Sant Joan de l’Erm o del Pla a La Palma de Cervelló. Senyors feudals i comunitats pageses del segle X.

St. Joan de l’Erm o del Pla, la Palma de Cervelló. AGC, 2021

Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.

Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos comptes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.

Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.

Construcció de pedra seca i restes d’una altre. Pla de Sant Joan, AGC, 2021

No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.

Cementiri de La Palma de Cervelló, on comença el camí que duu al Pla de Sant Joan. AGC, 2021

L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.

Torrent sec de la Palma de Cervelló. AGC, 2021

També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.

Església de Santa Maria i Sant Brici sobre el torrent de Santa Rita. AGC, 2021.

Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.

Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]

Església parroquial de Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló. AGC, 2021.

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

Tronc d’olivera. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.

En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.

De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]

Vegetació entre les pedres. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.

De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.

Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]

Restes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.

Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les d’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]

El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de Sant Miquel (església lligada a la Seu de Barcelona) i de Sant Pere de les Puel·les.[5] Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.

Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.

Absis romànic amb arcs lombards de l’ermita de Sant Joan del Pla. AGC, 2021

Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.

El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.

Espai de jocs infantils del Pla de Sant Joan. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021

A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.


[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)

[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)

[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)

[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232

De mestres de l’Hospitalet: Miquel Romeu i familiars

Cases del carrer Miquel Romeu de l’Hospitalet, a tocar de la carretera de Barcelona (barri de Sant Josep)

Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.

Anem a veure perquè.

Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.

Ajuntament (des de 1885 on s’ubicaren les escoles municipals) i antiga església a l’altra banda.

Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.

El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.

L’Hospitalet al 1925, quan va rebre el títol de Ciutat.

El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.

Ajuntament de l’Hospitalet. El segon per l’esquerra és Miquel Romeu Mumany. AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da (Abans de 1936)

I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.

De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.

En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.

A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).

El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.

Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.

Can Sumarro, masia del segle XVI de l’Hospitalet de Llobregat, va ser donada a la ciutat pel seu últim propietari, el Dr. Prats. Acull algunes col·leccions donades a la ciutat com la dels Madurell o la de Mn. Homar. AGC, 2021.

Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.

En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.

Casa al carre Major. No podria ser així l’antic Hostal?

El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.

El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.

Petita, com l’actual placeta de la Constitució devia ser la “placeta de la font”.

Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]

Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida i infants (abans de 1936)

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021

Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.


[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453

[2] Domínguez López, Manuel (2021) “Miquel Madorell, un arquitecte de l’Hospitalet poc conegut” en: http://localmundial.blogspot.com/2021/05/miquel-madorell-un-arquitecte-de.html

[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

Una ermita d’ermitanes, ermitans, de donades i donats

Ermita de Bellvitge amb la casa annexa dels ermitans a principis del segle XX

Des de 1375 hi ha notícia de que en un edifici annex a l’ermita hi vivia un ermità que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar la mujada de terra que els corresponia.

El primer ermità del que en tenim constància és un donat, Pau Genover, ell i un fuster, Joan Ramón, preocupats per donar acollida als que per aquí passaven, demanen permís al bisbe per a construir un nou Hospital (alberg de peregrins) a la sagrera de l’antic hospital de Provençana. Aquest petit Hospital dona origen al nom de la nostra ciutat.

 “Aquests dos humils personatges protagonitzen –sobretot el primer– la pàgina més bella i transcendent de la història del terme: la naixença del petit hospital que havia de donar nom a la localitat.” “Seria edificat a la sagrera de L’Hospital de Provençana i tindria com a finalitat donar almoina i acollir els pobres i miserables. De fet, més que un hospital es tractava d’un alberg. El permís els fou concedit. El primer administrador fou el mateix Pau Genover.”[1]

El nou Hospital es construiria al voltant de 1420, prop de la capella de Santa Càndida, que suplia la manca de parròquia en la zona on s’aglutinava “la Pobla”, fins que va ser construïda l’església de Santa Eulàlia de Mèrida.

Il·lustració a L’Hospitalet, notícia geogràfica de 1969

L’esclavatge anirà desapareixerà els primers anys del segle XVI, sent substituït per la immigració de gascons i occitans. En la dècada de 1540 arriba un gran nombre d’immigrants del sud de França, com ja havia succeït en altres èpoques. Els forans, però, sempre es miren amb més recel i més si els autòctons es troben en mig de litigis interns. La secessió del Prat respecte d’Hospitalet provoca que l’ermita de Bellvitge sigui controlada pels prohoms del nucli urbà.

 “També és francès l’ermità de Bellvitge, Samsó de Frexera, que el 1547té una seriosa topada amb els jurats. Aquests – Pere Mercer, Joan Portella i Pere Modolell – presenten denúncia al vicari general contra dit ermità, casat i amb fills, que té bodegó de pa i vi a l’ermita i roba raïms i fruits dels camps. L’ermita,  diuen, ha de ser casa d’oració i en canvi és una cova de lladres.(…) El vicari general estén un manament contra l’ermità perquè deixi l’ermita en sis dies. Aleshores l’ermità diu –per escrit- que hi és amb llicència dels prohoms d’El Prat.”[2] 

L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX a “Geografiia de Catalunya“.

El 24 de setembre de 1718, pocs dies després de beneir la capella de Santa Maria de Bellvitge, que s’ha d’alçar de nou, es dóna llicència a Ignacio Jorba, per servir d’ermità.[3]

En 1768 trobem descrites algunes de les obligacions dels ermitans. En aquell temps havien de complir amb les tasques encomanades pel bisbat. Com la resta dels mortals de l’època, no ho tenien gaire fàcil.

