La Penya del moro o «Puig Aguilar» amb les restes de la torre medieval. AGC, 2023
St. Just Desvern és conegut als primers documentes medievals com “Villa Birce”, “Berç”, “Verç” i, finalment, Desvern.
La “Villa Birce” (St. Just i una bona part de St. Feliu de Llobregat) apareix esmentada per primer cop el 965 al llegat del prevere Joan que deixa a St. Cugat i en usdefruit al seu nebot, el també prevere, Foli (de “Folius”, nom llatí) una vinya amb els seus estris en aquest lloc i una part del camp que va ser de la seva àvia Ansilde a Tiano (nom amb el que es coneixia St. Feliu, adscrit a la parròquia de St. Just) al lloc de Fraters (actualment seu de la Delegació Territorial d’Ensenyament de la Generalitat).[1]
Vistes des de la penya del moro, AGC, 2023
En primer lloc destaquem el paper d’Ansilde que seria una de les primeres persones en aprissionar terres al lloc, en uns temps en que els homes i les dones tenien drets i reconeixements similars d’acord amb les lleis gòtiques.
Posteriorment, en 987, després de la presa d’Almansor, Moció o Muç, fill de Fruià, que mor el 987 tornant de Còrdova amb el jutge Auruç i el matrimoni format per Trasovard i Ega, fa testament a Saragossa, veient-se morir. El seu testament, signat per Auruç i Ega, serà jurat a l’altar de Sta. Maria de la Vall Vitraria (Vallvidrera) a la qual deixa alguns llegats. A l’església de St. Just Desvern (Berse) li deixa el seu alou a Arbúcies, per que ho tinguin la seva dona, els seus fills i les seves filles en usdefruit. Entre altres disposicions, deixa a St. Pere de les Puel·les un hort que va ser de la seva mare i indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva d’Ermensinda.[2]
Sta. Maria de Vallvidriera. AGC, 2022
El jutge Auruç, un dels primers rescatats, va ocupar-se de portar captius de tornada. No va tenir aquesta sort la captiva Dadil que, al voltant del canvi de mil·lenni, assabentant-se que el seu fill era mort i enterrat a St. Miquel de Barcelona i sabent que ningú l’alliberaria, dona la meitat de les seves cases, corrals, terres i vinyes que tenia a St. Just Desvern (Vercio), en la torre de “Foret”, a la Seu de Barcelona i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[3]
La torre de Foret és la torre medieval que es va bastir al lloc on, entre els segles VII i III a C, hi havia un poblat iber dels laietans.
Sabem que els ibers habitaven en lloc elevats des d’on poder defensar-se, construint una muralla des de les que sortien les parets de les cases. A les excavacions arqueològiques de la Penya del moro s’ha trobat una placa de plom amb inscripcions d’escriptura ibèrica, un descobriment important ja que d’aquesta civilització es coneix l’alfabet, però encara no s’ha desxifrat el significat, ens caldria una pedra roseta.
Sobre les restes d’aquest poblat es va alçar la torre rodona, de la que encara queda la base i que devia servir de vigilància i comunicació entre les altres torres de l’entorn: la del Castell de Port a Montjuïc, les de la costa o les altres de Collserola, ja que des de dalt es domina tant la serralada litoral, com el Delta del Llobregat i bona part de l’anomenat “Pla de Barcelona”.
Però la paraula “torre”, como la de “castell” o “palau” designa en aquests temps tot un conjunt d’edificacions agrícoles que s’agrupen al voltant de la edificació principal feta de pedra, d’aquí que s’entengui que la dona Dadil, tenia diverses propietats en la “torre Foret”, la que ara anomenem torre de St. Just o torre del moro, com l’indret geogràfic de “la penya del moro”, en aquell temps conegut com “Puig Castellar”, com altres indrets amb evolucions toponímiques similars.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-01-2023
A les dones que treballaren la terra, que donaren testimoni, que patiren pels seus abans que per elles, que foren fidels… a les dones del segle X.
Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.
La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.
Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.
La Torre Gran al 2001. Ajuntament L’H.
Entre 2008 i 2009 es presenta un Pla Director del Patrimoni Cultural de l’Hospitalet de Llobregat on es parla només d’uns quants edificis emblemàtics i es diu que la memòria col·lectiva de la nostra ciutat està basada més en el patrimoni immaterial (festes i tradicions). Pensem que la memòria pot fer-se col·lectiva i es pot transmetre si tenim referents comuns i concrets.
