Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres.

1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher

El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.

  1. El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.

Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.

El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé

Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.

Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.

Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb la via que va a Provençana i a tot arreu i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.

El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.

  • El Camí del Mig. De barques i ponts.

A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.

Barca de passatge del Prat.

La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]

L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.

Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.

El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]

El 1343els consellers de Barcelona estableixen els preus:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]

Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]

Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.

El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]

1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.

A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.

Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]

El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]

Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).

El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.

Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.

  • La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.

Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.

Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria  oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).

Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.

El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]

En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.

Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)

Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.

  • L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.

A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.

Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.

La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.

Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.

El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet

Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.

  • Camins que seguien el curs de les rieres i torrents

Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.

Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:

  • El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
  • El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
  • La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.

Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021

Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.


[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.

[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà

[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.

[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.

[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170

[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009.  Ajuntament del Prat. p. 261-279.

[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.

[9] “El pont de les tres puntes” a El poble de les febres http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-tres-puntes.html

[10] “El pont de les voltes” a El Prat ocult: http://m.elpratocult.elprat.cat/el-pont-de-les-voltes/

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1341.

De la “Casa Alta” a Can Buxeres. L’Hospitalet rural, les seves transformacions i els seus beneficis.

Can Buxeres en l’actualitat. AGC

Ca n’Alemany o béCasa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.

1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metàlica.

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]

Entrada principal al parc. AGC, 2021.

El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.

El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.

1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.

Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan  el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.

Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.

Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]

“ … A part d’amunt de la vila,

d’arbres i vinyes voltada,

coneguda pels del poble

amb el nom de la Casa-Alta

veig, grandiosa, senyorial,

i amb ses antigues muralles,

la Masia en que nasquí…

i on la mare em bressolava!

Amb els fills dels masovers

Com corríem i saltàvem

Per les vinyes i per l’era

I per tota l’encontrada!…”

Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.

Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.

L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.

Jardins laterals i torre. AGC, 2020.

Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.

Avinguda des de l’entrada al palauet. AGC, 2020.

Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.

Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.

Glorieta. AGC, 2020

L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.

El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.

També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.

“La familia” d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.

El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.

Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020

Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.

Horts urbans de Can Buxeres

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.

A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.


[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 1-3.

Les restes de la “bòbila de Catalunya”: Can Batllori, Can Llopis i Cosme Toda de l’Hospitalet de Llobregat.

L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.

Com “la bòbila de Catalunya” era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.

La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.

La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.

La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.

Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.

Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de “cairó català”, igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, les cases dels directors de Cosme Toda i de Can Llopis són adjacents.

Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.

Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]

Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas

Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]

Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.

Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.

La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.

Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021

Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.

Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.

A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.

Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

Finestres de Cosme Toda. AGC, 2021.

A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.

La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021

Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.

Emblema de la campanya “Stop massificació Cosme Toda”.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021

A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.

A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.


[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.

[2] Piernas, Natalia (2015) Cosme Toda, patrimonio Industrial en l’Hospitalet. https://www.nataliapiernas.com/patrimonio-industrial/cosme-toda-patrimonio-industrial-en-lhospitalet/

[3] Giménez, P. et. al. (1992). Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Remunta de l’Hospitalet. Dels Fatjó i els Brugarolas als Angulo.

Entrada al recinte de la Remunta, 2021, AGC.

Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, al recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.

Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta del darrere trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.

Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021

Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.

La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.

Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)

Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, quan els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.

Tornant a la masia de la Remunta, la família Agustí Fatjó  la rep per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareixerà. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).

Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en1853.

1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia. Foto del blog de Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.

Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]

Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra amb la masia a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es va restablir de nou, al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.

La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.

El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]

2012. Encara es veu la capella del recinte.

L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.

El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.

La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten actualment el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.

A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]

Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9-6-2021

Als i a les que es fan sensibles als patiments injustos i innecessaris dels presos.


[1] Castillo, Ireneu (2020) “La Campsa una pisoteada tapa y la gasolinera del Casino del Centro”. Memento Mori. https://ireneu.blogspot.com/2020/11/tapa-gasolinera-casino.html

[2] Una descendent dels Melich de Sant Just, Francesca, nascuda el 1727, casà amb Josep Fatjó.

[3] Solà, Àngels (1990) “Manuel i Isidor d’Angulo, representants de la burgesia agrària catalana de la primera meitat del segle XIX”.

[4] Bagán Nebot, Luís, L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 11.

Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

1966. L’ermita a l’inici del barri. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

1967. Ermita i ramats. Foto-Bellvitge, concurs.

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau.la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

1965. Els camins d’accés a l’ermita des de la Gran Via i Ca la Llarga a l’altra banda, quan encara no n’hi havia l’hospital oncològic. Foto: Petra, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds” ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”. 

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.


[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

El Camí de Pau Redó i Ca la Llarga.

