Històries des de Bellvitge.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

Restes de l’ermita de Valldonzella al camí de la creu d’Olorda. AGC, 2022

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.[1]

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències.

Restes de la masia de Valldonzella, probablement el lloc on habitaren les germanes. AGC, 2022

El topònim “Vall donzella” suggereix que devia ser un cenobi femení molt antic.

Santa Maria de Valldonzella és anomenada per primer cop en un llegat de 1175, tot i que el culte devia ser anterior. En aquest document signa un prevere, Arnau, i una priora, Ermessenda.[2] A partir d’aquest moment trobem diverses referències, com altres donacions, establiments o uns plets sobre una olivera i una vinya, entre el monestir i l’altar de Sta. Magdalena de la Seu,[3] evidentment guanya els plets la Seu. Tot plegat dona idea de que els recursos de Valldonzella, una zona de boscos i conreus regats per torrents i per la riera “jocundi” (la Salut), eren valuosos. Ja en 1162 Valldonzella havia donat la pedra per refer Santa Maria de Vallvidrera.

La font de Santa Margarida amb aigua procedent d’una mina. AGC, 2022

En aquests temps la comunitat estava formada per Deodonades, dones vídues o joves que es lliuraven a sí mateixes amb part dels seus béns (tenim documents de 1206 i de 1218 que ho confirmen). La primera abadessa coneguda és Ermessenda de Muredé, que signa un document de lliurament de dues novícies (1218) amb cinc Deodonades més, una d’elles era Sança de Plegamans.[4]

Els primers cenobis que s’establien sobre antics llocs d’eremites, a les valls o a peu dels camins principals, on s’atenien viatgers i peregrins, no seguien una regla determinada i podien ser mixtes, el que motiva que acabin sent suprimits i/o absorbits per una església que demana, per damunt de tot, obediència.

Camí de la creu d’Olorda i edificacions de Valldonzella. AGC, 2022

Aquesta vida més autònoma veu el seu final en 1226, quan el bisbe Berenguer de Palou i el seu capítol de canonges donen Santa Maria de Valldonzella a l’orde del Cister, una orde reformada de St. Benet que se introduïa entre les ordes mendicants i els grups que reclamaven, amb la seva pròpia vida exemplar, més austeritat i una predicació de l’evangeli amb llengua vernacular. Totes aquestes iniciatives serien perseguides, com foren torturades i cruelment assassinades les persones que les seguien si no es sotmetien a l’autoritat eclesial.

Aquest primer cenobi de les valls serà anomenat “Valldonzella la vella”, “Santa Margarida” o “Valldonzella de dalt”, per diferenciar-la de la de “Valldonzella de baix”, que quedarà en mans del mateix bisbe que les va sotmetre, sent posteriorment coneguda com «la torre del bisbe».

Valldonzella de Baix pertanyia al segle XIII al bisbe Berenguer de Palou

Les dones de Valldonzella, com tantes altres, van haver de sotmetre-se’n al masclisme eclesial estructurat, en aquest cas, sota tres caps: el bisbe, l’abat de Santes Creus i els rectors pertinents. Obediència volia dir que el bisbe tenia dret a escollir l’abadessa, que l’abat de la branca masculina podia imposar la seva disciplina i controlar els seus béns i que els rectors, com el mateix bisbat, recaptarien els delmes.

Algunes d’elles eren filles de la noblesa, com l’abadessa Berenguera de Cervera que signa, en 1237,[5] amb onze germanes més, la adhesió a l’orde del Cister imposada per bisbe. Algunes no devien continuar, ja que només es mantenen Sança de Plegamans i dues més del document de 1237. Van haver de portar monges de Vallbona que ja pertanyien al Cister per iniciar el procés.

En 1255 el papa Alexandre IV els concedeix permís per cantar oficis a porta oberta, un indici de que les monges tenien una relació de proximitat amb el seu entorn. Però, per decisió del bisbe, seran traslladades en 1269 prop de la ciutat, com fan amb altres ordes femenines. L’excusa és la inseguretat en un temps de revoltes de la noblesa contra el rei, però el motiu principal sempre és tenir el control del seu fer i dels béns que gestionen. Mai és decisió d’elles, moltes es resistiren, com sembla que va passar a Valldonzella, on una llegenda explica que la mare de déu del cor tornà a la vall en tres ocassions.

Imatge de la mare de déu del cor o de la tendresa venerada a Valldonzella. Segons un estudi de Joan Ainaud se sap que la imatge originària va ser pintada sobre un pergamí del s. XI.

Tanmateix, la ciutat, centre de epidèmies i de guerres, sempre resultarà més mortal. S’establiran a uns camps de “Creu Coberta” o Enforcats (cruïlla de camins entre Montjuïc, Provençana i Sants), és a dir a l’actual Plaça Espanya, prop d’una de les entrades a Barcelona, la de St. Antoni, on s’instal·len provisionalment en una casa, bastint poc després el monestir.

1700 Barcelona, mapa antic. Es pot veure el monestir de Valldonzella entre el portal de St. Antoni i Montjuïc, on avui està la Pl. Espanya.

Com establiment fora murs, la comunitat femenina s’ocuparà d’assistir els viatgers que es quedaven a les portes de la ciutat. En el mateix recinte monàstic es basteix una residència que serà utilitzada per moltes persones, però només ens queda constància dels allotjaments reials.

Els reis són protectors des dels seus inicis. Jaume I concedí una dotació anual de blat per la seva manutenció (el que no caldria quan elles disposaven dels seus propis recursos). Jaume II, en 1291, confirmarà el dret de moltura a un dels seus molins al Rec Comtal, afegint drets al mercat de Piera i els delmes de St. Esteve de Parets. En 1308 ja n’hi havia 35 monges.

Santa Maria de Valldonzella als Enforcats. Dibuix d’un mapa de 1563

L’església de Valldonzella la vella, sota l’advocació de Sta. Margarida, segueix funcionant. Les monges defensaran la seva propietat, tot i que en 1340 es veuran obligades a cedir als senyors de Sant Feliu i a la Almoina de la Catedral la quarta part del seu bosc a fi de que aquests puguin tallar arbres i fer carbó per a ús del seu forn i de la seva farga.

Als murs que envolten el recinte s’han trobat restes que indiquin que al lloc hi hauria hagut un assentament romà. AGC, 2022

El primer “antipapa” (Clement VII) concedeix, en 1387, que es pogués celebrar a porta oberta a la seva església en temps d’entredit (“l’entredit”, posat per la Inquisició, era un pas previ a la excomunió). En 1416, un altre papa d’Avinyó, el “papa Lluna” (Benet XIII) les afavoreix amb la rectoria de Sta. Creu d’Olorda.

En 1403 és enviada com abadessa Constança de Cabrera (-1433), molt bé relacionada amb el rei Martí l’Humà, de qui va ser consellera matrimonial, casant-se aquest, en segones núpcies i sense descendència viva, amb Margarida de Prades, neboda de Constança. Llavors les monges ja arribaven al mig centenar. Pocs mesos després de casar-se i sobre alimentat per una “dieta procreadora” el rei morí al monestir. Uns anys després, Margarida de Prades (1387-1429), vídua per segon cop, s’hi retirà com a monja. Morí al monestir de Bonrepòs (Morera de Montsant) víctima de la pesta. El de Constança va ser un llarg i pròsper abadiat que mostra com les dones, malgrat les subjeccions imposades, troben maneres de fer-se valdre i de millorar els seus recursos.[6]

El 10 de març de 1458, el rei de Navarra, D. Joan, governador de la Corona d’Aragó i lloctinent d’Alfons el magnànim, germà seu, que moriria uns mesos després, és a dir el que aviat seria el rei Joan II, trobant-se a L’Hospitalet de Provençana, posa sota la seva protecció el monestir amb les seves famílies i béns.[7] No sabem què feia a L’Hospitalet, estava pendent de bastir-se l’església de Sta. Eulàlia de Mérida, que no es feia per l’absència continuada del rector de Provençana i que el rei Joan manaria fer dos anys després, eren temps de litigis per l’ús de les pastures entre els carnissers de Barcelona i els locals, temps dels conflictes del remences i estava a punt d’esclatar l’anomenada “guerra civil catalana” o guerra de successió entre el mateix Joan i el seu fill, Carles de Viana. Però, potser havia vingut a caçar o pescar al Delta.