“El dia 1 de maig de 1768 es fa l’elecció del nou ermità de Bellvitge, després de la mort de Miquel Cerqueda pel març d’aquest mateix any. El rector Fèlix Bover, reunit, a la rectoria amb el batlle, els regidors i el síndic procurador, ha elegit i nomenat per ermità i custodi de l’ermita i capella de Nostra Senyora de Bellvitge Ramon Cerqueda,solter, sastre, juntament amb sa mare, Francesca Flamant, amb tots els drets i emoluments de què han gaudit els precedents ermitans, pare i avi de dit Ramon.

Tot seguit ens descriu les obligacions de l’ermità que resumim: Ha de servir i custodiar la capella esmentada, tenint cura de la seva neteja de manera que sempre estigui neta, escombrada i esteranyinada, i netes també les llànties i les bacines.

Ha de vigilar que es mantingui el respecte per la capella com a lloc sagrat, que és no fent-la servir de magatzem ni de dormitori i no ha de permetre que s’hi cometin indecències de paraules i accions. Ha d’obrir i tancar la porta sempre que calgui.

Els ermitans han de portar una vida devota i exemplar. L’ermità, sa mare i família hauran de resar cada dia almenys una part de rosari, confessar i combregar almenys una vegada cada mes i cuidar que no falti aigua beneïda a la pica.

Haurà d’assistir cada diumenge i en les festivitats solemnes a les misses de la parròquia i servir-les, si ho vol el rector, assistir a l’ensenyament de la doctrina donant bon exemple als seglars i a altres exercicis cristians que es facin a la parròquia.

Haurà d’assistir als funerals, tant de pobres com de rics per portar la creu així com a les processons. Han de tractar amb humilitat i bones maneres els devots de Bellvitge.

Poden ser remoguts del càrrec si no compleixen.”[4]

La Il·lustració catalana descrivia així el paper de l’ermità de finals del segle XIX.

“Lo santuari està cuidat per un ermità de l’elecció del rector y autoritats del Hospitalet, té allí casa franca y mena un xic de terra que l’ajuda a passar.”

1891. Dibuix de Joan Roca a la Il·lustració catalana.

Treballar la terra del voltant i tenir l’ermita cuidada i endreçada. Feines en les que treballaven les dones que, al mateix temps, tenien cura de petits i grans..

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa, un pou i una font que es feia anar amb una maneta hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.[5]

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel reprodueix una conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” com l’anomenàvem els primers veïns del barri, era petita i no tenia aigua ni llum. Ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, mentre que el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells i els seus fills van anar al pis que els hi van donar al primer edifici del barri de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir.[6]

1904. Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes amb els seus fills. Anton Tubau, “el Tonet de Bellvitge”, el del mig, nascut el 1895 i la seva mare “pepeta” amaguen en 1936 la imatge petita de Nostra Senyora.

Així ho explica Antonio Valcárcel:

“Esperanza nació en Barcelona en 1931, pero, al casarse en 1959 con Vicente Gimeno Nolla, vino a vivir a la casa del ermitaño, donde ya residía el marido con su familia. En esta casa nacen cuatro de sus hijos. Recuerda cuando se hizo el primer bloque de Bellvitge, donde ahora vive, y la gran fiesta que organizaron los promotores de la construcción.

Su hijo nos habla de sus recuerdos de infancia al lado de la Ermita. Recuerda muy bien que en la Ermita se celebraban muchas bodas de gente importante, que venían en coches de caballos. También recuerda que había numerosas celebraciones en fechas señaladas, en las que ponían mesas y sillas en el exterior y la gente se quedaba a comer.

Esperanza nos habla con cariño y añoranza de la Ermita, pero también dice que era duro vivir en una casa sin luz ni agua, donde se metían unas ratas muy grandes. Mientras ella vivió en la casa, no se hicieron reformas. Su suegra, Josefa Nolla, “Pepeta”, siguió viviendo en la casa hasta su muerte, poco tiempo después de irse el matrimonio joven a uno de los pisos de los nuevos bloques de Bellvitge.

Nos cuenta que la Ermita estaba muy aislada; todo eran campos hasta la Avenida del Carrilet. Ella iba a trabajar a una fábrica de hilaturas que estaba en la Remonta. Iba caminando, por lo que había de levantarse a las 5 de la mañana. Su marido, Vicente, trabajaba con el “pagès”, repartiendo alfalfa con un caballo muy bonito que se llamaba Galán.

Nos ofrecen varias fotos. Entre ellas, la de su boda en la Ermita el año 1959, y la que está tejiendo al lado del pozo”.

Esperanza Gil, l’última ermitana de Bellvitge teixint al costat del pou.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-09-2021

A les mans de les dones, sempre ocupades al llarg dels segles.


[1] Codina, Jaume. (1987). Els pagesos de Provençana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. I, p. 208.

[2] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 571

[3] Valcárcel, Antonio (2011) La ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, p. 199

[4] Valcárcel, 2011, p. 110

[5] García-Carpintero, Àngels.(2020). Històries des de Bellvitge wordpress: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/26/la-font-de-lermita-de-bellvitge

[6] Valcárcel, 2011, p. 138

La Guerra de Successió a L’Hospitalet

1706 setge borbónic a Barcelona

L’anomenada “Guerra de Successió” va ser una autèntica guerra europea.

En morir Carles II “El encantat” sense descendència, el tro espanyol va tenir dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, del clan dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles de la casa d’Àustria que contava amb l’aliança d’Anglaterra i Holanda.  

La corona d’Aragó es va decantar per aquest últim, el que va motivar –entre altres fets- els dos setges a Barcelona, un entre 1705 i 1706 en el que el poble i l’església d’Hospitalet ja va patir saquejos i l’últim de 1713-1714.

Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida. Desmuntada el 1936

A la mort de l’emperador d’Àustria, José I en 1711, l’Arxiduc Carles puja al tro europeu, el que fa retrocedir a anglesos i holandesos davant del considerable augment de poder que aquest tindria.

El 1713 es signa la pau d’Utrecht amb la que Gibraltar i Menorca restarien en mans angleses, algunes possessions espanyoles d’Europa passarien a la casa d’Àustria, Felip V seria proclamat rei d’Espanya i la corona d’Aragó perdria la seva hegemonia. El mateix any, a un lloc de l’Hospitalet, es pacta la retirada de les tropes amb la promesa de que no n’hi hauria represàlies pels que havien lluitat al bàndol dels que es donaven per vençuts, com havien fet molts catalans. A Barcelona decideixen resistir, seran 14 mesos de lluita desigual.

1713. Acord signat a l’Hospitalet per la evacuació de les tropes.

És un petit resum d’unes circumstàncies molt complexes que ens serveix per emmarcar algunes conseqüències i fets de l’Hospitalet d’aquells anys.

L’exercit dels assetjants acampava al Delta i, com es de suposar ,prenien tot el que els convenia, menjar i tot tipus de béns com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se barraques. Altres cases foren ocupades pels càrrecs militars i per l’hospital militar.

Les tres esglésies del moment: la parroquial, Vellvitja i Provençana són devastades pels enemics que prengueren metalls, campanes i ornaments.

El 1706 el Consell del Comú (nou assistents) convoca un nou Consell amb tots els propietaris que es celebrà el 1707 amb l’assistència de 51 hospitalencs (molts eren petits propietaris i masovers) i 7 de fora (n’hi havia 30 d’aquests convocats, no assistí cap barceloní), el fi era imposar un trentè per fer front als “intolerables i grandíssims gestos fets pel Comú en servei de Sa Majestat Don Carlos per defensar la pàtria de les invasions franceses” (aquesta guerra era hereva d’una altra anterior i continuarà amb l’ambició de França).

Els propietaris barcelonins protestaren per aquesta decisió però finalment s’arribà a un acord. Alguna cosa anirien recollint perquè en 1710 són beneïdes tres campanes a l’església de Santa Eulàlia de Mérida (pensem que les campanes era un servei de comunicació molt important).

Jaume Codina ens dona compte d’alguns oficis de l’època endemés dels pagesos, masovers, jornalers o mossos i pastors, són Bartomeu Calopa, músic, Josep Pahissa i Duran, fill del barber Miquel, que serà incorporat a l’exercit  com a cirurgià morint defensant Barcelona o el Dr. Francesc Troch apotecari, barber-cirurgià i metge doctorat a Tolosa de Llenguadoc, que va exercir a l’Hospitalet tota la seva vida professional, entre 1703 i 1759, quan va morir.

A l’ermita de Bellvitge la situació general empitjora amb les riuades. A l’octubre de 1713 les inundacions arriben fins a Montjuïc. La crescuda va ser aprofitada per atacar la guarnició que estava a Can Navarro a la Marina.[1]

Al 1714 ja no hi havia sembrats, només hi quedaven unes poques famílies a l’Hospitalet i les masies del terme eren inhabitades, despoblades o desertades.

A partir del Decret de Nova Planta de 1714 molts documents seran redactats en castellà, El Prat es convertirà en “El Prado”, Hospitalet en “Hospitalete” i un poble de la vora serà “San Vicente de los Huertos”.[2]

La colla de trabucaires d’en jaume Duran de l’Hospitalet a la conmemoració del conveni de l’Hospitalet en 2013

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-9-2021

A les víctimes de tantes guerres i a metges, infermers i músics.


[1] Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714) En: Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 544-570

L’ermita de Bellvitge, continuament inundada i reparada

L’ermita inundada, meitat segle XX

L’ermita de Bellvitge està situada en terreny del Delta del Llobregat. El curs baix d’aquest riu ha canviat diverses vegades de llera a la seva desembocadura generant estanys i llacunes.

Al segle VIII, un curs que desembocava en Montjuïc originant un Port, ja no estava viu i creà “l’estany de Port”, al voltant del qual s’establiren algunes torres. Al segle X passava el mateix amb un antic braç del riu conegut com el “Llobregadell vell”, prop del reg d’Amalvigia.

A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya es conserva un mapa anònim i a color de 1782 de l’Hospitalet de Llobregat, amb la següent descripció:

 “Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental división del territorio, que en el día divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo habiendo dicho Rio (cerca de los años de 1080, i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.

Mapa de 1782 de l’Hospitalet amb tres cursos del riu (sec, mort i viu)

Aquestes variacions en les lleres i la formació del Delta amb els dipòsits arrossegats pel riu i les rieres fan que el paisatge hagi anat canviant.

El clima mediterrani afavoreix les fortes precipitacions d’inicis de tardor i de la primavera. Des que les tenim registrades, tenim notícies d’algunes importants que han augmentat molt el cabdal del riu provocant que aquest es desbordi i negui o destrossi el que hi ha al seu voltant.

Així ho expressava l’historiador Jaume Codina: “Les riuades entren al Delta i a la història sota el signe de la fúria.” “L’ímpetu, i l’enorme cabal del riu en èpoques d’avingudes motivava les inundacions, freqüents i devastadores.”[1]

La lluita per fer terraplens que protegeixin dels desbordaments del riu, serà una constant que provocarà que s’arribi a acords entre els habitants, com el de donar el trentè de les collites a tal fi o el de renunciar a un pasturatge propi en benefici d’una carnisseria arrendada pel Comú.