Casa Llarga al Camí de Pau Redó, 2020, AGC

El Camí de Pau Redó va de l’Hospital oncològic de la Gran Via al Tanatori, dos llocs que no en resulten agradables, però, si ho pensem bé, cal que estiguem agraïts de tenir-los a prop. L’Hospital perquè ajuda a que els efectes d’unes malalties, que poden tenir greus conseqüències, siguin més lleugers i que, si s’agafen a temps podem sortir bé d’elles. No oblidem que una de les tasques que es realitza en aquest Hospital és la prevenció, que salva moltes vides.

Jardí de l’hospital oncològic, AGC, estiu 2020

Igualment podem dir del tanatori, un lloc al que no ens agrada anar però un lloc necessari per fer els comiats dels éssers estimats o per acompanyar als que els han perdut. Ho sabem del cert en aquests tems durs de la pandèmia.

Vegetació al costat del tanatori, al Camí de Pau Redó, un vespre de l’estiu de 2020. AGC.

L’entorn del Tanatori, el final d’uns camins que acaben als espais del Delta, és un entorn de pau en el que encara trobem restes de la vegetació típica de la marina deltaica.

Camí de Pau Redó. Vegetació, primavera, AGC; 2021

Entre mig d’aquests dos llocs de malaltia i mort, però que també poden ser de prevenció, recuperació, tractament i/o d’acompanyament trobem una masia que ha persistit, l’antiga masia de Ca la Llarga, situada al Camí de Pau Redó, entre l’hospital oncològic, les instal·lacions del Tenis Gran Via i, al fons, el tanatori.

Hort de Ca la Llarga. Instal·lacions del tenis Gran Via. AGC, 2021

Aquesta masia també era coneguda com a can Rovira. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments”, i ofereix reportatges per a celebracions com casaments.

Masia Estudio. Camí Pau Redó. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que necessiten espais de pau en temps durs, que els puguin trobar.

De l’Antic Llunell al museu d’Història de l’Hospitalet. El paper d’en Lluís Layola.

Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.

Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.

Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé

Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.

L’església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida es va refer a finals del segle XVI, ja que l’anterior (de finals del segle XV) estava mal construïda i queia.

Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.

La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.

Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.

Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]

Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.

Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]

Façana de l’actual Museu d’Història de l’Hospitalet

Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.

Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.

L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]


Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.

Gravat de la “Casa Espanya” que es va trobar tant abandonat com l’edifici.

Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]

Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.

En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.

El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.

L’HOME DEL CARRO

Són quarts de vuit del matí.

El dia just s’esbadella.

L’home va damunt del carro

i la boira l’acompanya.

Els qui foren camps gemats,

ara són munts de deixalles,

blocs de ciment enlairats

occiren totes les prades.

L’home del carro dempeus,

té un xic trista la mirada,

recorda el temps que visqué

lluminoses matinades.

El seu carro és el darrer

dels estols que abans passaven

per anar a segar alfals

enveja de les maragdes.

Recorda els pins i la Font

de l’ermita solitària

amb la Verge camperola

Madona del Bell-Viatge.

El temps que no tornarà

el duu arrelat a l’ànima

i el fogar dels sentiments

s’arbora de vives flames.

Dins la boira del matí

el cavall tiba i avança

per un laberint de blocs

escampats com una taca.

L’home del carro es difon

engolit dins de la xarxa,

enyoradís de la pau

de les albades llunyanes.

Ramon Fernández Jurado

1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021

A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú


[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66

[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.

[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.

[4] García-Carpintero, Àngels. “la fonts de l’ermita de Bellvitge” Històries des de Bellvitge. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 203-207.

El carrer de Jaume Ventura i Tort de Bellvitge a l’Hospitalet de Llobregat

Carrer de Jaume Ventura i Tort, 2021, AGC

El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.

Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en  l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.

Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015

Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera. 

Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021

Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres

Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.

Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.

1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, desmuntada pels republicans, al barri del Centre de l’Hospitalet i cases adjacents, potser la més petita era la del sagristà.

Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.

Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondalla d’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]

1975. Programa de la “Rondalla d’Esparvers”. AMLH

La seva obra és senzilla i balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del “Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge” estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.

Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.

El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri.

Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.

És la nostra dansa.

Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.

Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.

Voldria ser noi

Voldria ser noi;

voldria anar amb bata

jugant pels carrers

amb l’altra mainada.

Jugar amb els amics

a ratlla i a bales

i enfadar-nos tots

i acabar a pedrades.

(…)

Jugar a patacons

i també a les cartes,

i als quatre cantons

i batre’m a espases.

I al joc dels cartrons,

fent-hi alguna trampa!

Jugar al trenta-u!

Cantar les quaranta!

(…)

I tornar a aquells anys

que en arribar a casa,

trobava el caliu

del pare i la mare.

Jaume Ventura i Tort.

Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021

Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues


[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.