En 1462, en plena guerra civil i amb l’abadessa malalta, les monges es refugien a la ciutat. Per tal d’alleugerir la precària situació que patien, fan establiment dels seus edificis i terres a Valldonzella la vella, el que els comportarà conflictes, deu anys més tard, amb el reformador general de l’orde.

Valldonzella «la vella». Ermita, torre i masia edificades posteriorment.

La imposició de clausura als monestirs femenins del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert on es feia posada. La situació es va alleugerir una mica, entrat ja el segle XVII, amb la intervenció del rei Felip. Cal dir que l’intent de forçar la clausura venia ja de molt abans (1298: “Decretal Periculoso”) i que la seva implantació provocà una minva d’aquells “espais de dones” que havien florit entre els segles XI-XIII. A Catalunya es van perdre 14 de 16 monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717. Només es mantingueren Sta. Maria de Valldaura, al Berguedà i Valldonzella a Barcelona.[8]

Durant la a guerra dels Segadors (1640-43), les monges abandonen el monestir i es traslladen novament dins la ciutat, sent destruït el monestir el 1652 al setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure al Priorat de Natzaret que pertanyia a Poblet. A l’actual carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, encara queda el portal.

Portal de l’antic convent de Natzaret, priorat de Poblet als seus inicis, al carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, Foto: monestirs.cat

Valdonzella la vella resta en mans privades, es converteix en masia i es divideix en dos pisos, el de baix, destinat a celler i el de dalt, a església. El culte es manté fins el 1865 en que es tancà degut al mal estat de l’edifici.

Durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir en diverses ocasions. L’any 1847, les poques monges supervivents tornen a reunir-se residint-hi fins la Setmana Tràgica (1909) en que tornen a fugir sent el convent, com tants altres, destruït pel foc.

L’any 1911 es comencen les obres del nou monestir que actualment és a St. Gervasi de Cassoles, al carrer del Cister. Durant la guerra civil espanyola va ser destinat a preventori antituberculós, després fou restaurat i retornat al seu ús. Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.

Actual església i monestir de Sta. Maria de Valldonzella al carrer del Cister.

Per acabar un últim apunt, sembla que els monestirs femenins cistercencs catalans van ser establerts, estratègicament, a zones de frontera. Dos tipus de fronteres: la del sud, vinculada a la expansió de terres conquistades a l’islam i la del nord, per on entraven els moviments considerats herètics per una església que eliminava tot el que no sotmetia. Segurament van fer una funció, en un temps que ara caldria renovar, en tot cas forma part de la història de les dones, del que han fet les dones i del que ens han fet.

Gessamins del monestir al carrer de Claraval. Bernart de Claravall (1090-1153) va ser un reformador i difusor de la orde del Cister, molt tradicionalista s’oposà a les idees d’Abelard i establí la dependència de les dones del Cister respecte a un abat masculí, no és un personatge que vulguem destacar, ens quedem amb l’olor dels gessamins.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-05-2022

A les germanes que han mantingut el seu llegat d’humanitat i bon fer.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCCXXVI

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII n. 2127 (any 1183) i 2374-75 (any 1204).

[4] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 502-524.

[5] Mas, J. Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona, doc. II

[6] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Base.

[7] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[8] Obiols, Montserrat (2005) El monacat femení en la Catalunya Medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399) Tesi UB dirigida per Mª Milagros Rivera Garretas

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

Portada de l’església de St. Miquel a la basílica de la Mercè, al carrer Ample de Barcelona. AGC, 2021

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

Detall del carrer de la Font de Sant Miquel, prop de la plaça St. Miquel. AGC, 21

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936.

Capitell bizantí de l’església de St. Miquel. Foto M.A.C.

Al segle X era una de les poques esglésies intra murs de Barcelona, juntament amb la Seu, la de Sant Jaume (a l’actual plaça St. Jaume), la dels Sants Just i Pastor (potser la més antiga, amb la Seu) i Sant Celoni (capella del fossar de St. Just). Totes tenien els seus fossars.

Antiga església de St. Jaume, al fons la façana gòtica del Saló de Cent.

Molt a prop de la Seu, l’església de St. Miquel com, potser, les altres tres, podien fer nosa a un bisbat que es refermava amb la seva Canònica. Potser aquestes tenien una funció per a una població determinada (St. Miquel, per exemple, era molt apreciat pels francs com a protector davant la mort). L’interès principal, en tot cas, estava en controlar els delmes que rebien les esglésies i altres rèdits que es llegaven, especialment al moment de la mort. La Seu s’annexionarà St. Miquel com faria amb les altres. esglésies.

La Real Acadèmia de Bones Lletres, en un carreró prop de St. Just, amb la Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi van evitar que es destruís la façana gòtica de l’Ajuntament.

A principis del segle X trobem donacions importants a la Seu de Barcelona i al seu bisbe Teuderic, procedent de Vic, com la que van fer, en 938, Cast i la seva dona Atanàsia que donaren a la Seu unes terres a Montjuïc, al terme de la “Vila nova” a condició de que quedessin sota Teudiscle, sagristà de la Seu (el sagristà és una figura vinculada a l’hospital-alberg). En aquesta zona de vigilància del comerç marítim i terrestre s’establirà la família vescomtal que tindrà diversos conflictes amb la Seu (en 986 serà Geribert, germà del vescomte Udulard i, ja en el segle XI, el seu fill, Mir Geribert). Darrera d’aquests conflictes estaria la imposició d’una legitimitat i el control dels delmes.

Cap a mitjans del segle X, les donacions a St. Miquel són més abundoses, com la que fan, en 962, els marmessors de Teudiscle que donaren a la “font Onrada” (Montjuïc, a Poble Sec, molt a prop, ens queda el topònim del carrer). En 951 la comtessa Riquilda, vídua de Sunyer, fa importants donacions a St. Miquel, però n’hi ha moltes altres protagonitzades per dones (Engòncia, en 940, a Vilapicina; Lívulo, en 958, una vinya a Sabadell en memòria del seu fill, Ferrocint o Nevolenda, en 961, al Vallés).[1] Altres dones signen les donacions o fan de marmessores o de testimonis. Som al segle X i la dona podia fer ús dels seus béns i actuar en el seu propi nom, les lleis gòtiques així ho reconeixien.

Amalvígia, de la família vescontal, una dona propietària d’un reg en 995. Una plaça de L’Hospitalet de Llobregat duu el seu nom.

A finals del segle X, amb el bisbat de Vives (973-995), disminueixen les donacions a St. Miquel mentre que augmenten les que es fan a la Seu de Barcelona que s’annexionarà St. Miquel a principis del segle XI. Vives, com van fer els seus antecessors i faran els seus successors, promou l’establiment d’una Canònica junt a la Seu que disposarà d’Hospital y de Scriptorium. Amb ell augmentarà la documentació que legitimarà l’autoritat bisbal per sobre de les senyories amb esglésies pròpies, tot i que els bisbes són també uns senyors feudals que beneficien, principalment, les persones del seu entorn.