A la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de 2017 ja es diu que la Torre Gran està abandonada, amb el sostre esfondrat i sense finestres, tal com la podem contemplar, amb les nombroses esquerdes que se li van agreujant.
Actualment és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que a la zona n’hi ha una bassa de laminació amb la que es pretén controlar el cabal del riu. Aquesta bassa està integrada als espais del Delta del Llobregat.[1]
Paratge de la Torre Gran al costat del riu Llobregat. AGC, 2022
La Torre Gran consta de planta baixa i dos pisos i té una gran façana de 20 metres que podem contemplar a la part sud. Tenia annexos com garatge o cavallerisses. Sembla que hauria estat una casa pairal on podia viure tota la família. Va ser construïda al segle XIX, segons consta en un cadastre de 1843 (PEPPA, 2001), probablement sobre alguna altra edificació anterior. Hem buscat quins eren els propietaris anteriors.
En els cadastres de 1718 i 1724[2] trobem, entre d’altres, les propietats d’algunes institucions religioses de la Barcelona del moment. Totes eren finques rústiques i la majoria d’elles situades a la Marina. Del Col·legi Bonaventura, dedicat a l’ensenyament de Teologia i Filosofia i encomanat als franciscans, es menciona la “Finca Gran” que constava d’habitatges, cuina, cavalleria i 69 mujades de terra i la “Xica”, ambdues a l’indret anomenat “Salines”. La dels Pares franciscans, de 5 mujades i la dels “Pares del seminari”, de 73, eren en un terreny proper anomenat “Les Índies”. Els pares del seminari tenien també dues finques, una d’elles anomenada Xica.
En 1671 el col·legi Bonaventura, fundat en 1627 pel mercader Pau Canals, havia adquirit el mas “Bages” que en aquesta data es deia “Icart”, tal com el trobem en un plànol de 1678 fet a demanda del rector de Provençana que pledejava amb El Prat pels delmes del mas Romeu. En aquest moment ja es coneix com a “col·legi dels franciscans”. Així el trobem a un mapa de l’Hospitalet al 1782, on apareixen tres cursos del riu anomenats: viu, mort i sec i es veu que l’anomenat “col·legi dels franciscans” (o finca del Bonaventura), està al camí del “Gual dels tarongers”, per sota de la Carretera de la Barca (o del Mig) i de Cal Esquerrer, tal com situem la Torre Gran.
Plànol de 1782. Es veu El Prat, Cal Sabater (avui Esquerrer) i, al sud, el «col·legi dels franciscans» (el Bonaventura) o la Torre Gran, al camí del Gual dels tarongers.
Els veïns “pares del seminari” eren els de la Casa-Missió, una orde fundada en 1621 per St. Vicent de Paul (1581-1660). Els seus frares eren coneguts com paüls i la branca femenina eren les Dames o Filles de la Caritat, una congregació que es va fundar en 1633 al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660) i que va optar per la secularitat per no haver de sotmetre al claustre i poder realitzar tasques assistencials. La “Santa Missió” havia estat iniciativa de St. Vicenç Ferrer (segles XIV-XV). Després del concili de Trento es donà un nou impuls amb la Casa-Missió i, ja al segle XIX, prendrà el relleu St. Antoni Maria Claret amb les “Comunitats de la Santa Missió”, un mateix camí amb fites diferents. En 1770 els pagesos de Provençana, Pau i Maria Prats, li venien a aquesta orde un censal de 2.292 lliures, una quantitat important. Pau Prats era conegut com “Pau de l’Arna”, nom d’una masia que encara perdura al carrer St. Roc.
Can Pau de l’Arna al carrer St. Roc de L’Hospitalet
D’aquests propietaris, veïns a la Marina, sabem que el col·legi Bonaventura i el convent dels franciscans (framenors), de la mateixa orde, tenien les seves seus al peu de la Rambla de Barcelona. Els del Bonaventura es van refugiar al convent dels franciscans amb les diverses expulsions que van patir entre 1810 i 1814 i en 1821. En 1823 es va intentar refer l’edifici, però en 1834 es va clausurar. Ara queda part del seu claustre a l’Hotel Orient. El convent dels franciscans es va fer servir de caserna entre 1822 i 1828, d’hospital en 1834 i de presó en 1836 per acabar sent derrocat en 1837 afectat per reformes urbanístiques. Aquest convent gòtic havia estat fundat, segons la tradició, en 1240 sobre l’antic hospital de St. Nicolau de Bari dedicat als navegants. Els “pares del seminari” (de la Casa-Missió), abandonen el seu convent al carrer Tallers, aprofitat com Hospital Militar, i s’instal·len, en 1844, al carrer Provença.