El Grup Ecologista de Bellvitge

Grup Ecologista de Bellvitge, 1990, algunos de los primeros integrantes: Jose, Santi, Miguel Ángel, Andi y alguno más.

El Grup Ecologista de Bellvitge (GEB) nació en el curso 83-84. En noviembre de 1983, la dirección del Aula de Cultura de Bellvitge gestionó un curso de ecología: “Las energías libres”, que impartiría Salvador Balcells. El curso se inició con la proyección de una película danesa “las energías”. Tuvieron dos exposiciones, una sobre energías alternativas y otra sobre el Delta del Llobregat.

Taller a partir del que se gestó el GEB. 1983. Aula de Cultura de Bellvitge.

Al finalizar el curso, el 13 de mayo de 1984, se realiza la primera Fiesta del sol, llamada así porque: “No ha de ser una festa oficial ni elitista perquè quan surt el Sol, surt per a tots.”

Cartel de la primera “Festa del Sol”, 1984
  1. Cómo se fue gestando

En los años 80, tras las luchas por conseguir espacios para los equipamientos y recién adquirida la democracia, todo estaba por hacer. Nuestro vecino Miquel Segovia Aparicio presentaba, en el boletín de 1981 de l’Associació de Veïns (AVV), el nuevo grupo de trabajo de “Ecología, Naturismo y Plantas medicinales”. Sea por su propia inquietud hacia lo que hoy denominamos “empoderamiento” de la propia salud, o por su trabajo en una industria química y sus conocimientos de lo nocivo de ésta, organizó el 20/05/82, desde la AVV, una charla coloquio con el Naturópata Dr. Marc Arms.

Charla organizada por Miguel Segovia. La preocupación por la salud de todos y todas es el origen del GEB.

En 1982 se comenzaban las charlas de Planificación Familiar gestionadas por grupos de mujeres, de las que l’AVV se hacía eco. También en las escuelas y AMPAS (APAS, entonces) se promovía una educación sexual de la que habíamos carecido durante largos años.

En Bellvitge, se iniciaban los cursos de jardinería que el Ayuntamiento proporcionaba gratuitamente, junto con el material necesario para los vecinos/-as que querían cuidar sus jardines, se impulsaban los huertos urbanos y una cooperativa de consumo.

1976. Vecinos plantando árboles. Foto: Miguel Segovia.

En el curso de las energías libres del 1983-84, Miguel conoce a Andrés Masip y Manuel López, que ya venían concienciados de la escuela Nuestra Señora de Bellvitge (actualmente, Bellvitge), con los que inicia el Grupo Ecologista. Poco después se incorpora Miguel Ángel Herrero. Los tres eran Objetores de Conciencia, dentro del MILIKK. Los dos últimos del Grupo de Jóvenes “Vivac”. 

Las agrupaciones como el GEB serían una alternativa al Servicio Militar obligatorio.

Unos tres años después llegaron al grupo media docena de jóvenes de la JOC de Bellvitge, entre los cuales: Olga Alonso, Robert Castillejos, Mary Gómez y Francesc Segura (Kiko), algunos integrantes más de “Vivac” como José Membrive o Santi Palomo i algunos esporádicos que participaban en diferentes momentos. Eran unas 8 o 10 personas trabajando, aunque pasaron unas 30. Algunos venían como objetores de conciencia, aunque aún no estaba aún reconocida esta labor como substitutoria de la “Mili”.

Festa del Sol, 1991.

2. El GEB y el río Llobregat

Una de las primeras actividades del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) fue  participar en las acciones en contra del desvío del río Llobregat, que se derivaron de la “Marxa del Llobregat” que, en 1978, recorrió el río Llobregat, desde su nacimiento en Castellar de N’Hug, reclamando mejoras el estado del río y oponiéndose a un desvío que pretendía acabar con la zona agrícola del Delta ampliando la zona portuaria con elementos deportivos de lujo y generando una mayor especulación urbanística por la que algunos ya habían apostado.

El 10/03/1984 Salvador Ballcels i Vila redactó un texto en defensa del medio ambiente que firmaban 4 entidades: Grup ecologista de Bellvitge, Grup defensa medi ambient del Prat, Grup de defensa de la terra y Moviment de defensa de la terra. El alcalde del Prat, Lluís Tejedor, se hace eco en la prensa local de cómo el Plan Especial de la zona Costera Metropolitana puede perjudicar a toda la zona, no sólo al Prat, por las cuestiones relacionadas con el medio ambiente y recurre el Plan presentado por la Generalitat. Las poblaciones del Baix Llobregat se adhirieron al manifiesto.

Posteriormente, el GEB se implicará activamente en la recuperación del Delta del Llobregat, plantando árboles en la zona del Delta o recogiendo muestras del agua del río en diferentes zonas y llevándolas a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis, siempre en coordinación con otras entidades ecologistas y medio ambientales, especialmente las del Prat.