Santa Eulàlia, patrona de la ciutat a la façana gòtica del carrer de la Ciutat. AGC, 2021

Del fossar de St. Miquel, endemés de les troballes que el confirmen, tenim el testimoni d’una dona, Dadil que, pels volts del canvi de mil·lenni, sent en captivitat, s’assabenta que el seu fill és mort i soterrat a St. Miquel, fet que la mou a donar la meitats de les cases, corts, terres i vinyes que té a St. Just Desvern a la Seu i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[2]

A l’Arxiu Capitular de Barcelona consta un testament de 1005 d’un tal Guitard que erròniament s’ha considerat com el vescomte de Barcelona, encara que no hi ha cap element que el vinculi amb la família vescomtal i que consta que aquest ja no vivia el 997. El Guitard de 1005 reparteix el castell de Barberà entre la Seu i St. Miguel i deixà les seves armes i utensilis de guerra al clergat de la catedral i als monjos de St. Cugat, també deixa a Cusca, germana seva terres i propietats que al seu defalliment passaran al monestir femení de St. Pere de les Puel·les. Els marmessors d’aquest testament tant equilibrat, jurat sobre l’altar de Santa Columba de la Seu, són, entre d’altres, Aecio episcopus (-1010)i Cusca deovota. Els Comtes ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]

Sant Pere de les Puel·les, un dels pocs edificis religiosos que es van salvar a les desfetes del segle XIX. AGC, 2021.

En tenim altres exemples d’aquest traspàs que s’anava fent, d’una manera més aviat confusa. En 1015 Orfeta i el seu marit, Guilmon permuten amb l’església de St. Miquel unes vinyes prop de la “font Occua” (Montjuïc), en un altre document de la mateixa data, Sunifred, poeta i levita de la Seu, fa constar que aquella operació era «injusta», de manera que es reescriptura, però ara amb la Seu[4] que tenia molts interessos en les “vinyes episcopals” de Montjuïc.

La popular font del gat de Montjuïc era anomenada al segle X «fonte cova». Foto: Ramon Solé

Santa Maria del Mar, lloc d’enterrament preferit pels barcelonins, extra murs, va ser aviat traspassada, en 1006. Vinculada a la funció d’enterrament eren els albergs medievals. El 1023el bisbe dona diferents propietats a Barcelona, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel” que havia estat del jueu Isaac, fill de Gento, recentment batejat, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre.[5]

Entre 1027 i 1028 el comte Berenguer Ramon I (1017-1035) i la seva segona esposa Guisla de Lluçà (1012-1079) restitueixen a la Seu les rendes episcopals d’Ègara i li lliuren el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies[6] (el que no van aconseguir fer amb el poderós St. Cugat). A partir de llavors les donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i del seu entorn, fins que el papa el posi sota la seva tutela en 1072. Són exemples d’aquest traspàs d’esglésies envers la Seu que també absorbirà els hospitals sota la Pia Amoïna, acumulant un gran capital controlat pels canonges i les seves famílies.

En 1046 els comtes donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, tancant el procés d’annexió amb aquestes esglésies. En 1055 el bisbe Guislabert, amb els comtes als que havia jurat fidelitat, dona St. Miquel a la Canònica aquest traspàs que serà confirmat pel papa en 1104.

Façana romànica de la Seu, consagrada en 1058, poc després de l’annexió de St. Miguel

Al segle XI, doncs, ja era una de les déu parròquies de la ciutat. El temple seria reconstruït el 1147 quan és de nou consagrat pel bisbe, com St. Jaume. La portalada romànica, dels volts del 1200, va quedar amagada durant les successives remodelacions i es trobà durant l’enderroc de 1969, però no se sap que es va fer amb ella, només es conserva una fotografia.

St. Jaume, al carrer de la Ciutat, un lloc de peregrinació des dels inicis del cristianisme. AGC, 2021.

A finals del segle XIV, el Consell de Cent, que es reunia al pòrtic de l’antiga església de Sant Jaume, va encarregar una seu pròpia, el Saló de Cent. L’entrada es feia per l’actualment denominada façana gòtica, de la que encara podem contemplar alguns elements (salvats de la desfeta total gràcies a l’interès d’algunes persones i entitats), al carrer de la Ciutat. L’absis de la primitiva església de St. Jaume donava a l’actual façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona i un dels pòrtics a aquest carrer de la Ciutat.

La Real Acadèmia de Bones Lletres i la de Belles Arts de Sant Jordi van evitar la destrucció de la façana gòtica de l’Ajuntament, però la porta va quedar trencada. AGC, 2021

Per a fer l’actual plaça de St. Jaume i la nova façana de l’Ajuntament es va enderrocar, en 1823, l’antiga església de St. Jaume que va ser traslladada a l’emplaçament actual, al carrer St. Jaume, on n’hi havia el convent dels trinitaris alçat sobre una antiga sinagoga del Call Menor arran d’una de les persecucions als jueus, la del 1391. Cal no oblidar fets com aquests.

Església St. Jaume Barcelona, porta lateral que senyala la sinagoga que en un principi era aquest antic convent de trinitaris (o de conversos forçats) AGC, 2021

Amb el pas del temps es fan successives obres a St. Miquel, fins el 1835, quan deixà de ser esgésia parroquial quedant com a capella del consistori, que la fa enderrocar en 1868 per fer les oficines municipals.

Llavors, la portalada renaixentista de St. Miquel es va desmuntar i va ser traslladada a la basílica de la Mercè, al carrer Ample, on hi havia la primitiva església dels mercedaris. El campanar, amb afegits, es va col·locar a l’actual església de la Concepció, al carrer d’Aragó, on també seria traslladat el claustre gòtic del monestir de Santa Maria de Jonqueres.

Claustre de Jonqueres i campanar de St. Miquel a l’església de la Concepció. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 18-05-2022

Als perseguits per les seves creences, sobre els que es va voler imposar l’oblit

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis UB. Documents n. 11 (938), 13 (940), 15 (951), 20 (958), 27 (961) i 28 (962)

[2] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo ed., p. 53

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 54, 55 i 66

[4] Baucells o.c., n. 240 i 241

[5] Baucells, o. c., n. 368

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 434, entre 1027 i 1028, “sense data”.

Els dos camins cap el pont de les Arnaules o pont foradat del Bages

Camí d’accés i pont foradat o de les Arnaules, AGC, 2022

El Pont de les Arnaules o Pont Foradat és una formació geològica de més de 40 milions d’anys. Es tracta d’una roca calcària que ha quedat damunt d’un torrent, formant un pont natural. Mesura 27 metres de longitud, la meitat dels quals corresponen al tram buit de la roca. La profunditat és de 10,7 metres.

Pont foradat o de les Arnaules des de l’altra banda. AGC, 2022

Situat damunt del Pont de Vilomara, pertany, però a Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Els manresans el coneixen com el Pont de Les Arnaules, mentre que al Pont de Vilomara, és el Pont Foradat.

Pont de Vilomara des del pont de les Arnaules. AGC, 2022

N’hi ha dos accessos per accedir a aquest pont. Com que m’he despistat i els he fet tots dos, us explicaré els itineraris.

El més fàcil és el que es fa creuant l’autopista de Terrassa-Manresa. El primer tram de pista, que es pot fer amb cotxe, surt en front del camí que duu a Santa Maria de Viladordis. Aquesta pista porta al pont que creua l’autopista on ja hem d’anar caminant.

Pont sobre l’autopista, abans del que haurem de deixar el cotxe. AGC, 2022.