La primera inundació que es coneix és la de 1143: “i hagué de ser molt grossa, ja que va destruir el pont romà del congost de Martorell”.[2]

Pot romà de Martorell

Cap el 1211 el Llobregat fa un altre canvi de curs i deixa aïllat un terreny d’unes mil hectàrees, serà la “Illa de Banyols”, en el futur, El Prat de Llobregat.[3]

En 1234 trobem referència a una barca de passatge que comunicava l’espai “dellà l’aigua” (El Prat) amb el de “deçà l’aigua“. La propietat del passatge és el primer servei públic de la zona. En aquest segle trobem esment de l’ermita de Bellvitge en una donació de 1279, un altre servei necessari pels habitants del Delta, ja que la parroquial els quedava lluny.[4]

Il·lustració de J. Codina sobre el Delta i “l’Illa de Banyols”

Des que tenim notícia escrita de l’ermita de Bellvitge fins l’actualitat sabem que, malgrat haver patit nombroses adversitats (inundacions, destrosses, incendis, algun terratrèmol…), mai ha estat abandonada, sempre s’ha reparat i, en dues ocasions s’ha re-construït. Anirem veient algunes d’aquestes notícies que tenim registrades i com han afectat a l’ermita de Bellvitge.

En 1283 es produeix una nova destrucció del pont de Martorell per les riuades.

La barca, als inicis del segle XIV, està en mans de la ciutat de Barcelona, així com el nou pont de Sant Boi, que arrenda aquests serveis als habitants.

En 1390 els pagesos de Cornellà i l’Hospitalet sol·liciten del rei, Joan I, unes Ordenacions per mantenir en funcionament els desguassos de les llacunes.

“L’aigua cerca la sortida cap a mar i sovint no la troba. Les sèquies de desguàs són poques i insuficients, malgrat ser molt antigues: recordem, per exemple, l’anomenat reguer d’Amalvitge, existent al segle X”.

L’ordenació de les sèquies subsistirà fins el segle XVI tot i que passarà al Consell de Cent de Barcelona, interessat en la salubritat de la Ciutat.[5]

El 1402 es donà una de les pitjors inundacions de la zona, destruint els molins de Molins de Rei, negant tot el Delta i arribat fins a Montjuïc. Al llarg d’aquest segle n’hi ha registrades divuit, però potser es foren més, ja que les dades no són molt fiables, el que veiem és que aquestes són constants al llarg del temps.

Però els habitants de la Marina fan front al repte de les inundacions i dediquen els seus esforços a la dessecació i sanejament del terreny.

També hi va haver inundacions procedents de la mar, però van ser molt menys freqüents i generals.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, motivades en gran part per les successives crescudes del riu que ja feien preveure la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments.

El 1509 les fortes riuades destrueixen el pont de fusta de Sant Boi. Es tornaran a utilitzar les barques de passatge fins la segona meitat del segle XIX.

La barca de passatge de El Prat s’ha mantingut al llarg dels segles.

El problema dels desguassos i del sanejament del terreny, perdurà durant segles

“La Ciutat continua preocupant-se del desguàs de les sèquies d’El Prat deçà a l’estany de Port, que possibiliten el conreu en una zona que podem estimar superior a les mil mujades, només explotada parcialment”.[6]

Les riuades van provocar destrosses periòdiques, les de 1586 i 1589 van fer que el bisbe ordenés el seu tancament i la seva reparació. També en 1589 el bisbe dona llicència per enderrocar l’església parroquial d’El Prat i alçar-ne una de nova. Era l’església construïda en la dècada de 1550, a l’independitzar-se de l’Hospitalet, greument deteriorada a causa de les riuades.

Del segle XVII tenim trenta referències sobre riuades i trenta més el XVIII.

En 1600: “El mal estat de l’ermita de Bellvitge fa que el bisbe ordeni tancar-la al culte i reparar-la”, però en 1602: “és reparada si bé encara no s’hi diuen misses[7]

1617 serà recordat com “L’any del diluvi”, vàries masies foren destruïdes i el riu se’n dugué les barques. El terraplè, fet pocs anys abans serà desfet i re-fet.

Nous desbordaments del riu: “El vell Llobregat, “flumen terribile et periculosum”, es revoltava de tant en tant i seguia donant urpades. Ho foren les riuades del 1676, 1678 –amb la collita, ja en sacs, treta de les cases i nedant cap a mar.”[8]

18 març de 1694: Inundació de l’ermita. Ocupà tota la Marina de l’Hospitalet.

18 d’octubre de 1713: les inundacions arriben fins a Montjuïc. La crescuda va ser aprofitada per atacar la guarnició que estava a Can Navarro a la Marina. [9]

El 1726 n’hi ha una nova crescuda que causà moltes destrosses, com deixa constància el rector de la parroquial, Mn. Josep Carreras.

El terraplè serà desfet i re-fet pels volts de 1735, després d’una gran riuada. Tot el poble ha de pagar per refer-lo.

Però la pluja és necessària quan falta, sent demanada en processó en temps de forta sequera, com consta que es va fer el 1737.

Durant el segle XVI es va elevant successivament el terra de l’ermita degut a l’enfonsament per l’acumulació de terres de sedimentació i els arrossegaments pluvials. Es fan tres enllosats successius, fins que el 1718 el Vicari general dona llicència al rector de Provençana, Mn. Josep Carreras i Viladomat (Cardona, 1677 – l’Hospitalet, 1753), per reedificar-la i beneir-la. La capella s’havia de reconstruir de nou elevant la teulada uns 3 metres, ja que ja no es podia passar si no era ajupint-se.

L’obra no va ser enllestida fins el 1777. 