En marzo de 1986 el GEB planta medio centenar de Chopos en la ribera hospitalense del río Llobregat, el periódico comunica la noticia.

1989-90 Campaña contra el desvío del Río Llobregat por la ampliación del Puerto y del aeropuerto de Barcelona, junto con la CAME (Coordinadora Asamblearia del Movimiento Ecologista), de la que ya son miembros, y otros grupos ecologistas de la zona, como el GESE (Grupo Ecologista de Santa Eulalia), de Cataluña y algunas del resto del Estado o de Europa.

Festa del Sol 1990, plaça de la Baldosa de Bellvitge.

El 27/03/1990 el GEB firma el manifiesto creado y redactado para este tema, son el número 90. Además de la información recogida, realizan una pintada en el muro de camino al río, recogen firmas en pro de la causa concienciando a la población y hacen decenas de copias del manifiesto enviando numerosas cartas a organismos públicos y  a otros Grupos en defensa de la natura.

En abril de 1990 se envían diversas alegaciones contra Desvío del Llobregat. Ese mismo año, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña anula la ejecución del proyecto del desvío del último tramo del río Llobregat elaborado por la Generalitat y recurrido por el Ayuntamiento del Prat por no tener aún el Plan directorio del Puerto de Barcelona, con lo que la decisión fue temporal. En junio de 1990 las noticias se hacen eco de la sentencia que anula el desvío del Llobregat.

3. Campañas propias del Grup Ecologista de Bellvitge

Verano 84 Campaña “Mejor cerrados” para los contenedores de basura. Denuncian el sistema de recogida ya que deja los contenedores inservibles.

11/09/1984 Ante el incidente de la pérdida del remolque de gas propano en el semáforo del puente de Bellvitge, viniendo de la Zona Franca, de la que afortunadamente no hubo que lamentar víctimas, se pide que no pasen ni aparquen camiones con materias inflamables por el barrio. El 14 septiembre se presenta un escrito con firmas en el registro reclamando discos prohibitorios como tenían en el Prat.

En 1984 y 1985 van definiendo su proyecto que concretan en su organización por comisiones. Estas son sus propuestas:

Contaminación:    

  • Vigilar y denunciar las fuentes de contaminación: atmosférica, acústica y radiactiva (pararrayos instalados en la ciudad y residuos radiactivos de los Hospitales de l’Hospitalet)
  • Exigir el desmantelamiento de la planta de Repsol Butano SA de la Zona Franca e impedir que circulen por el barrio vehículos con materias peligrosas.
  • Campaña para favorecer el uso de pulverizadores en lugar de los aerosoles CFCs.
Una de las campañas fue por la recogida de los residuos del Hospital.

Zonas Verdes y Urbanismo: demandan una gran zona verde entre el Instituto y la Calle Francia (que entonces llamaban “Paseo de la Libertad”) y exigen zonas verdes para la urbanización de la Rambla Marina.

Recogida de excrementos caninos. En julio del 85 se instala el primer “pipi-can” en el barrio demandado por el GEB desde el 82.

Difusión mediante charlas y exposiciones en los colegios, en la Fiesta del Sol o en las Fiestas del Barrio, en colaboración con otras entidades.

Cartel contra el uso de sprays contaminantes.

Recuperación del Delta del Llobregat. Plantan árboles en la zona del Delta, recogen muestras del agua del río en diferentes zonas y las llevan a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis.

En julio del 85 participan en la cadena humana contra las centrales nucleares de Vandellós y Ascó en colaboración con la “Coordinadora Ecológica Comarcal” de Mora la Nova. Envían cartas a personalidades en colaboración con Greenpeace.

Contra la contaminación electromagnética que provoca la instalación en nuestro barrio de la Telefónica y su potente antena cerca de las viviendas.

A partir de julio del 85 encabezan ya sus cartas y documentos con el nombre de “Grup Ecologista de Bellvitge.” Aún forman parte de la AVV. En 1985 redactan su ideario y firman su compromiso.

Se inaugura el emblemático Paseo de Bellvitge. Se hace un invernadero, para las plantas de los vecinos. El concejal de barrio quería que lo gestionara el GEB, pero ellos consideran que es trabajo del Ayuntamiento y se limitan a dar ideas para su uso. El GEB sigue protestando por considerar que el nuevo paseo no dispone de suficientes zonas verdes, a pesar de los árboles plantados.