Abans o després podeu visitar Santa Maria de Viladordis

Viladordis, un bonic lloc a visitar. AGC, 2021

Un cop hem creuat hem de seguir sempre a la dreta, paral·lels a l’autopista. De fet el seu soroll ens acompanyarà fins que trobem el desviament que ens durà al nostre pont de roca.

Primer encreuament que ens indica a la dreta.

Vistes de Montserrat des del camí de baixada. AGC, 2022

Passarem al costat d’una cabana de pedra, ens indica que ja estem a prop, cal que ens fixem perquè no n’hi ha cap cartell al punt just en que hem de tornar a girar a la dreta per trobar el pont, només una roca amb les ratlles grogues i blanques que indiquen el petit recorregut que podem fer des de un lloc o des de l’altre.

Cabana de pedra que queda a la banda esquerra del camí. AGC, 2022

Senyals groga i blanca del PR i la verd? Potser indica el camí del pont…

Com que ens hem despistat i hem seguit ens hem trobat amb el camí (més estret i amb moltes pedres i major desnivell, però sense molta dificultat) que baixa cap al Pont de Vilomara, el que faríem pujant si vinguessin d’allí, una vegada creuat el pont gòtic.

Vistes de la vall entre els dos itineraris. AGC, 2022

Inici del camí de baixada cap a Pont de Vilomara (o fi de la pujada pel corriol de pedres des del pont gòtic de Pont de Vilomara) AGC, 2022

Abans, però hem pujat una mica més i hem contemplat les boniques vistes de Pont de Vilomara, amb el seu pont gòtic i la silueta de Montserrat al fons, per una banda, i de Sallent, amb la seva muntanya de sal, per l’altra.

Vistes del pont gòtic des de dalt del turó

Cal dir, en la nostra defensa que el piló indicatiu té la informació esborrada.

Hem baixat per aquest corriol pedregós que després hem hagut de pujar i ens hem trobat que aquest tros formava part de l’antic camí ral, un camí que devia ser de ferradura donada la estretor.

Cartell indicatiu de que anem per l’antic camí ral. AGC, 2020

Veient que estaven a Pont de Vilomara, just on començaríem el camí si haguessin escollit aquesta opció, hem hagut de tornar enrere.

Pilò a Pont de Vilomara que senyala l’inici del camí de pedres per on ens hem d’enfilar. AGC, 2022.

Ara calia pujar pel corriol.

I continuar el camí ample fixant-nos bé en tot el que ens envolta.

Tornem a observar les terrasses de les muntanyes, els conreus, el poble…

Venint des d’aquí és més fàcil veure el camí d’accés al pont, no esperàvem que estigués tant amunt.

Desviació que hauríem d’haver agafat per trobar el pont.

Tornant ja cap al cotxe ens trobem amb aquest bonic paisatge.

Per acabar direm que el pont foradat o de les Arnaules no és un bé protegit oficialment i que, en fer l’autopista, va anar de poc que no se’l carreguessin.

El pont de les Arnaules, un bé a protegir. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 12-05-2022

Als i a les que estimen la natura i protegeixen l’entorn

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El carrer dels Espilons a Monistrol de Llobregat, comunicava el riu amb la muntanya. AGC.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet[1], indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.[2]

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.

Així és com al Bages en trobem diferents Monistrols dels que poc ens queda, però el conjunt d’indicis són vestigis confluents envers un mateix sentit.

Una capella de Sant Pere de Monistrol de Montserrat és citada el 933 quan els comtes Sunyer i Riquilda donen al monestir de Ripoll les capelles de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya, on ja n’hi havia la de Santa Cecília.

En 942 l’abat d’aquest monestir, Cesari, comprà als seus familiars Ansulf i Druda, una propietat al “castell de Marro” (desaparegut) que passava per les roques que eren sobre el lloc que diuen “Monesteriol”. En 945 els comptes doten el monestir de Sta. Cecilia i el bisbe de Vic el consagra demanant que es canviï el nom pel de St. Pere, tot i que el nom de Sta. Cecília es va conservar.

Sta. Cecilia, al peu de Montserrat. AGC.

L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”. Dels conflictes per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[3] Aquí volem aprofundir en aquests monistrols que ens remeten a un cristianisme primitiu, anterior al de la conquesta franca i anorreat per aquests.

Aquesta capella de St. Pere podria haver estat al lloc de l’actual de St. Pere de Monistrol com diu Albert Benet, tot i que alguns interpreten que podria ser la de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà. El lloc és citat en 925, quan el bisbe de Vic cedeix els delmes al monestir de Ripoll, de l’ermita només queden unes restes a Monistrol de Montserrat, entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell.

Església i carrer de St. Pere a Monistrol de Montserrat. AGC.

Però, en un llibre antic dels amics de Montserrat, trobem una primitiva ermita sota l’advocació de St. Pere que es trobava a la regió del sud de Montserrat (Tebes), mentre que la banda nord era coneguda com Tebaida, noms que remeten al primitiu monaquisme que va néixer a Egipte. El 1868 Joan Martí, prevere, deixava escrit sobre aquesta ermita: “Des de Sta. Caterina i a un tret de ballesta per la banda de migdia, hom descobria les runes de la capella de St. Pere amb la seva bona cisterna treballada en la pedra, única cosa que quedava de l’ermita, a més d’un arc de la porta d’entrada”.[4] El lloc seria prop de les antigues ermites de St. Joan i de St. Onofre. L’actual ermita de St. Joan va ser construïda en 1859.

Agulles de la Magdalena, a la regió de Tebes. Foto: viquipèdia. La capella de Sta. Magdalena, prop de la de St. Joan i St. Onofre estava construida a l’antic castell d’Otger.

Cal tenir present que els eremitoris de la primera època s’instal·laven, com en altres muntanyes rocoses, a peu de la muntanya. Les nombroses capelles montserratines, aixecades en llocs de difícil accés, són molt posteriors a aquests eremitoris de tradició hispano-goda, per tant és difícil saben en quin lloc exacte estaria aquest St. Pere “a peu de la muntanya de Montserrat”.

“Monistrolet” de Rajadell és esmentat des de 978 en la descripció del terme de Manresa. L’actual església de Sta. Maria de monistrolet no conserva cap vestigi de la romànica citada des de 1023, però s’han trobat restes romans a la rectoria i a un camp a prop, per on passava el camí ral, una antiga via romana que comunicava Guissona amb la Segarra (el que avui és l’Eix Transversal). Les vies de comunicació i la presència d’aigua són una constant en aquests llocs on la vida perviu de civilització en civilització.

L’església de Monistrolet de Rajadell adosada a la rectoria. AGC.

Molt a prop tenim els vestigis romans de St. Amanç (una advocació cristiana molt antiga), a banda i banda de l’autopista, amb una part d’habitatge i una part de producció,[5] el que mostra la continuïtat de l’habitat. És a dir ni els musulmans eren tant sanguinaris com se’ns ha fet creure (en tot cas ho eren tots), ni van ser els monestirs cristians romanitzats els que van “re-poblar”; la gent ja hi era, amb els seus costums i la seva organització, només que un poder es va imposar sobre un altre liquidant, endemés, el seus vestigis.

Vestigis romans de St. Amanç a Rajadell. AGC.

Monistrol de Calders (ara al Moianès) és un altre d’aquests llocs. L’actual església barroca de St. Feliu no ens indica res del possible passat remot, però embolcallada a l’església n’hi ha l’actual casa parroquial, coneguda com a “mas Guardiola”. Els termes de “Guàrdia” (torre de defensa) o de “Cirera” (far) són freqüents a la comarca i assenyalen la llarga presència sarraïna que podrien haver utilitzat les esglésies visigòtiques com llocs defensius. En Rajadell trobem l’ermita de St. Miquel de la cirera i a Monistrol de Calders la coneguda com “St. Pere de la Mussarra” o de la “Almuzarra”, de clara arrel àrab.

