiedades de los Santmartí que pertenecían a su esposa e hijo, son una muestra), pues, bien, también Guislabert, antes de ser obispo reclama en 1030 las propiedades del término de Claramunt que fueron de su abuela Geriberga, St. Cugat muestra las escrituras y, como siempre, gana el pleito. El juicio se celebró en Santa María de Monistrol de Anoia.[4] Guislabert, que en un principio apoyaba a su primo, Mir Geribert, en sus revueltas, se pondrá, siendo ya obispo, de parte del acuerdo entre los poderes más altos (Condes e Iglesia), consiguiendo a cambio algunas prebendas. En 1046 vende a su hermana Ermessenda su alodio de Freixe, en el término entre Fontanet y Cabrera (de Anoia) que había sido de su madre, Riquildis (-1040)[5]

Absis de St. Nicolau del Freixe sobre los muros del castillo. AGC, 2022

En fin, Sant Cugat ha quedado como el propietario histórico de estos lugares, pero debemos de tener en cuenta los números conflictos que se generaron.

Historias recientes, las de sus fuentes

Los restos conservados de Piera nos dan idea de las transformaciones que se sucedieron en la Edad Media. Si en los siglos X-XI la nueva articulación del territorio se produce alrededor de los castillos, que recogerán la nueva fiscalidad, a partir de los siglos XII-XIV, los asentamientos se agrupan en torno a las vías comerciales, donde se celebraban los mercados.

Montserrat des de el castillo del Bedorc. AGC, 2022

Las vías comerciales de Piera, abiertas desde antaño por los rebaños que bajaban del Pirineo propiciando el comercio con la ciudad, serían utilizadas, ampliadas y remodeladas para los nuevos menestrales: herreros, (una herrería o Farga se cita en 1031), ceramistas, vinícolas, tejedores…

Un estilo de vida rural que se mantuvo con pocos cambios hasta el pasado siglo XX. Afortunadamente para nosotros, podemos darnos una vuelta por el núcleo histórico de Piera y ver algunas de estas transformaciones del pasado.

Vinyes en Sta. Creu de Creixà. AGC, 2022

Bajo el castillo de Fontanet se establece el primer Rabal o “Raval Jussà” (de abajo). Aún se mantiene aquí la Casa conocida como de “la Volta”,[6] una casa con porches de piedra que disponía de una fuente y un abrevadero, más adelante utilizado como lavadero. En este barrio, conocido como “de los gatos”, comienzan las calles de S. Sebastián y del Sol que van desde el castillo a una de las puertas de entrada a la ciudad, hoy conocida como “Portal de Romanyà”.

Casa de la Volta i bassa (a baix està la font) Foto: Ramon Solé

Más adelante se ensancharon las murallas para hacer sitio al Mercadal, una zona con diferentes edificios emblemáticos, como la Casa de la Vila actual (anteriormente Cal Guerín) y la anterior con su campana y su reloj, enfrente de la cual se halla la Font del Peix, antiguamente de los leones, en la plaza donde estaba el mercado municipal en la segunda mitad del siglo XX.

Antiga font dels lleons, davant del mercat, pels caps de lleons que tenia a les columnes, avui coneguda com la font del peix, perquè només resta aquesta figura. Arxiu Rasola.

Regresando a la Edad Media, en la zona donde se establecían los mercados se instalaban las primeras instituciones religiosas de atención a la salud y a la educación, de las que el municipio de Piera es también un ejemplo en el que no entraremos en este breve recorrido. Alrededor de los porches del Mercadal (Voltes de la plaça) y de su comercio se instalan los hostales.

Voltes de la Plaça, on s’instal·lava el mercat. AGC, 2022

Dejando atrás el Rabal, yendo hacia la expansión que marca el paso de municipio a ciudad encontramos, bajo los jardines de Víctor Riu, la denominada “Font del Canyar de Piera” con dos niveles, uno de los cuales se hacía servir antiguamente de lavadero y, un poco más cerca de la estación de FFCC, la “Font Nova” que traía agua de una mina.[7] Víctor Riu, n empresario barcelonés que se dedicaba a la producción de gas y veraneaba con la familia en Piera, es un ejemplo de estos primeros colonizadores de segundas residencias de principios del siglo XX. Una práctica que se popularizará en los años 60.

El safareig i la font del Canyar de Piera. Arxiu Rasola

Acabaremos este pequeño recorrido por la historia y por el núcleo histórico de Piera en un paraje, entre las rieras Aguilera y Guinovarda, donde encontraremos, para pasar un rato agradable, la zona de picnic de la Font del Prat y la del Rossinyol.[8]

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 30-08-2022

A Ramón, con quien tanto aprendo

[1] Bach, Antoni (1987) Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) Generalitat de Catalunya. Doc. n. 1

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, CCCXXXVII (1005)

[3] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 4 (1037) y n. 5 (1040)

[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, CCCCXXIX (1030)

[5] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 6

[6] https://www.viladepiera.cat/la-vila/piera-per-descobrir/recorregut-arquitectonic/casa-de-la-volta

[7] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/30/arbres-els-plataners-de-la-font-del-prat-de-piera/

[8] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/30/arbres-els-plataners-de-la-font-del-prat-de-piera/