1991. Invernadero. Festa Major de Bellvitge. Passeig dels pins. Foto: AVV.

Campaña de Navidad, la VI en 1986. En esta ocasión consiguen que el Ayuntamiento de l’Hospitalet edite un Bando prohibiendo la venta de especies protegidas como el boj y fomentando la responsabilidad ciudadana, pidiendo a los vecinos que no tiren a la basura los árboles naturales, señalando espacios en cada distrito y pagando una furgoneta, con la que el Grup ecologista de Bellvitge los recogía. Se va haciendo extensiva a la ciudad la concienciación sobre la necesidad de conservar la naturaleza y la recogida de árboles, como mal menor, con lo cual la “Navidad ecológica” que siempre han fomentado, va siendo integrada en la población.

La campaña por la recogida de árboles de Navidad. Una de las que ha tenido más repercusión.

En 1987 se pone la Baldosa con el nombre Paseo de la Baldosa como protesta por lo que denominan “Urbanismo-Desertificación”.

El “Paseo de la Baldosa” al lado del Instituto Bellvitge, donde se pone el mercadillo de los viernes y los chiringuitos de la Fiesta Mayor. Se puede ver la placa que puso el GEB en una esquina. Años 90.

1987/88, junto con otros grupos ecologistas,empiezan a celebrar el “Día sin coches”, idea que rápidamente se extenderá a otros lugares. Encierran un coche entre cañaveras, lo “encarcelan”, la gente quedó muy sorprendida. Se realiza una carrera popular sobre ruedas.

Se crea “Onda Verde”, la primera Radio Bellvitge que emite, durante dos años en FM 87,5 “Por esa época, un tal Javier de Barcelona montó “Radio Bellvitge” con el apoyo del Grupo Ecologista, la idea es que esta radio se abriera a los jóvenes con diferentes temas: música, etc. Pero finalmente esta radio libre se emitió desde otro barrio de l’Hospitalet: San José.” (MSA)

1988. En abril se separan de la AVV creando una entidad propia. Redactan estatutos y los presentan. Utilizan un local de un miembro del grupo en la C/ Prado, 13. En mayo de este año, ya con el sello del “Grup Ecologista Bellvitge” organizan una charla-debate, en el Aula de Cultura con Miguel Correa de Badalona sobre “Elecciones y ecología”. Mantienen contacto con la entidad estatal Acción Ecologista Social en las diversas campañas que emprenden.

1988. Denuncia por la falta de espacios verdes.

1988. III Campaña de Nadal “Per un Nadal ecològic” en las Ramblas de Barcelona, con el colectivo Agudells de Sant Genís y Alternativa Verda. La prensa se hace eco.

1988-1990. Acciones reivindicativas.

Durante las Fiestas del Sol, además de las charlas, exposiciones, talleres, mercado de productos naturales… se suele realizar alguna acción reivindicativa. Si en la de 1987 la fue la de poner el irónico nombre de “Plaza de la baldosa”, la de 1988 es la de quitar adoquines de dicha plaza plantando alcorques en los espacios liberados y poniendo, también, un banco… lo que les cuesta una denuncia de la Guardia Urbana. Pronto será retirada por el alcalde dándola por improcedente, aunque también retirarán el banco y taparán los huecos hechos entre las baldosas para los árboles. Entre otras campañas, denuncian, también, la tortura a animales, como con las corridas de toros.

Contra el maltrato animal.

Otro año hacen explotar una maqueta del barrio, denunciando de nuevo la proximidad de la planta de gas de Butano y en otro queman cartillas militares, sumándose al movimiento de Objetores de Conciencia.

Festa del Sol, 1990

En junio de 1989, como entidad legalizada y desde la nueva sede editan el 1r. Boletín Informativo del GEB. En la última página se solicita la colaboración de más personas.

Campaña Educativa. El GEB, en colaboración con el Ayuntamiento de l’Hospitalet, crea y recopila material audiovisual de temas ecológicos. Propone itinerarios de natura de ecosistemas próximos: Delta del Llobregat, Garraf, Collserola… Todo este material se entrega al Ayuntamiento en enero del 89 para que pueda ser consultado y utilizado por cualquier persona o entidad. Actualmente estas salidas forman parte del programa educativo que el Ayuntamiento ofrece a las escuelas.

Se ofrece un taller de papel reciclado para escuelas o centros de tiempo libre, así como una reflexión sobre los valores educativos relacionados con la ecología. Del 6 al 12 de marzo de 1989 participan activamente en la Farga en la muestra ecológica “Viure a l’Hospitalet.”

Tallers de Paper reciclat a les Festes del Sol

1989. Urbanización Rambla Marina, tras la inauguración del metro de Bellvitge, la AVV presiona al Ayuntamiento y a la Generalitat para que urbanicen este sector, tal como se habían comprometido. En 1991 se llega a un acuerdo y en 1992 comienzan las obras. El GEB sigue empeñado en que nuestro barrio tenga más zonas verdes, más árboles y menos cemento y baldosas.

1989. limpiando el futuro parque de Bellvitge.