St. Feliu de Monistrol de Calders i la rectoria. AGC

De la derruïda capella de Sant Pere de Monistrol, coneguda com St. Pere “de les Cigales” o de la Roca, a la zona de la Galera de Gaià, una reconstrucció de la capella barroca, s’han trobat elements de la capella romànica, però, més importat encara, són les troballes que s’han fet molt a prop, al lloc conegut com “les Feixes de Monistrol” on s’ha trobat restes d’un poblat i d’un mas medieval vinculat a una ferreria i, una mica més enllà, una necròpolis visigòtica, el que prova de nou la pervivència de la vida malgrat el canvi de poder.

St. Pere de Monistrol de la Galera de Gaià, en estat ruinós. AGC

Potser aquest fet que manifesta l’arqueologia és el gran descobriment que ens ha d’obligar a canviar la manera d’explicar la història. Els poders canvien, les cultures s’imposen, la base treballadora perviu assimilant o rebutjant les imposicions, mantenint els noms, com la seva memòria cultural. Al castell de Gaià, amb la campanya de 2022 de «Prospeccions als Monistrols del Bages», amb motiu d’esclarir l’origen del topònim Monistrol i verificar aquesta pervivència visigòtica-islàmica, s’han trobat restes d’època ibèrica.[6]

Blocs ciclopis associats a un poblat ibèric anterior al castell medieval de Gaià. AGC.

Aquesta església de St. Pere de Gaià era documentada originàriament (des de 959 i segons Albert Benet) com de “St. Joan apòstol”, però en ser “cedida” a Sant Pere de Vic, el bisbe li canvià el nom pel de St. Pere. Manuel Riu ja va indicar que les advocacions dels monestirs tenien un significat a considerar: St. Joan Baptista, com St. Joan de Ter o “de les abadesses”, indicava ascesis, St. Pere indicaria que havia un alberg sobre una antiga vila romana i Sta. Maria era el nom que escollien els prelats. Benet es pregunta com és que aquesta era dedicada a St. Joan apòstol, però no resulta estrany si considerem que St. Joan era l’evangelista que millor coneixia del pensament grec, una figura molt apreciada al primitiu cristianisme oriental, pel seu simbolisme. Un cristianisme sobre el que la romanització –amb la figura de St. Pere- s’anava imposant.

L’abandonada ermita de St. Pere de Monistrol de Gaià assenyala la continuïtat humana i cultural

Per cert de “Sant Pere de les cigales”, al Bages, en trobem també a Navàs, on s’han trobat tombes antropomorfes i sitges excavades en roca, així com restes d’un primitiu altar.

Fora del Bages n’hi ha “Monistrol d’Anoia”, de Sant Sadurní d’Anoia, documentat al segle X, al terme del castell de Subirats,[7] un lloc de frontera, com els del Bages. L’església de Santa Maria de Monistrol d’Anoia està assentada sobre el solar d’un jaciment romà on s’ha trobat una necròpolis tardoantiga, el que reforça la idea de que hi hagués un primitiu monestir on ara és la parròquia.[8]

Olesa Bonesvalls. La vinya és un conreu antic mantingut al llarg dels segles al Mediterrani. Foto: Avenc del Garraf.

En una visita al Museu de Història de Catalunya, li vaig dir a la meva néta mentre anaven passant per les successives etapes: -Quan manaven aquests, els anteriors seguien existint, tot i que de vegades havien de dissimular. – Sí, veritat?, és el que jo pensava. Perquè no ens ho expliquen així a l’escola?

A la meva néta, Judith, i a les que, com ella, es fan preguntes i canviaran els relats que es fan des del punt de vista dels dominadors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-05-2022

[1] Benet i Clarà, Albert (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[2] DDAA (2014) “El Bages en els inicis de l’edat mitjana (segles V-IX): estat de la qüestió i noves propostes de recerca arqueològica”.

[3] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[4] DDAA (1967) Ermites i fonts montserratines. Granollers: Montblanc, p. 182

[5] Estimada Terra: https://estimadaterra.wordpress.com/2022/01/12/vil%c2%b7la-romana-de-sant-amac-de-vilades-de-rajadell/

[6] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/04/07/caminant-pel-nostre-passat-al-castell-de-gaia-del-bages/

[7] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/

[8] Sales, Jordina (2007) “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII) els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Una valoració territorial”

Collblanc: Un hostal, una antiga capella, un cementiri desubicat i un petit misteri.

Parc de la Marquesa a la Ctra. de Collblanc, davant de St. Ramon, entre la Travessera de Collblanc i la de les Corts. AGC, 2022

El temple de Sant Ramon Nonat, situat a la carretera de Collblanc, just davant d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, s’ubica al territori de Les Corts de Barcelona, però, com a parròquia, pertany a l’arxiprestat de Torrassa-Collblanc. En contraposició, uns metres més enllà tenim, al mateix Hospitalet i des de 1878, el cementiri de Sants. D’on ve aquest embolic?

Detall del cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet. AGC, 2022

Sabem que són poblacions limítrofes separades només per aquesta carretera, al nord i per la Riera Blanca, a l’est. La divisió entre Sants i aquest sector del que avui és l’Hospitalet va ser molt confusa, trobant-se el nucli de Sants als censos de l’Hospitalet del segle XVIII. Recordem que el terme de Provençana va ser, durant molts segles, molt més ampli que l’actual municipi de l’Hospitalet, comptant amb El Prat, Les Corts, Pedralbes, Esplugues, Sants o Montjuïc, territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell bofarull i adaptació de Valentí Julià,.

En 1601 el bisbe intervingué en un plet que mantenien el rector de Provençana amb el del Pi (de la que Sta. Maria de Sants era sufragaria) pels límits de les seves parròquies (el que volia dir recollir delmes i primícies). A la part nord no n’hi havia problema, la Riera Blanca era un límit natural. El document diu que “pertany a Hospitalet el que va del camí ral que travessa aquesta riera fins l’hostal dit de Sants”. La major dificultat estava al sector deltaic o la Marina, on es delimita que la zona que va des de l’hostal de Sants fins la muntanya de Montjuïc i la torre del Llobregat, on n’hi havia el corral dels carnissers de Barcelona, queda per la parròquia del Pi i la sufragaria de Sants, tot i que la torre, com a tal, i les cases adherents són de l’Hospitalet.[1] L’hostal de Sants era el de la Bordeta, a tocar de la Riera Blanca pel sector sud.

Antic hostal de la Bordeta, després Cal Ramonet

En 1684 Miquel Oliver de la Torre, un dels cinc hisendats més rics de la vila agrícola que era la nostra ciutat, va sol·licitar als regidors de L’Hospitalet obrir un hostal al servei de viatgers i traginers a l’antic ramal de la Via Augusta (actual Travessera de Collblanc) amb botiga, taverna i fleca, com el de que hi havia a la Bordeta. El permís va arribar el 1693, després de moltes negociacions sobre el control dels fluxos econòmics que l’establiment generaria. Miquel Oliver comprà terra prop de l’hostal i fa aixecar “l’Hostal de la Creueta”, dit així perquè devia haver-hi alguna creu de terme, ja que es trobava entre les poblacions de Sants, Sarrià-Les Corts i el mateix Hospitalet.

La Riera Blanca a l’alçada de la Ctra. de Collblanc, inici del terme de l’Hospitalet, AGC, 2022

Malauradament la guerra de Successió comportà moltes pèrdues i Miquel Oliver va haver de vendre, en 1726, dos anys abans de morir, l’hostal i la peça de terra adjunta al Comú per eixugar els seus deutes hipotecaris. Es llogarà a Jaume Torres, taverner i ciutadà de Barcelona, amb els censos establerts. Pensem que l’Ajuntament (el Comú o la Universitat) de l’Hospitalet fins èpoques recents ha estat més aviat pobre de recursos per fer front a les despeses que se li demanaven, especialment en temps de guerres i de crisis.