Antic convent dels franciscans a peu de Rambla i l’antic claustre del Bonaventura
La desamortització va ser un procés lent, complex i fosc que va començar el 1798 i es va estendre, en diferents períodes, fins el 1924. L’Estat havia de fer front als seus deutes i la confiscació de les propietats eclesiàstiques va ser un intent de recaptar fons. Aquí a L’Hospitalet, entre 1800-05, ja es van avaluar algunes terres com les de la Fabregada (on tenien propietats els canonges de la Seu) i les del Gual dels Tarongers i es van posar a la venda les dues finques del St. Bonaventura, adquirides en 1671 i 1674, les dues de la Casa Missió i els masos dels clergues de l’església del Pi anomenats “Tarragona” (abans Cortadelles) i Guimardí, també a la Marina i propers a l’ermita de Bellvitge.
La Torre Gran va ser repartida i subhastada en lots durant el trienni liberal (1820-23) quan era propietat del col·legi dels franciscans de Barcelona. El pedrís consistia en “casa manso” i 52 mujades de terra i amb el mateix lot anava la “Torre Xica”, amb 30 mujades. En aquests moments inicials s’estimula la compra anunciant que el capital estava baixant. El procés és reprèn entre 1835 i 1844 durant la regència de Mª Cristina de Borbó, amb el seu ministre d’Hisenda, conegut com “Mendizábal”, que havia de fer front a les despeses de la primera guerra carlina.[3]
Tot i que no sabem ben bé a mans de qui va passar hem trobat que la quantitat per la que es va vendre de “remat” la Torre Gran en 1844, 1.781.000 reals, es idèntica a la quantitat que dona Vicens Solernou, un teixidor de vels (de vaixells) de Manresa al que hem trobat comerciant a les Amériques en 1820 i portant a l’hospital de St. Andreu de Manresa, el mateix 1844, les germanes de St. Vicenç de Paul, justament les de la casa Missió dedicades a l’assistència.[4] La Torre “Xica” ja havia estat venuda en 1835.
A l’inestimable blog de Luís V. Bagan trobem una notícia de 1841 sobre la desamortització, on es diu que la “suprimida “Comunidad de la casa Misión” de Barcelona tenia una heretat que es va repartir en cinc lots, una de les quals es deia “la Torre Gran” que, en aquells moments, constava de masia amb quadra, graner, pati i trenta mujades de terra. Estava arrendada i tenia un cens irredimible. Els altres lots eren els anomenats: “Camps Palmd”, “Camp de la Feixeta”, “Camp Gran” i “Camp Gelabert” més una terra al “Camp Seguer”, al sud de l’ermita. Aquesta Comunitat disposava també de l’heretat anomenada “Torre Xica” i d’una terra a la Torrassa. També se’ns informa del suprimit oratori de St. Felip Neri (1515-1595) que tenia una heretat al “riu mort” i d’altres lots que havien estat dels Carmelites calçats i que ja s’havien “rematat”.[5]
Plànol de 1914 de les masies de La Marina
Sembla que la heretat de la “Torre Gran” subhastada en 1841 entre cinc lots que pertanyia a la Casa-Missió o pares del seminari no hauria de ser la mateixa que la del col·legi dels franciscans, ja que hem vist al cadastre del 1724 que tenien propietats diferents, però el fet de dur el mateix nom ens confon, potser era la mateixa Torre Gran que en aquells moments estava en mans de la Casa-Missió. La compra de Solernou i la major pervivència de la Casa-Missió refermen aquesta hipòtesis.
Caldria un estudi específic per totes aquestes ordes amb propietats a la Marina durant aquests segles, el que d’entrada veiem, és que moltes provenen de l’anomenada “Contrareforma”. És cert que no pagaven cadastre i que calia una reforma econòmica, però l’interès mercantilista de l’Estat és el que prima a les subhastes, així com el lucre d’uns compradors que sovint no es feien veure, potser perquè bona part de la societat rebutjava aquestes pràctiques, potser perquè així passaven els béns a altres institucions religioses de caire més caritatiu, com podria haver estat el cas.