1989, diciembre. Boletín de la AVV de Bellvitge. En la página 3 se menciona la 2ª plantada de árboles del Parque, y se reconoce que no se han perdido los arboles de la plantada inicial gracias al Grup Ecologista de Bellvitge. “Estuvimos decenas de sábados o domingos con mangueras de por lo menos 20 metros, regando los chopos, encinas, robles y demás, acudían jóvenes ocasionalmente y, entre muchas personas más, el Socialista Joaquin Mengual”.

1989. Plantando y cuidando árboles en los terrenos del Parque. Foto: Simon Rovira.

En mayo de 1991 editan el segundo boletín informativo. Disponen de nuevos locales en la Av. Europa, 174-176, cedidos por el Ayuntamiento de l’Hospitalet.  Actualmente en este local se reúne una entidad medioambiental: Saboga.

1992   El GEB apoya las iniciativas de otros colectivos de Barcelona contra los Olimpiadas por entender que potencian la competitividad y rivalidad más que el espíritu deportivo, lúdico y comunal.

1993 10ª Fiesta del Sol. En una publicación de la ciudad, explican su trayectoria en estos 10 años. En ella encontramos también una relación de las entidades que han colaborado con las ediciones de esta fiesta, hasta la fecha fueron: El grup de joves Vivac, els Amics de la Bici de Barcelona y la escuela de solfeo y banda de música y de Bellvitge “els Amics de la Música”. En esta décima edición participan también els Diables de Bellvitge, el Centre d’esplai Bellvitge y otra entidad educativa de tiempo libre: El Alenha.

1991. Fiesta del Sol. Espacio de debate.

1995. Lucha contra las nucleares, se unen a otros colectivos y se suman a otras campañas en Cataluña, como la de la cadena humana en Tarragona. Envían cartas como GEB al gobierno francés y al español en contra de las nucleares.

Intensifican sus relaciones con otros grupos ecologistas de la zona. En 1996, alrededor del 5 de junio, día que se declara del “Medio Ambiente”, redactan un manifiesto junto con otros grupos de l’Hospitalet como ECOS l’H y ANMALH (Associació d’Amics de la Natura i del Medi Ambient)

Entre 1987 i 1998 el Grup Ecologista de Bellvitge se implicó directamente en la gestión del Parque de Bellvitge del que hoy día disfrutamos los vecinos, contando con el apoyo de la AVV y de otras entidades y personas del barrio.

1996. El grup ecologista explicant a l’Ajuntament el projecte del parc que van fer amb els suggeriments dels veïns i de les veïnes de Bellvitge.

Durante la última década del s. XX y las primeras del XXI se siguen celebrando diferentes fiestas el Sol en Bellvitge. El GEB edita un boletín anual, “El Gira-Sol”, en convenio con las entidades que les dan apoyo como la AVV, el Ayuntamiento de l’Hospitalet y la Generalitat. En junio de 2003, conmemorando la 20ª edición de la Fiesta del Sol, nos resumen su trayectoria de estos 20 años.

Además de los esfuerzos dedicados a hacer posible el Parque de Bellvitge, siguen participando en diferentes campañas del barrio y de la zona en pro de la conservación de la naturaleza y del medio ambiente, como la Campaña contra la antena de telefonía mòbil en el edificio de la telefónica, la Campaña contra la hormigonera de la Feixa Llarga o contra la Central Térmica del Puerto de Barcelona.

También realizan informes técnicos como el de la red de carril bici para la ciudad y siguen con su labor de información y concienciación de la población, a través del nuevo boletín y colaborando con otros organismos públicos y con otras entidades y personas con los mismos objetivos.

El uso de la bici siempre ha estado presente en las acciones del GEB. Festa del Sol, 1990, Foto: Vivac

4. Del GEB a Saboga

Ya en el nuevo siglo participan del “Consell de la sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat”, del que surge, en 2005, el “Projecte Llobregat”

El mantenimiento del precario camino al río es una labor que llevan a cabo entidades del barrio y de la ciudad.

En 2008, nace “Saboga”, refundición del Grupo Ecologista de Bellvitge con otras personas y entidades de la ciudad preocupadas por el Medio Ambiente y la conservación de la naturaleza. Se crea la Plataforma “Salvem la Zona Agrícola a LHospitalet”.

En 2009 y 2010 se realizan marchas por la recuperación de la zona Agrícola de l’Hospitalet de Llobregat.

2009. Primera marxa en defensa de la zona agrícola del Delta del Llobregat.

Saboga lucha, actualmente, junto con otras entidades, como la de “Salvem Cal Trabal, no més blocs a l’Hospitalet” por la defensa del legado rural que nos queda en l’Hospitalet, para mejorar el acceso al río y la sostenibilidad.

El 5 de abril de 2016 se celebra el día mundial del agua con diferentes actividades en el río Llobregat. En mayo se realiza la 28ª edición de la Fiesta del Sol, por la tarde, junto con la AVV se procede a adecentar el acceso al río.