Trenta anys i escacs més tard tornarà a patir desperfectes a la Guerra del Francès, però serà una altra història.

Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs, a la seva façana. És, bàsicament, el temple actual.

1953. Familia Cuyás. La façana té elements barrocs.

Al segle XIX es registren 42 riuades i 45 al segle XX. Els forts aiguats fa augmentar el paludisme entre els que tenen més recursos.

Gener de 1898 “Riuada de Sant Antoni” una onada d’alçada considerable destrueix el terraplè de Cornellà i inunda la Marina de l’aigua vermellosa del Llobregat. El corrent destrueix el pont de Sant Boi i el del tren al Prat.

1907 se’l coneixia com l’any de les cinc riuades, en realitat van ser sis, cinc a l’octubre i una al novembre. El riu Llobregat i inunda tot el Delta.[13]

En 1962es produeix un ràpid i imprevist desbordament del riu Llobregat que arriba fins l’ermita de Bellvitge. Al Vallés el desbordament de la riera de Rubí tingué conseqüències tràgiques.

1962. La Marina inundada.

Amb les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu[14] i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns i les veïnes de prendre la iniciativa i cuidar-se de l’ermita. La premsa es va fer ressò.[15]

Ermita inundada, 1972. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que s’acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Alguns deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia, davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien, era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Durant els anys 80 l’ermita tornarà a deteriorar-se per manca de cura sostinguda. Per altra banda els porxos donen recer a pràctiques no desitjables. Tot plegat mostrarà la necessitat de les reformes que es van fer, ja al nou segle, després de les excavacions i d’inaugurar la primera fase del Parc de Bellvitge (1998).

Ramon Fernández Jurado (1914-1984) Militar republicà exiliat, activista antifranquista, ebenista, mestre de català i poeta va escriure sobre l’ermita:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”

Ermita actual. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 10-09-2021

Als que han lluitat per millorar les condicions de vida. Als que ho expliquen.


[1] Codina, Jaume (1994) (2ª ed.). Inundacions al Delta del Llobregat. R. Dalmau ed., p. 9 i 10

[2] Codina, 1994, p. 15

[3] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 82

[4] Codina, 1987, I: 112.

[5] Codina, 1987, I: 227-229

[6] Codina, 1987, I: 573

[7] Codina, 1987, II: 168

[8] Codina, 1994, p. 26

[9] Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714) En: Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.

[10] Mn. Joaquim Guiu “Nostra Senyora de Bellvitge”. Arxius parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

[11] Marcé i Sanabra, Fr. (1994).Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 157-160.

[12] Codina, J. (1987), o.c., Vol. III, p. 27-28

[13] Sanz i Parera, Miguel (1989) Pluges i inundacions a L’Hospitalet. Quadern d’estudi n. 7 Centre d’estudis de l’Hospitalet.

[14] El 1972, el rector de la parròquia de Mare de Déu de Bellvitge, Anton Raventós, porta a restaurar aquesta imatge petita a un antiquari.

[15] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita”. La Vanguardia.

Devoció a la Mare de Déu de Bellvitge. les confraries.

Fornícula que hi havia al carrer Hospital de Barcelona amb la imatge de Nostra Senyora de “Bellvitja”. Foto: Arxiu Gavin.

Nostra Senyora de Bellvitge era venerada, des de molt antic a la capella de l’Àngel Custodi[1] del carrer Hospital de Barcelona. Joan Amades recull la llegenda de que els mariners li tenien molta devoció doncs els hi donava un “Bell viatge.” Segons Amades van ser els mariners els que van fer l’ermita.[2]

Cert és que al carrer Hospital, 38, on hi havia la capella de l’Àngel Custodi, encara es pot veure una placa amb una inscripció de 1462 que diu “Ntra. Sra. de Bellvitja” i que, el 1493, Barcelona donar la pedra necessària per a la nova restauració de l’ermita.

Portada del carrer Hospital. Composició on s’han resaltat les inscripcions. Del llibre d’A. Valcárcel Ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI.

La capella de l’Àngel Custodi va existir fins a 1882, quan s’obre una nova capella amb la mateixa advocació a Hostafrancs que passava de poble a barri i obtenia la seva parròquia.

Primera capella de l’Àngel Custodi que es va edificar a Hostafranc, substituint l’antiga del carrer Hospital

Des del segle XVI trobem notícies de romeries i de diverses confraries de la gent de la contrada (Sant Boi, Sants, El Prat…) que acudeixen a celebrar la seva festa o a demanar protecció davant les epidèmies de pesta.

1624 – “…la benedicció del terme en processó el dia de Santa Creu de maig, una romeria de Sant Boi a l’ermita de Bellvitge…”

1627 – “L’ermita de Bellvitge també mereix el beneplàcit del visitador. No hi ha deutes parroquials. Les confraries funcionen d’una manera regular.”[3]

La Reforma de Luter havia combatut molts dels dogmes que durant segles havien enrocat a l’Església Catòlica, com el de la “mare de déu”, la infal·libilitat de el Papa o la intersecció dels Sants. L’Església de Roma afermarà els seus símbols, promovent una imatgeria que calaria profund enmig d’un ambient de guerra, fam i epidèmies. La mariologia creixeria exponencialment desbancant alguns sants als quals, en temps anteriors, les gents senzilles els tenien gran devoció perquè els sentien més humans i propers i els demanaven protecció davant del mal i que els hi donessin bona sort.

Mare de Déu de Bellvitge, 1956

En alguns documents i goigs s’anomena a la Mare de Déu de Bellvitge com “advocada contra la pesta”. Durant el segle XVII la “Confraria del Ciri en lloança de Nostra Senyora de Bellvija”, venien fins aquí a invocar-la a les festes patronals, el dia de la segona Pasqua, i a demanar protecció davant les epidèmies que assolaven la població.[4]Aquestes confraries eren com una mena de protecció social envers els més desfavorits dels gremis com vídues, infants i malalts.