L’antic hostal era al lloc on es bastirien els «gratacels» de Ramon Puig Gairalt. Són considerats els primers gratacels de l’estat espanyol. Foto: AGC, 2022

A finals del s. XVIII es basteix un imponent pont de granit vermell a Molins de Rei que durà fins les inundacions de 1971. Al mateix temps es fan les obres que eixamplen el “camí de Dalt” de Provençana. La nova carretera facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid, ja que l’antic camí, la Travessera de Collblanc que enllaçava amb la Travessera de Les Corts, s’enfangava i s’enfonsava sovint degut al pas dels nous elements industrials que havia de suportar i que a Collblanc eren per les bòbiles o rajoleries i les fàbriques de sabó, d’aiguardent, de teixits o de vidre, entre d’altres.

El Carrer Farnés, al Parc de la Marquesa, cantonada amb la Travessera de Collblanc duu el nom d’un dels primers industrials afincats a la zona. Foto: AGC, 2022

Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passa a 717), Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc, on només hi havia, als segles XVII-XVIII, alguna masia, poques cases, la torre de Can Rigalt i l’hostal. La “Carretera de Collblanc” travessarà l’antic hostal per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet va ser indemnitzat, també Can Rigalt va quedar dividit; en canvi, el que ara és el parc de la Marquesa, que era travessat per l’antic ramal de la Via Augusta o Travessera, quedarà agrupat, perdent aquesta part de l’antic camí.

La torre Barrina al parc de la Marquesa, una casa d’indians bastida pels Farnés. AGC, 2022

L’hostal quedarà en mal estat després de la guerra del francès i haurà de refer-se. La construcció del Canal de la Infanta (1819) seguirà aquesta via i donarà un nou impuls a l’arribada de nous veïns i a la imminent industrialització.

Que hi hagués la carretera no vol dir que fos ben urbanitzat aquest raval de Barcelona i de l’Hospitalet per a una escassa població (1855: setze famílies) on els propietaris de les terres, les botigues i les indústries, eren barcelonins. El nostre hostal de titularitat municipal anirà perdent força davant d’altres establiments més ben equipats de serveis, com el “Mesón Nuevo de San Antonio” al mateix Collblanc o “l’Hostal de la Morera” a Sants.

Alguns edificis de la Ctra. de Collblanc encara recorden a aquell anitc hostal desaparegut. AGC, 2022.

En 1852 es vengué l’hostal de Collblanc que llavors era una casa molt vella amb baixos i un pis, una quadra i un estable per als cavalls, obtenint tretze mils rals de billó que serien destinats al nou cementiri que s’instal·là al lloc anomenat “Terra d’Escudelles” (l’actual cementiri de Sant Josep), ja que una orde real prohibia enterrar a les sagreres, com es feia des de segles.

La línia fèrria de Barcelona a Molins de Rei (1853) agreujà les dificultats de comunicació entre aquest sector i el de Torrassa i Santa Eulàlia respecte del Centre de l’Hospitalet; per aquest motiu el 1874 alguns veïns d’aquests barris sol·liciten ser agregats a Barcelona. No ho van aconseguir i van haver d’esperar una munió d’anys fins que es feren millores per travessar les línies, com el conegut “pont d’en Jordà” a la Torrassa.

Pont sota les vies a Sant Josep que dona accés al cementiri de L’hospitalet. AGC, 2022

En canvi, el bisbe de Barcelona i el rector de Sta. Eulàlia de Mérida acorden el 1868 que el sector de Torrassa-Collblanc, des del Torrent Gornal fins la Travessera, fos atès per la parròquia de Sta. Maria de Sants, ja que aquest nucli tenien dificultat per accedir als serveis religiosos de l’Hospitalet Centre.

Breu història del cementiti de Sants a l’Hospitalet, si l’Hospitalet canviava d’ubicació el seu cementiti de la sagrera del nucli del Centre al nou sector agrícola-industrial de Sant Josep, Sants el duia al raval industrial de Collblanc.

A dos-cents metres de l’actual església de St. Ramon, n’hi havia des del segle XVII-XVIII, el “Manso Saurí”, del barceloní amb més propietats a la zona, Josep Vaquer i Saurí. Josep Anton Saurí i Many disposà, al seu testament de 1833 que, finalitzat l’usdefruit del seu pedrís pels seus germans, es dediqués els rèdits dels seus productes a bastir una capella annexa a aquest mas dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, pels veïns de Collblanc. En 1888 es concedí el permís per a celebrar-hi la missa dominical, però els batejos, casaments i enterraments s’havien de fer a la parròquia de Sta. Maria de Sants, de la que depenia. A la capella venien fidels d’Esplugues, Les Corts o Sants.

Al costat dels obradors del pessebrista Ricard Lluch (la casa de tres pisos) hi havia l’antiga capella de la Mercé. El dibuix és de Ricard Lluch, es troba al llibre que Àngel Lluch va escriure sobre el seu pare: Ricard Lluch pessebrista (1895-1988)

El terreny es va vendre per fer front a les despeses de la construcció de la nova església, però encara resta el petit edifici reconvertit en restaurant i habitatge que, malgrat les reformes internes, manté les parets mestres. Al finestral podem veure una data, 1929, que seria quan la deurien adquirir els nous propietaris. També podem contemplar un altar barroc dedicat a la Mercè a l’església de Sant Ramon.

Ctra. Collblanc, n. 29, edifici de l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, venuda per ajudar a pagar les obres de St. Ramon. AGC, 2022

Per cert, Sant Ramon Nonat (1204-1240), a qui el Senyor de Cardona va fer néixer amb una espasa (d’aquí lo de “no nat”), va ser seguidor de Pere Nolasc, fundador de l’orde de la Mercè. Els mercedaris es dedicaven a alliberar captius i així va ser com Ramon va realitzar diversos viatges a Àfrica rescatant presoners mitjançant un pagament o intercanviant-se per la persona en qüestió, el que va fer tres cops, un a València i dos més a Alger, fins que la orde el va rescatar a ell, morint al poc tems al castell de Cardona on, sigui com sigui, havia nascut.

Imatge de St. Ramon nonat rescatant captius a la parròquia de St. Ramon. AGC, 2022

La de la parròquia de Sant Ramon Nonat de Collblanc és ja una història del segle XX que podeu trobar al blog de la mateixa parròquia en aquest enllaç: https://parroquiasantramon.org/historia-de-sant-ramon/

No és el mas Saurí però és un dels pocs edificis que encara mantenen l’aspecte de masia i no ens fa nosa fer propaganda d’un recomenable comerç local que resta en peus. AGC, 2022

Sobre l’antic hostal de Collblanc i la capella de la Mercè del mas Saurí podeu veure: L’hostal i la capella de Collblanc – Pladebarcelona, un resum de la informació que va recollir i publicar Inocenci Salmerón (2009) Històries de Collblanc-Torrassa, en el que m’he fonamentat per fer aquest article.