El riu Llobregat en l’actualitat. Foto: AGC

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-05-2021

Al Grup Ecologista de Bellvitge

Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona.

Antic Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital de Barcelona. AGC

L’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona (1401-1926) estava al recinte on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya. Va ser l’hospital de la ciutat fins que es traslladà al nou recinte de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

A l’Edat Mitjana, a la vora dels camins principals, n’hi havia diversos hospitals on s’atenien malalts, pobres i peregrins. A Barcelona es coneixen alguns des del segle X, com l’hospital fundat pel vescomte Guitard. Mencionat en 1045 quan els comtes Ramon Berenguer I i Elisabet fan donació a “l’Hospital de pobres” de Guitard, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú s’ocuparà d’aquest hospital (Baucells et. al., ACB, FN 39, n. 683). Tot i que la majoria figuren amb noms d’home, la majoria funcionaven gràcies a la cura de dones.


Durant el segle XIV, el Consell de Cent i el bisbat acordaren la fusió d’alguns d’aquests hospitals de la ciutat en un de sol. El papa cismàtic Benet XIII (el “papa Lluna”) signa el 1401 l’acta fundacional del nou hospital.

Pou a l’antic hospital de la Santa Seu. Foto: Ramon Solé.

Hem trobat algunes dades rellevants

  • Dos eren laics i estaven regits pel Consell de la Ciutat:

L’hospital d’en Pere Desvilar, o Hospital de l’Almoina de la Ciutat va ser fundat l’any 1308, per Pere Desvilar, en un uns terrenys de la seva propietat, on hi havia un oratori dedicat a Sant Pere i a Santa Marta, ubicat al Pla d’en Llull, prop del Rec Comtal i del convent de Santa Clara, congregació femenina fundada per dones cap el 1233.

1674, imatge de l’hospital Desvilar o de Santa Marta, del “Llibre de taula de l’Hospital”

Pere Desvilar estava casat amb Blanca i era Conseller de la Ciutat. En 1304 ell i altres consellers signaren un ban contra els abusos del bisbe Ponç de Gualba que havia pujat el lluïsme (dret de cobrament senyorial) del 10 al 33 i al 50 % per bastir la nova Catedral. Com a represàlia el bisbe va excomunicar a Pere Desvilar (a qui li restava poc temps de vida) i a quinze ciutadans més.

En 1310 el rei Jaume II i el bisbe de València arriben a un acord sobre aquests abusos, però Pere Desvilar ja no ho va veure. Abans de morir en 1308 fundà l’hospital de l’Almoina o de la Ciutat, per a pobres, especificant com se’ls havia d’alimentar, un cop diari com a mínim i amb la voluntat expressa al seu testament de que fos una institució laica.[1]

L’hospital d’en Marcús. Bernat Marcús va ser un ric barceloní que a mitjans del segle XII va bastir un hospital per a pobres i alberg de peregrins a l’anomenada “via Francesca”, al seu pas per la ciutat (carrers de Bòria, Carders i Corders), així com una capella, la “capella d’en Marcús”, amb un cementiri per a pobres (placeta d’en Marcús).

Capella d’en Marcús al carrer Carders. AGC

A finals del segle XII, la confraria dels “troters de la bústia”, del servei de correus creat per Marcús, que utilitzava aquest emplaçament com a seu, es posa sota l’advocació de la Mare de Déu de la Guia.[2]

Mare de Déu de la Guía a la Capella d’en Marcús. AGC.

A la Setmana Tràgica (1909) va ser incendiada però va ser restaurada l’any següent, malgrat que dels bancs dels correus de cavalls de Barcelona, només es va salvar un que és al Museu d’Història de la Ciutat.

  • Dos eren sota el Bisbat

L’hospital del canonge Colom, tresorer del rei Jaume I, ubicat al mateix lloc on es va establir l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, un ramal de la Via Augusta romana que comunicava amb el Llobregat. En 1372 va passar a l’església i es va inventariar el que hi havia: 30 llits senzills i un luxós pel bisbe, espai de clausura per a dones pobres però sanes, pati amb pou, rebost i altres dependències i estris.[3]

Pica i plaça del canonge Colom al costat de l’antic hospital de la Santa Creu.

L’hospital de Sant Macià o d’en Vilar. Era un petit alberg situat a prop de l’hospital de Sant Llàtzer, a la plaça Pedró, fundat el 1256, pel canonge Pere del Vilar, que va llegar terrenys propis amb la finalitat de l’acolliment de pobres o malalts, però especialment envers els mariners i els vells.