1637 – 17 de Juny, “Acta del Consell de la Confraria de la Verge Maria de Bellvitge del carrer de l’Hospital de Barcelona. (…) Convocats y congregats en la Capella del Angel Custodi, construïda en lo carrer del Hospital, de la present ciutat de Barcelona, los confrares de la Confraria de Nostra Senyora de Bellvitja (…) anar a dita Capella ab música y altres solemnitats, y allí aportar un ciri per a fer-lo cremar davant la imatge de Nostra Senyora y fer celebrar un offici cantat, pregant a Maria Sacratíssima, que esta ciutat y habitants en aquella sien liberats y preservats de dit mal contagiós de pesta”.

Entre els oficis dels que composaven aquesta Germandat trobem els de: baster, sastre, retorcedor de seda, draper, corder, tapisser, taverner, hostaler, boter, sabater, droguer, tapiner, esparter, pedrenyaler, notari, jurista, fuster, mestre de cases, flequer, passamaner, ferrer, peller, calceter, pintor, carnisser, hortolà, moler, oller, calderer, mercader, negociant, revenedor, cirurgià, o matalasser.

Basters a l’Hospitalet, un ofici perdut que consistia en guarnir les bèsties de càrrega.

El desig de festa, els rituals de pas, la trobada… formen part de la humanitat. Sovint les manifestacions religioses eren l’única manera d’expressió permesa. Jaume Codina ho expressa així parlant de 1702:

“La devoció de la gent de Marina i dels barcelonins de la Ribera s’hi manifestava en ex-vots particulars i en celebracions litúrgiques col·lectives que aplegaven bon nombre de participants, jovent sobretot, que feien decantar la festa cap a una manifestació de tipus profà amb ballades i jocs.”[5] 

1956. Romeria a l’ermita de Bellvitge. Foto d’Elvira Solà Adalid de El Prat de Llobregat.

Les festes en les que derivaven les celebracions religioses van ser un motiu de queixa –quan no de repressió- per part del clergat que ho mirava amb mals ulls.

Per l’acta de 1702 sabem que els confrares de Nostra Senyora de Bellvija es van unir als de Nostra Senyora de la Consolació, ambdues compartien llavors la Capella de l’Àngel Custodi, al cantó del carrer que va al convent de les germanes de Jerusalem (avui edifici de l’escola Massana). El 1725 l’abadessa d’aquest monestir declara davant notari que l’altar, i tot el que es troba a la capella de l’Àngel Custodi, és propi d’aquestes dues confraries, a més els concedeix permís per guardar els seus paraments i ornaments a un armari del convent.[6]

Escola Massana, antic convent femení on la confraria de la Mare de Déu de Bellvitge tenia un espai.

Al carrer Espaseria (o “dels sabaters” fins el segle XVI, quan es van instal·lar uns espasers), n’hi havia una imatge de la Mare de Déu de Bellvitge en una capelleta oberta a la façana d’una de les cases del veïnat. Joan Amades ens explica que la gent es reunia davant d’aquestes imatges amb les seves cadiretes per pregar o cantar. Van oferir una imatge a l’església de Sant Sebastià. Li demanaven protecció davant les epidèmies de pesta que assolaven la ciutat i venien cada dilluns de Pentecosta a l’ermita de Bellvitge.

Convent de Sant Sebastià a la plaça del mateix nom. Segle XIX

Les festes d’aquests carrers barcelonins ja no es celebren, però ens ha perviscut els goigs, el rètol del carrer Hospital i un banc que diu: “Confraria i germandat de carrer Hospital, 1766”.

L’únic banc que es va salvar de la crema de l’ermita de Bellvitge en 1936

Ja al segle XIX, al convent de Sant Sebastià dels Clergues Regulars Menors “caracciolins”, annex a l’Església del mateix nom[8], es reunia la Germandat de la Pia Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, així ho manifesta un acta del 1819, en el que donen l’estat de comptes, renoven la junta i aproven fer un donatiu. Com exemple del clima de tensió que es vivia en aquells anys tan convulsos transcrivim l’inici de l’acta:

Convocat lo Consell general de la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, en una de les pesas (peça, part) de la Casa de Sant Sebastià de es ta ciutat, en virtut de permís de paraula concedit por lo il·lustre senyor don Joseph de Cherif, ministre del Crimen de la Reial Audiència, segons així ho ha manifestat lo algualcil Pere Ayats, present.”[9]

1924. Runes del claustre de Sant Sebastià.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9, 9, 2021

Als que busquen la manera d’ajudar-se uns als altres.

[1] L’Àngel Custodi fa referència a l’àngel que va dir a Sant Vicenç Ferrer que “guardava la ciutat”, molt popular entre els barcelonins, d’aquí ve el nom de “Porta de l’Àngel”

[2] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia, p. 82-84.

[3] Codina, Jaume (1987), Els pagesos de Provençana. Publicacions de la Abadia de Montserrat, vol. II, p. 234

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. Ajuntament de l’Hospitalet (Premi d’assaig d’investigació històrica “Ciutat de l’Hospitalet”, 1972). doc. 28, 29, 30 i 31 de 1637 i doc. 32 de 1638, p. 93-108.