La desamortització volia respectar les institucions religioses dedicades a l’ensenyament i l’assistència, però potser els criteris reals eren altres, com la facilitat per fer-ho. Com s’explica sinó la primera desamortització a la nostra zona? Es tractava d’una petita peça de terra que corresponia a l’ermità de Bellvitge i que servia per la manutenció d’una família. La propietària del moment, Mariana Alemany de Barcelona, la deixava a l’ermità i així ho va ratificar, però de res va servir i el tros va ser venut en pública subhasta.[6]
L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX
Ja al segle XX, quan la masia de la Torre Gran devia estar en tot esplendor, Matilde Marcé i Piera explica que el cognom prou conegut a l’Hospitalet de “Femades” (una casa i un carrer entre l’Hospitalet i Cornellà duu aquest nom) va ser també un renom que es va aplicar als que van ser masovers seus i als seus familiars. L’hereu d’un d’aquests, de cognom Llarissó, va anar a viure a la Torre Gran de la Marina, coneguda també com can Ros.[7] En una relació de 1863 de les masies la Marina trobem la desapareguda masia de Can Miquel del Ros (prop de l’hospital de Bellvitge), endemés de Can Ros, que sembla ser el nom anterior a la “Torre Gran” tal com apareix en un plànol de les masies de la Marina, prop de Cal Capellà que està a la Feixa Llarga, vora la Carretera del Riu que segueix el seu curs cap al mar. Resseguint el carrer de la Feixa Llarga cap a L’Hospitalet trobem, per damunt de Cal Capellà, Ca la Vidala (o Can Terol·lo), avui en ruïnes, la desapareguda Can Miquel de Ros, Can Juan de Ros (Can Masover Nou), Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, Can Traval, Can Manso, a Cornellà i la desapareguda “Xic de la Barca”, entre Can Miquel de Ros i la Torre Gran, al mateix camí de la Vora del Riu.
La pràcticament desapareguda «Can Terol·lo» veïna de la Torre Gran. Foto: Baños, 1997
Hem de donar per cert, doncs, que la Torre Gran s’anomenava a principis del segle XX, Can Ros, que des del segle XVIII pertanyia al col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que va ser repartida i subhastada amb la desamortització i que l’últim pagès devia ser Llarissó.
Francesc Marcé al seu quadern de 1980 ens transcriu un text del poeta i mestre de la nostra ciutat, Pere Farrés Costa (1888-1915),[8] aparegut a la Ressenya (primer periòdic de l’Hospitalet) en 1907 en la que explica que el seu amic “Llarissó” el convidà a dinar a casa seva, una de les masies de la Marina que era “coronada per jardins d’arbres frondosos amb flors de tota faisó i saturada de bons aires” En tornar, comentava “...allà al lluny s’albirava l’ermita (de Bellvitge), tota voltada de calma…”[9]
Seria la casa d’aquest Llarissó la Torre Gran? Podria ser, les dades no es contradiuen. Ens quedarem amb el record de que, en un moment de la seva història va estar coronada amb flors de tota faisó.
La Marina d’ahir. Foto: Centre d’Estudis de L’Hospitalet
Als pagesos i a les pageses de la Marina que van gaudir d’aquests indrets.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27-11-2022
[2] Massana, Pilar (1986). L’Hospitalet a principis del segle XVIII. Homes i terres. Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. III, doc. XVIII, p. 457-465.
[3] Solà, Àngels (1974) “Desamortització del trienni a Barcelona i el seu pla” en: Estudis i documents dels arxius de protocols, n. IV
St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022
Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.
El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.
Des de Esplugues fins el mar. AGC, 2022
Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.
Can Rigalt està situat entre dos torrents que baixaven de St. Pere màrtir, AGC, 2022
El pedrís que senyorejava Can Rigalt, entre el torrent de les Oliveres i el del Neguit que conformen el Torrent Gornal, abastava una àmplia zona que incloïa terrenys del que ara és Sants, Esplugues, Pedralbes o Les Corts.