1674, imatge de l’hospital de Sant Macià

Per un inventari del segle XV sabem que hi havia una secció masculina, formada per tres naus i vint-i-dos llits, i una de femenina, amb una cambra amb set llits. L’hospital tenia graner, refectori i altres instal·lacions.[4]

  • Dos eren regits en aquells moments pel Capítol de la Catedral.

L’hospital de Santa Margarida o dels Mesells (després Sant Llàtzer)

L’hospital de Santa Maria dels Mesells (leprosos) és d’origen molt antic. Del segle XII sabem de la consagració d’un altar dedicat a Santa Maria. Al segle XIII alcen un nou altar dedicat a Santa Margarida i al segle XIV el de Sant Llàtzer.

Hospital de Sant LLàtzer a la plaça del Pedró. AGC.

Era atès per una comunitat de dones religioses laiques conegudes com beguines a Europa o beates a casa nostra. No només feien funcions hospitalàries sinó que es dedicaven als més mísers (mesells). Aquestes dones vivien del seu treball, ensenyaven als més pobres i transmetien l’evangeli amb llengua vernacular. Les “margarides” com se les coneixia tenien permís per soterrar les despulles dels penjats caiguts de les forques.[5]

Part posterior de la capella de Sant LLàtzer. AGC.

Al segle XV, per poder seguir amb la seva obra, van acollir-se a l’ordre de Sant Jeroni posant-se sota la regla de Sant Agustí que permetia la vida més activa. En 1484 les germanes jerònimes que regien l’hospital del Mesells es traslladen, segons acord del Consell de Cent, a l’hospital de Sant Macià o d’en Vilar, continuant la seva tasca assistencial.

Convent de Sant Agustí al carrer Hospital AGC.

Van tenir conflictes amb el bisbat, que demanava la clausura total de les germanes al segle XVI, fins que aconseguiren una clausura no rígida que els hi permetia continuar la seva tasca.

El gremi dels llibretes va prendre l’església de Sant Jeroni per celebrar la seva festa. El convent va ser incendiat durant la Setmana Tràgica (1909), la leproseria es traslladà a Horta i la comunitat a l’actual emplaçament a Sarrià.

L’hospital de Santa Eulàlia del Camp. La ubicació del desaparegut convent de Santa Eulàlia del Camp no està clara. En general s’accepta que era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar (prop del Portal Nou).

Dels seus orígens, que semblen ser molt antics, tampoc no en sabem gran cosa fins que passà a ser “de dret de l’església” el 22/05/1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, quedant sota canonges reglats de Sant Agustí i ordenant que no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe.[6] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara, Santa Àgata). 

Durant el segle XIII va estar en funcionament un hospital annex a la canònica, on hi havia donades i donats dedicats al seu servei (monestirs.cat).

El Concili de Lió de 1276, va confirmar els privilegis de quatre ordres mendicants: dominics, franciscans, agustins i carmelites, suprimint els d’altres com els dels germans de la penitència o “frares del sac”, una ordre força popular que rebia nombrosos donatius.

Mosaic al carrer Espolsa sacs

El 1293-95 els canonges de Santa Eulàlia van traslladar-se al convent dels Frares del sac, a la plaça de Santa Anna. Els cinc últims frares que quedaven d’aquesta comunitat es feren canonges agustinians. La compra no conclou fins el 1308 degut a discrepàncies en el preu amb el bisbe.

El 1420 la comunitat de canonges es va fusionar amb la del convent de Santa Anna que passà a dir-se de Santa Anna i Santa Eulàlia. Santa Anna era llavors un priorat al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries, primer utilitzades per la església i després defenestrades.

Santa Anna de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Què en podem treure d’aquesta petita recerca? Com veiem sovint, si entrem una mica més a fons de les primeres dades, sempre acabem trobant les dones. Elles hi són al batec de la vida i la mort. Hem assumit com un deure deixar constància de les seves presències. Aquest és el nostre interès.

Maria Àngels García –Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 20-05-2021

A les dones compassives, com aquelles, com aquestes, com tantes…


[1] Espitia Molina, Mª Piedad (2012) “Un hospital laic a la ciutat de Barcelona en plena Edat Mitjana”. Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2012/11/un-hospital-laic-la-ciutat-de-barcelona.html?m=0

[2] Terreu, Miquel (2020). Blog d’història de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2020/06/lhospital-den-marcus.html

[3] Salmerón, Pilar (2015) “L’hospital del Canonge Colom: l’embrió de Santa Creu” https://desantacreuasantpau.blogspot.com/2015/02/lhospital-del-canonge-colom-lembrio-de.html?m=0

[4]http://www.barcelonaentremuralles.com/edificacions.cfm/ID/5396/CAT/hospital-d_en-vilar.htm

[5] Botinas, E., Cabaleiro, J. I Duran, M. A. (2002) Les Beguines. La Raó il·luminada per l’Amor. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 83-94.

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Crea tu sitio web con WordPress.com
Empieza ahora