I per últim un misteri no resolt. Aquesta foto de l’arxiu Gavin és considerada per alguns com l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, però comparant la imatge amb el dibuix de Ricard Lluch, que ha de ser prou fidel, no sembla que sigui el mateix. De fet, al llibre n. 25 de l’inventari d’esglésies de Josep M. Gavin (Barcelonés, 1), a la pàgina 131, a peu de foto diu «Sant Salvador d’Horta, L’Hospitalet de Llobregat, desapareguda, nom popular, Collblanc, façana principal, 1921». És deia St. Salvador d’Horta i l’advocació de la Mercè era a un altar interior com el que ara és a St. Ramon? Era una altra? Hem preguntat al l’arxiu Gavin i ens han dit que la foto és d’una postal de 1921 i que a mà, al darrera està escrit el que diu al llibre pel fundador de l’arxiu, però que, degut a la seva edat avançada, no ens pot dir res més.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27 d’abril de 2022

A la gent dels barris veïns Collblanc, Torrassa, Les Corts o Sants.

[1] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Public. Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 171-172 i vol, III, p. 427-428, doc. XI.

Rodén, el Belchite olvidado

Rodén es, actualmente, un vecindario del municipio de Fuente de Ebro de Zaragoza pero, antes de ser destruido en la denominada «Guerra Civil», Rodén era un municipio agrícola que contaba con Ayuntamiento, escuela, comercios, molinos de cereales y de aceite, viñedos… Un lugar histórico con su castillo y la iglesia de San Martín de estilo mudejar, cuya torre aún se conserva.

Iglesia de S. Martín de Rodén. Foto: R. Costa

Rodén, lugar de resistencia republicana, fue bombardeado, por la artillería, por la aviación o por ambas. Sus 200 habitantes huyeron y posteriormente, en vez de reconstruirlo, se edificaron nuevas casas en una zona cercana, como ocurrió en Belchite, también de Zaragoza. Algunos huyeron a otros pueblos con lo puesto.

España fue un escenario de ensayo para esta nueva modalidad de guerras que consiste en bombardear poblaciones, como ocurrió en Guernika, como ha ocurrido recientemente en Europa y en Oriente Medio, como ocurre en Ucraina.

Pueblo viejo de Belchite, donde se libró una de las más importantes batallas. Foto: AGC, 2014

Pero si bien Belchite ha quedado convertido en museo y su memoria es un símbolo del horror de la guerra, Rodén ha quedado en el olvido, a pesar de que el lugar, con el paisaje agreste y seco con el que se mezcla, ha sido declarado «Bien de Interés Nacional».

Vista del pueblo viejo de Rodén en un altozano de Zaragoza. R. Costa.

Cinco fueron los pueblos que corrieron la suerte de ser destruidos y nunca reconstruidos: Belchite y Rodén en Zaragoza, Montarrón y Gajanejos en Guadalajara y Corbera d’Ebre, entre Mora i Gandesa, en Tarragona.

Corbera d’Ebre, escenario de la «batalla del Ebro», fue bombardeado por la artillería, por la legión Cóndor y por la aviación italiana, quedando totalmente arrasado y perdiendo la tercera parte de su población. En 1992 fue declarado Bien de Interés Nacional, siendo considerado «monument per la Pau», pero es muy reciente la dotación de medios económicos necesaria para su conservación.

Corbera d’Ebre es, como Rodén, un lugar con una historia muy antigua que se remonta a los poblados ibéricos, que se establecían en estos lugares elevados, y a la Edad Media, formando parte de la comanda templera de Miravet. Un sitio que, dada su situación estratégica, cuenta con diversas destrucciones a lo largo de la historia.

Más sobre Rodén: https://www.lugaresconhistoria.com/roden-zaragoza

Sobre Corbera d’Ebre: http://abandonadosalsilencio.blogspot.com/2016/04/corbera-debre-el-poble-vell.html

Texto: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 20 d’abril de 2022

Fotos de Rodén: Rosa Costa, Zaragoza

En memoria de las familias que se vieron y se ven obligadas a huir con lo puesto.

La processó laica del 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat

Foto: Néstor Rives, 2019, «La fe sentida».

Al segle XV l’Església Catòlica aprofita les processons de les confraries gremials, amb els seus sants patrons, per teatralitzar la Pasqua, convertint-les en una manifestació que es fa sentir de diferents maneres a la Península.

Quinze van ser les persones d’origen andalús que, el 1977, reunides en un bar del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet i recordant amb nostàlgia les seves processons, sortiren al carrer amb un Sant Josep a sobre d’una taula per expressar la seva fe, sentint com els veïns i les veïnes els acompanyaven amb devoció. Iniciaren així l’única processó laica d’Espanya, denominada 15 + 1, els quinze del començament i el següent que s’incorpori, el poble, en si.

45 anys de la processó 15+1 a L’Hospitalet

Una ciutat en la qual les parròquies obreres d’aquells anys 70 combatien aquestes manifestacions religioses per considerar-les no pròpies d’una fe que intentava donar resposta a les necessitats socials, més d’acord amb «els signes dels temps» i allunyades d’una expressió més pròpia i sobrera.

Signes que mantenen l’esperit d’una cultura, un art i una expressió religiosa que passa de pares a fills. Signes que es veuen amb més força quan s’ha tret el mantell d’una església que va aprofitar el més pregon i més antic de l’ésser humà, per revestir-ho amb una confessió. Signes que van ser re-creats per l’art gòtic amb l’accent de la foscor, el dolor i la mort. Signes de tots els temps amb els que els humans s’han vinculat a la vida dels que ja no són entre nosaltres.

Amb aquesta mostra podem veure el contrast entre uns símbols que a alguns se’ns poden fer una mica estranys i el sentiment de qui mira, ad-mira, contempla, demana, lloa i canta, és a dir, de l’ésser humà amb la seva necessitat, la de demanar, sí, però també la de beneir i la d’agrair, sentint-se arrelat en unes tradicions que ja no importa d’on vénen, només que són les seves i que el segueixen encoratjant des del lloc on habiten, el seu propi cor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (texto)

amb fotos de Néstor Rives Palma, amb qui col·laboro.

Podeu trobar el seu projecte de 2019 «La fe sentida» a la seva web.

L’Hospitalet, Pascua, 2022.

A qui troba la manera d’expressar i viure els seus valors més pregons.

la fe sentida

Caminant pel nostre passat al castell de Gaià del Bages

Restes del mur perimetral del castell de Gaià. AGC, 2022

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.

Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.

Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).

Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.

Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera. “Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.

A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.

Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Roques junt al camí de pujada al castell

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues

De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.

St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.

El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.

El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022

Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.

[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.

Fèlix d’Urgell, el primer “heretge” català, i el joc de la supremacia

St. Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell) Foto de Fidel Rodríguez a: https://estimadaterra.wordpress.com/2021/11/21/monestir-de-sant-serni-de-tavernoles-de-les-valls-de-valira-alt-urgell/

La invasió musulmana (s. VIII) no va portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.

St. Miquel de Terrassa, un dels millors exemples de l’arquitectura visigòrica. AGS, 2022

La contraofensiva franca a la invasió musulmana va ser molt més destructiva a la Occitània (de la que l’actual Catalunya Nord formava part), tant que no en tenim gaire notícia d’aquests temps foscos en que les lluites internes i les de la re-conquesta van resultar devastadores per a la població.

L’església de la Hispània visigòtica provenia de la ortodòxia dictada als primers concilis d’Orient que, tot i rebutjar –sense condemnar- la tradició gnòstica (o “del coneixement”), venia amarada de la filosofia grega, més que de la pròpia tradició hebrea. En aquests concilis es van condemnar algunes corrents, com la del maniqueisme, que prenia principis perses. En el fons el que es volia era el sotmetiment a un Imperi que utilitzava la religió per aglutinar poder.

L’església hispana havia fet el seu propi camí lluny de Roma. L’església goda de Narbona quedarà sota el domini franc que, com imperi que s’anava fent, pren el seu control com instrument d’expansió. Entre mig dels grans jocs de poder, els interessos i les creences de diferents persones i grups, unes tindran més èxit, sent recolzades pels grans i altres quedaran anorreades.