Horts urbans sota el torrent de Can Rigalt, AGC, 2022
El casal de Can Rigalt havia estat refet el 1693. En 1728 compra la finca Miquel Rigalt. La seva filla, Luisa Francisca de Rigalt, heretà la propietat i el seu marit, Joan de Girona, dona l’escut a la casa. En 1741 es reconstrueix el casal prenent la forma que té ara. Davant de l’edifici hi havia una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera.
Can Rigalt amb la font que hi havia al davant, antigament.
Actualment va deteriorant-se en mig dels litigis que, potser, és això el que busquen.
Can Rigalt actualment. AGC, 2022
La propietat de Can Rigalt es va anar segregant durant els segles XIX-XX. En ella es va instal·lar la companyia elèctrica de la Canadenca (ara FECSA), l’hospital de la Creu Roja, l’escola Puig Gairalt o el cementiri de Sants. Molt a prop hi era la torre Melina que va desaparèixer el 1992 amb la edificació d’un hotel que encara deu guardar els seus jardins.
El cementeri de Sant al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, AGC, 2022
La casa i pedrís de Josefa Casas i Clavell, casada amb Josep Martí, va ser anteriorment una residència dels jesuïtes grans i/o malalts. En 1767, durant el regnat de Carles III, es promulga l’expulsió de la Companyia i poc després, el 1771, Josefa Casas compra el terreny, fa demolir l’antiga casa i edifica el seu palau. L’any abans Josefa Casas s’havia fet amb un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[1]
Edifici de la Pubilla Casas actualment integrat a un centre escolar. AGC, 2022
Recordem que en 1764 s’acaba la construcció d’un nou pont sobre el Llobregat a Molins de Rei i la reconstrucció i millora de la carretera de Madrid (avinguda Carlos III) havent dessecat els terrenys del que havia estat un camí de ferradura en mig de boscos i revitalitzant la zona, establint un hostal a Collblanc (antiga casa Bou) per a traginers i gent de tota mena en una època de bonança econòmica, mentre la casa de la Pubilla Casas hostatjava gent benestant.
Edifici a la carretera Collblanc de l’hospitalet de Llobregat. AGC, 2022
La casa era envoltada d’un gran jardí. Fins fa poc (1957, quan s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica) la rodalia de Pubilla Casas encara estava envoltada de vinya, amb algunes bòbiles i cases barates. Durant la guerra del francès va patir molts desperfectes i restà abandonada duran uns anys. Actualment el casalot de la Pubilla Casas és dintre el recinte d’una escola. Com element curiós cal destacar que l’antic celler des d’on es carregava el vi és avui la capella de la congregació que dirigeix l’escola.
El Casalot de Pubilla Casas. Foto Ajuntament l’Hospitalet, 1996
Can Rigalt i Pubilla Casas han conservat els cognoms de les seves pubilles.
Aquestes són dades que trobem fàcilment als documents de la nostra històrica local, però ens hem volgut fixar en una part no tant coneguda, la del relleu. Gairebé tots els torrents que baixaven pel nord-oest de l’Hospitalet, entre Pubilla Cases i el barri de St. Feliu, venien d’Esplugues que, com hem dit, era part de Provençana, tot i que amb la seva pròpia demarcació.
Horts urbans entre Can Serra i el sector St. Feliu de l’hospitalet. AGC, 2021
Altres torrents, com el de Cervera (o Clota), Nyac o els del Canyet al sector St. Feliu, conflueixen a la Riera de la Creu. Aquí trobarem Can Cervera, que encara existeix a Esplugues, tocant a l’Hospitalet i, més avall, altres torres senyorials com la Torre Cluset, la torre Serra i la Casa Alemany a Can Serra.
Can Cervera d’Esplugues en el límit de l’Hospitalet. Foto: Juan Manuel Díaz
Per sobre dels torrents de Can Clota (Esplugues) i Can Nyac (L’Hospitalet) es va construir a finals del segle XIX un gran aqüeducte per proveir d’aigua a algunes poblacions del Baix Llobregat i L’Hospitalet. Al costat de la nostra ciutat es conserva també la xemeneia d’una de les bòbiles que s’instal·laren a la zona per aprofitar les bones argiles dels torrents.[2]
Aqüeducte per sobre de Can Nyac a l’Hospitalet, prolongació del de Can Clota d’Esplugues. Foto Ramon Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 31-10-2022
Als i a les que van dedicar esforços per dur aigua per a bé de totes i tots i a qui s’esforça en mantenir aquests béns comuns.