[5] Codina, Jaume (1987), vol II, p. 506-507

[6] Madurell, doc. 34 (1702) i 35 (1725)

[7] Valcárcel, p. 94-96, cartes de 1771-1773

[8] L’església de Sant Sebastià es va fundar als inicis del segle XVI, com exvot per les epidèmies de pesta. El 1719 Felip V estableix el convent de Sant Sebastià dels Clergues Regulars Menors o “caracciolins” com a compensació per la pèrdua del seu convent a la Ciutadella. El convent va estar actiu entre 1719 i 1835. L’església (a la plaça d’Antonio López, abans plaça de Sant Sebastià) va ser enderrocada el 1909 amb l’ampliació de la Via Laietana.

[9] Madurell, doc. 36, p. 113-115

Els goigs a la marededéu de Bellvitge. Una de les marededéu trobades de Catalunya.

Goigs de Francesc Marcé i Sanabra a la marededéu de Bellvitge (1960) al camí dels Degotalls de Montserrat.

Els goigs són una composició poètica musical en llengua vernacular amb una tornada i vàries estrofes que als seus remots orígens nasqueren de les cançons de les trobadores i els trobadors, amb les que s’expressava el desig d’aquell amor que es basa en el consentiment. La forma profana d’aquests cants i balls es denomina “cobla”, nom que encara perdura a Catalunya. Amb els anys, alguns derivaren en els anomenats “romanços de cec” o “auques”, altres van prendre una forma religiosa, els goigs.

La forma cantada va ser escrita, copiada i reelaborada pels monjos. Davant els desastres que els mateixos humans o les forces de la naturalesa provocaven, els “goigs”, encara que van seguir portant aquest nom, es van convertir expressions de dolor i de súplica.

Encapcelament d’uns goigs antics del carrer Hospital de Barcelona. Imatge d’una marededéu “de vestir”, amb un cap i un vestit com un cucurutxo.

A partir de la s. XVII, amb l’augment de l’ús de la impremta es van fer còpies i van quedar algunes versions en les confraries. Cada una era propietària de la mateixa lletra amb petites variacions, a mida que les regles d’ortografia anaven canviant. Així ens han arribat les col·leccions de goigs de cada lloc amb imatges que poden ser similars a les d’altres i que evolucionen al llarg del temps.

Goigs antics del Carrer Espaseria. A dalt, als costats, veiem imatges de Sant Sebastià i de Sant Jaume que també es troben al retaule de Sant Roc de l’Hospitalet.

La imatge que es posa a la part superior i els ornaments del voltant són diferents, depenen de l’època i de les possibilitats econòmiques de la confraria que els encarrega. Altres goigs d’altres llocs mostren imatges semblants ja que se solien utilitzar els segells que tenien les impremtes, encara que, de vegades, eren propietat de les confraries.

Goigs antics del carrer Espaseria amb imatges diferents

Vives i Sabaté va recollir 27 goigs impresos en nom de la marededéu de Bellvitge. Els classifica en quatre tipus:

  • Goigs catalans antics del carrer Hospital de Barcelona.
  • Goigs catalans i castellans antics del carrer Espaseria de Barcelona
  • Goigs catalans antics de l’Hospitalet de Llobregat.  
  • Goigs moderns del segle X. S’inclouen les noves lletres de Mn. Francesc Tena (1949) i de Francesc Marcé i Sanabra (1960).[1]

L’origen de les llegendes és encara més antic, com la que diu que la marededéu va ser trobada per un bou. Són imatges d’un antic primitivisme (el bou, el pastor, les forces naturals de la terra i el cel) que provenen dels mites antics. En ser reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Goigs castellans del segle XIX, una imatge de Maria ben peculiar d’un estil naturalista malgrat els mites que reflecteix.

Joan Amades, com a bon arxiver, va fer un treball colossal recollint tradicions catalanes antigues. A la sèrie: “Goigs d’imatges de la Mare de Déu trobades a la noble ciutat de Barcelona”, número 14, presenta els goigs del carrer Hospital, l’origen es remunta al s. XVII, amb una gramàtica actualitzada en el moment de l’edició (1971). Així diu la tornada:

“Essent tan Benefectora

Celestial Reina no errem

Quan devots us aclamem

De Bellvitge Protectora”.

Placa amb la inscripció “Nostra Senyora de Bellvitge” de 1462 al carrer Hospital de Bercelona. AGC

Els goigs del carrer Espaseria són anònims, com els de la carrer Hospital, però estan més elaborat i tenen una versió castellana. Solen començar així:

Puix de quants sou invocada

Vos dignau fer Protectora

Siau la nostra advocada

De Bellvitge gran Senyora.

El carrer Espaseria de Barcelona (abans dels sabaters) dona a Santa Maria del Mar. AGC

Les edicions en català tenen uns gravats ornamentals molt elaborats i en alguns dels castellans podem veure una imatge peculiar de la Verge a manera de nimfa, una imatge més alegre pròpia del temps de la Il·lustració que la que veiem als goigs antics.

Durant la Renaixença cultural de la Catalunya del s. XIX, que torna a promoure la llengua catalana després de llargs anys de submissió i conflictes, el ressorgir de les tradicions populars serà una qüestió reivindicativa.

El dia de Sant Jordi es celebrava un aplec organitzat per la parròquia de  l’Hospitalet. Als goigs antics de l’Hospitalet, ja no es demana protecció enfront de la pesta, però es recorda el fet.

Goigs antics de l’Hospitalet.

La tornada i una estrofa:

“Mare de Deu humanat,

Y dels bons homes protectora

En Bellvitja, gran senyora,

Mostreu-nos vostra pietat.

Barcelona per tot mal

Remey té en Vos, Reyna pia

Lo carrer del Hospital

Ho canta ab la Espaseria

Puig sent Vos la intercessora

De pesta s’han preservat”.