És en aquest context que cal situar la teoria, gens innovadora per a l’església hispano-goda, de l’adopcionisme, que propugnava, entre d’altres, el bisbe Fèlix (o Feliu) d’Urgell (bisbe entre 781 i 799), home respectat per la seva autenticitat de vida i pels seus coneixements. La teoria que el bisbe Fèlix expressa en una “carta a un sarraí”, un escrit perdut, consisteix en contemplar la segona persona (Crist) com un fill “adoptat” en la carn. La idea es fonamenta en la predicació dels primers pares de la Església i és moguda per la raó i pels intents d’acostament a altres visions, com la musulmana.

La clau de l’ortodòxia és sempre la obediència i el sotmetiment. L’església, com fan altres institucions, perdona els errors, per molt greus que aquests puguin ser, però no perdona el pensament propi ni l’elecció del lliure camí al seu sí.

Els mitjans per fer-lo callar, ens són familiars, primer afalagar per convèncer, és el que intenta Alcuí de York, amb una carta del 790 en la que el lloa per la seva pietat i li demana que abandoni les seves idees, però Fèlix, com el bisbe Elipand de Toledo i mols altres que els seguien, es senten segurs en la seva tradició i no volen negar el que veuen clar.

Alcuí de York, al centre. Foto: viquipèdia

Carlemany convoca el concili de Ratisbona, celebrat el 791, al que porten, per la força, al nostre bisbe. Com que ell no es desdiu, l’empresonen i li cremen tots els seus escrits. Els bisbes hispànics acudeixen al rei demanat clemència però, amb aquesta bona intenció, enforteixen el poder polític sobre l’església.

Carlemany convoca un nou concili que es celebrarà dos anys més tard a Frankfurt i ofereix a Feliu el perdó i als bisbes hispans l’alliberament dels sarraïns, si deixen les antigues doctrines i es sotmeten als nous ritus.

Cripta a l’interior de St. Miquel de Terrassa, amb un petit altar i una creu grega. AGC, 2022

Ells, segurs com estaven de la seva independència i tement més els francs que els sarraïns, fan veure que es sotmeten, per a lliurar-se dels càstigs, però no ho fan, ni al seu interior ni a les seves celebracions, que continuen com abans.

Félix marxa amb els hispans, sabent que estaria vigilat, s’amagà a les muntanyes. Alcuí atacà sistemàticament totes les pràctiques visigòtiques. El 799 un enviat seu va a l’encontre de Feliu i el convenç de que vingui a Aquisgrà, a la cort de Carlemany (coronat per l’església com a Emperador un any després), per a tenir una discussió entre els dos.

El Papa i el Rei-Emperador, reforçant-se mutuament (tot i que no sempre d’acord)

El rei el lliura a l’església per que el castiguin, Feliu torna a desdir-se de les seves idees però, igualment, és empresonat a Lió. Allà quedarà aïllat a la presó del Papa sent custodiat pel bisbe de Narbona i per un altre català: Agobard, fins la seva mort envers l’any 811. La supremacia de la església franca va acabar no només amb “l’error hispà”, sinó també amb tota l’església visigòtica, els seus costums, els seus ritus…, de tradició molt antiga i més a prop de la primigènia font del cristianisme.

Interior de l’església visiòtica de Sant Miquel de Terrassa que deuria tenir, al seu origen, un ús funerari. AGC, 2022

Un exemple una mica confús per les poques dades fiables que es tenen és el del monestir de Sant Serni (o St. Sadurní) de Tavèrnoles, a l’Alt Urgell, on la comunitat de frares va quedar dividida entre els més grans i afins a l’adopcionisme, que van marxar a una capella allunyada, Sant Sadurní de Llanera, actualment al municipi de Torà (La Segarra), i els més joves, que van instaurar el monacat benedictí a Sant Serni. En aquest monestir s’ha conservat una còpia de la carta que Fèlix va escriure retractant-se de les seves doctrines.

St. Serni de Torà, abans de Lanera (La Segarra) foto: viquipèdia

És, justament, per tot el que va anar en contra de l’adopcionisme, com les cartes d’Alcuí, a Feliu i als seus feligresos i seguidors o el tractat de “sant” Agobard “contra el dogma de Feliu”, que ens ha arribat la controvèrsia i el que succeí a qui no va renunciar als seus principis, el bisbe Feliu d’Urgell. Segons Agobard, Feliu continuava transmetent les seves idees a la presó.

«Sant» Agobart, va ser també implacable contra els jueus

Però tot i que es van silenciar aquestes doctrines, més raonables que les imposades per la ortodòxia, el poble humil, que sol guardar-se molt bé d’expressar les seves idees, les va retenir com una petita llum en mig de les tenebres del dogmatisme i de la violència sistèmica del poder més gran i, més endavant, sorgirien altres corrents, perquè l’aigua sempre busca una sortida.

Cal escoltar la remor de l’aigua, la trobarem allà baix, no lluny del camí, però fora dels marges.

Conèixer el passar il·lumina el nostre present mostrant com la supremacia adopta uns mecanismes similars, que la més gran violència sempre la infligeix el poder més gran i que cal qüestionar el relat del poder i els seus dogmes.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 19-03-2022

Als i a les que mantenen l’esperit crític

Informació treta del llibre de Ventura, Jordi (1963). Els heretges catalans. Premi Josep Txart, 1962 Barcelona: Selecta, de l’article de Climent Miró i Tuset del 2013 “El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d’Urgell” i d’altres fonts històriques.

Oda Nova a Barcelona. La mesura d’amor de la ciutat i de les dones.

Escultura d’Ernest Maragall al poema de Joan Maragall «Oda Nova a Barcelona» AGC, 2021

Joan Maragall (1860-1911) va escriure el poema «Oda nova a Barcelona» en 1909 sent publicat l’any de la seva mort. És un contrapunt al poema èpic de “Oda a Barcelona” de Jacint Verdaguer, inclòs a la seva obra “Pàtria”.

El poema té dues parts ben diferents, la primera està escrita en forma de diàleg poètic entre una veu que comença preguntant – «On vas Barcelona?» i l’altra (la ciutat) que li respon amb els millors bons desigs. Com que és la part que més m’agrada us deixo les tres respostes de la nostra Barcelona, amb cor de dona, enamorada, creadora, forta.

-Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,
i me’n vaig… És l’amor qui m’empeny cap enfora,
i me’n vaig delirant amb els braços oberts.

(…)

-Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

(…)

-Com més terra i més mar, i més pobles albiro,
a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i sóc tan tota una altra que fins jo em desconec.

A la segona part l’autor deixa córrer els seus sentiments de ràbia, foscor i tristor davant dels esdeveniments del moment a la ciutat (Setmana Tràgica), comparant aquesta dona que havia idealitzat amb una dona amb mil cares, traïdora, dolenta, tot i que, a la fi, nostra.

No direm res d’aquesta última comparació, és una expressió dels seus sentiments.

Cinquanta anys més tard el seu nét Ernest Maragall fa aquesta escultura de dues dones que dialoguen mig nues, estimant-se amb la paraula, el cor i la pell. Es va posar als “jardinets de Gràcia” o de Salvador Espriu, sent molt criticat per una societat que no entenia ni acceptava una expressió d’aquest tipus. Va ser arraconada al Parc Cervantes.

Finalment, en 1985, Pasqual Maragall la va fer portar on és ara.

Una poesia i una escultura belles, ens commouen i com a tal les contemplem, sabent que el més bell de tot són els sentiments humans que amaguen.

A les nostres ciutats que, com organismes vius que són, hem de saber cuidar.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-02-2022