[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.
Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]
Làpida de Guifré Borrell (-911) AGC, 2019.
En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2
Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[2]
Castell de Bell-lloc en La Roca del Vallés. Postal antigua.
No hay documentación anterior a esta fecha referida a St. Pau, pero hemos encontrado que Geribert y Rotlendis habitaron en Quinçà, una zona de Provenzana cercana al núcleo poblacional de la Torre Blanca. En 1075 dieron a la Canónica un amplio alodio entre Banyols y Cornellá con casa, sagrario (lugar donde se guardaba el grano y se enterraba a los muertos), establos y árboles que tenían como compensación que les hizo Guillem Bernat (probablemente de los Claramunt) por litigios que tuvieron. El alodio limitaba con la vía que iba desde la Gavarra (Cornellá) a Banyols, la vía que iba al Llobregat, el alodio de St. Julià de Montjuïc y el de los hijos de Guifard (de Cornellá), a cambio de quedarse aquí mientras vivieran.[3]
St. Pau va quedar sota la protecció dels comtes de Bell-lloc. AGC, 2019.
En 1127 St. Pau del Camp quedará sometido a St. Cugat. En 1120 el obispo y los prohombres de la ciudad acusaron a la comunidad de llevar una vida disoluta, pero hemos de poner en cuestionamiento esos juicios de valor que no se sustentan en ninguna documentación.
Un proceso similar ocurrió con Sta. Eulalia del Camp que pasó a ser “de la Iglesia” en 1155 cuando el obispo le confirió los terrenos que la rodeaban quedando bajo canónicos de S. Agustín y con el mandato expreso de que “no pueden enterrar a nadie sin licencia del obispo”,[4] lo que indica claramente un interés más económico que moral. Sta. Eulalia del Camp quedará adscrita al priorato de Sta. Anna, con la orden del Santo Sepulcro. Alturo Perucho[5] nos dice que una mano eliminó toda la documentación anterior a esta fecha. Se desconoce el emplazamiento exacto de este monasterio que estaría entre St. Pere de les Puel·les y Sta. María del Mar.
Claustro de Sta. Anna en el centro de Barcelona. Foto: Ramon Solé
Aunque no sepamos apenas nada de la vida en el monasterio entre la primera y la segunda fundación, tenemos algunas menciones en documentos de compra-venta o testamentos, muchas de las cuales son relativas a Provenzana y Montjuïc. Este es un ejemplo: en 1022 Bernat Oliva y Emó (nombre femenino) daban a la Canónica el sitio de “St. Pau apóstol” que limitaba al norte con la “vía que va a St. Julià”, al este con Benveniste, hebreo, al sur con el estanque de Port y al oeste con Guitard Arnald.[6]
En 1155, Aimeric de Perusia, da a St. Pau la iglesia de St. Fruitós de Montjuïc, que limitaba a oriente con la vía que ascendía a St. Julià. Este caballero se hará posteriormente monje de Valldaura de Cerdanyola, uno de los primeros monasterios en instaurar la reforma del Císter, aunque tuvo una corta duración.
La extracción de piedra en Montjuïc se realizó desde el Imperio Romano. AGC, 2020
En Banyols (La Marina deltaica) el monasterio de Valldaura tenía propiedades gracias a diversas donaciones: el mismo Aimeric de Perusia compró un mas a Les Lanes en 1157 que da en 1162 para hacerse monje, Pere de Claramunt dejó bienes que tenía en Sta. Eulalia de Provenzana y Sta. María de Esplugues para la fundación de la Pia Almoïna y se hace monje de Valldaura en 1162 donando una tierra en el Port, un prisionero que murió en Algeria dio un alodio en Banyols por el que pleiteó la familia (a la que dieron una compensación), Pere de Agell da un prado en Banyols en 1182 en cuyos límites encontraremos juntos los topónimos de St. Pau y el “Hospital”, y esta es la primera mención a un Hospital en Provenzana
En 1179, en una venta a Pere Bru, en Espodolla (actual parroquia de St. Isidro) encontraremos, cerca del Port y de propiedades de St. Cugat, un alodio que hace mención al Coll de Frares.[7] La riera dels Frares, cerca del cementerio de la ciudad, es un topónimo que perdura en el barrio de St. Josep, entre el de Sta. Eulalia y el del Centro. Pere Bru comprará de nuevo en 1184 en Espodolla un alodio por ciento diecinueve sueldos que limitaba al norte con la vía de Lanera (actual Carretera del Medio) y a poniente con un alodio del “Hospital” y esta será la segunda mención de este topónimo en Provenzana.