I el vuit de setembre la festa de les marededéus trobades, de les que Nostra Senyora de Bellvitge n’és una. En aquests goigs apareixen els noms que el folklore va adjudicar com el “Bell viatge“, un nom bonic i carregat de sentit en un lloc de pas com eren aquestes maresmes.

Goigs de 1960 de Francesc Marcé i Sanabra

Durant el segle XIX, gràcies a la canalització del riu Llobregat, els terrenys de la Marina, es converteixen en la zona més fèrtil de Barcelona. La Mare de Déu de Bellvitge serà llavors especialment venerada per gents de la ruralia el dia de St. Jordi i el de les marededéu trobades, el 8 de setembre i el de St. Isidre, al maig. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta“. A la guerra del francès es traslladà la imatge de Sant Isidre a l’ermita, el que obligà a celebrar aquí la seva festa.

Imatge de la marededéu de Bellvitge i la seba ermita de mitjans del segle XX


A partir del segle XX tenim els “goigs d’autor”.

Mn. Francesc Tena (l’Hospitalet 1921- Barcelona, 2015), va compondre uns goigs per la festivitat de la Mare de Déu de Bellvitge de 1949, quan va ser ordenat sacerdot i els paratges de Bellvitge eren encara bucòlics.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Mn. Fr. Tena, 1949

Portada de 1949 de la celebració de Mn. FrancescTena

El 1960 Francesc Marcé i Sanabra escriu uns nous “goigs a llaor de Santa Maria de Bellvitge” (Contrallum hospitalenc, 1978), la estrofa està en una de les rajoles del “Camí dels Degotalls o de l’Magnificat, a Montserrat”

 “Des de l’ermita de Bellvitge,

Entre rosers, pollancs i pins,

Guieu tothora els nostres passos,

Reina i Senyora dels camins”

Camí dels Degotalls de Montserrat on trobarem la marededéu de Bellvitge. Foto: Remon Solé.

L’himne més recent compost a la Mare de Déu de Bellvitge és el que va escriure, el 1999, José M. Terrón, membre de la comunitat cristiana de la parròquia Mare de Céu de Bellvitge i porta per títol “Pastora de la Marina”.  La instrumentació instrumentación “per a cor i cobla” es de Josep Martí i Montoliu.

“Reina y madre de Bellvitge,

Pastora de la Marina,

Hoy tu grey aquí reunida

Viene a implorarte favor.

Condúcela vigilante

Por sendas de amor y bien

Protege siempre a tu barrio

Y dale tu bendición”.


Imatge de l’ofrena de flors a l’ermita de Bellvitge el dia de la festa de les marededéu trobades, 8 de setembre. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet,8-9-2021

Als que cantant demanen, agraeixen i busquen la pau i el goig.

[1] Vives i Sabaté (1972) L’ermita de Bellvitge i els seus goigs. Ajuntament de l’Hospitalet.

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com dels ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar als devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Hospital de Barcelona

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics, sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

Dels “frares del sac” a les dominiques de Montsió.

Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.
  • Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada

Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.

Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona

La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.

  • Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe

Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I). 

Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.

El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.

Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.

La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.
  • Les germanes dominiques. El suport reial.

El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent.

El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.

Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. “Sala dels cavalls”. 1858. Arxiu de Barcelona.

L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”,  prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]

“Corralet” de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.

Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.

Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.

Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.

Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.

Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.

Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020

Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.

Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.

Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.

El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.

Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.

Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra,  edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.

Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021

El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar,  el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.

Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.

L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.

Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:

  • 1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)
  • 1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.
  • 1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.
  • 1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.
  • 1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.
  • 1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
  • 1950 Trasllat a Esplugues.
  • 2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.

Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.

Claustre de Montsió. Postal antiga.

Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.

Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.

Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005

A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021


[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.

[6] García-Carpintero, Àngels, 2021, històries des de Bellvitge: “Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[7] És el temps de les “bullangues” motivades per la crueltat dels carlins a Reus.

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. AGC, 2021

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.

L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.

Les restes visibles del castell de Benviure o Castellbisbal són als fonament de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]

Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.

De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.

El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]

Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.

Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.

Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé

El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament. 

Ermita de Sant Vicenç, postal antiga.

Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]

La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?

El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021

A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps.


[1] Solé, Ramon (2021) Estimada Terra: “Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal” https://estimadaterra.wordpress.com/2021/08/07/ermita-de-sant-quintin-de-castellbisbal/

[2] García-Carpintero, Mª Àngels (2021) Històries des de Bellvitge “El Castrum Episcopale abans dit Benviure”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/08/04/castellbisbal-el-castrum-episcopale-abans-dit-benviure/

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 50-66

[5] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 119-149

Meteoedu

Amanece un nuevo dia

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Meteoedu

Amanece un nuevo dia

Jordi Ballart Macabich

Benvinguts al meu blog! Soc un escriptor i nedador aficionat, enamorat del mar i amb interessos molt variats...

El Barrio de la Bomba (L'Hospitalet de Llobregat)

Just another WordPress.com weblog

Raíces Nómades

Emisión radial en español de Radio Dreyeckland 102.3 FM, desde Freiburg, Alemania. Y desde Radio Placeres 87.7 FM en Valparaíso, Chile.

Rafalé Guadalmedina

Relatos empolvados e infames bocachancladas en el filo entre la gloria y la vergüenza ajena.

Històries de Mari

Històries de vida de Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L'Hospitalet de Llobregat

Imatges retrospectives d'una ciutat

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

fonts naturals, aigua, muntanya i més

rutes, curiositats, llegendes, experiències, comentaris...

LOCAL - MUNDIAL

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

WordPress.com en Español

Blog de Noticias de la Comunidad WordPress.com

Crea tu sitio web con WordPress.com
Empieza ahora