Puente bajo las líneas ferroviarias en St. Josep, uno de los accesos al cementerio de la ciudad. AGC, 2021
Pere Bru parece ser un propietario local que quiso engrandecer su patrimonio. Desgraciadamente, en 1194, Ermesenda, viuda de Pere Bru, con sus hijas Guilleuma, Saurina, María y Juana se ven obligadas a vender a Ramón Sallent, “a causa del hambre y la necesidad”, parte de lo que Pere había comprado.[8]
En 1188 en un establecimiento que hace el obispo en el alodio episcopal de Montjuïc a Pere de Marca y su esposa Nine, se cita en el límite norte a Pere de St. Pau y a Arnau, arriero (traginer).[9]
Caminos de Montjuïc por los que han atravesado gentes con duros oficios. AGC, 2020.
En 1210 St. Pau y Sta. Eulalia del Camp conDolça y Bernat de Banyols, madre e hijo, establecen a Joan Roig en Banyols para edificar un mas y cuidar de un campo con la condición de que los suyos serán hombres sólidos al servicio y fidelidad de los establecientes.
El siglo XIII será el de la construcción del precioso claustro de St. Pau, donde encontramos una combinación de elementos de origen bizantino y árabe.
Claustro románico de St. Pau. AGC, 2019,
St. Pau quedará adscrita al monasterio de Montserrat, en una historia de conflictos que se escapa a nuestro estudio y en 1617 pasará al monasterio de St. Pere de la Portella (Berguedà). En 1835 fue declarado parroquia urbana utilizando algunas de sus edificaciones como caserna militar.
En Provenzana encontramos el topónimo de la «riera dels Frares», hoy día el nombre de una calle que bajaba del cementerio e iba por la “carretera del Hospici” (actual calle de Miquel Romeu) a la farola (subsumida en la Zona Franca) o, atravesando la Marina, a la torre del “cap del riu” que controlaban los militares y al “Gual dels Tarongers”, un vado donde se podía cruzar el río en Viladecans, es decir una zona agrícola con unas vías comerciales propicias.
Barcelona, siglo XVIII con Montjuïc y la huerta de Provenzana. Las guerras nos dejaron estos planos antiguos.
No sabemos a qué “hospital” se refiere el que se menciona junto a St. Pau en la zona de St. Josep, sólo que no es el mismo que aparecerá, más adelante, en la zona del actual barrio del Centre. Sabemos que Sta. Eulalia del Camp tenía un hospital y que el prior de St. Pau intervenía en la gestión del hospital de Olesa de Bonesvalls, pero, de momento, estos topónimos suscitan más preguntas que certezas, tanto para la desconocida historia de St. Pau y Sta. Eulalia del Camp como para nuestra propia historia local.
Olivera en el barrio de St. Josep de l’Hospitalet, restos de un pasado agrario en un lugar contaminado por tanto cemento armado. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-09-2022
A quienes defienden nuestro maltratado patrimonio en L’Hospital
[1] Dalmases i Pons, David (1992). “Bibliografia sobre St. Pau del Camp de Barcelona. Aproximació a la seva fundació”
[2] Mutgé i Vives, J. (1993) “Notícies històriques sobre el monestir de St. Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)”. Institució Milà i Fontanals, CSIC.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1281
[4] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1730
[5] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 8.
Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022
Historias de hace mil años
En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]
Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.
La torre de Freixe con la ermita románica de St. Nicolau, AGC, 2022
Piera, entre el Penedés, el valle del Llobregat y la falda de Montserrat, está atravesada por el río Anoia y por diferentes torrentes y rieras que han originado valles entre barrancos provocando que la población se disperse en diferentes núcleos como el de Bedorc, un nombre de origen desconocido donde se encuentra otra torre de defensa.
Restos de la torre del Bedorc, con una parte tectangular y otra redonda, AGC, 2022
El nombre de Piera proviene del latín “Apiarium” o colmenar. Situada en el camino que iba de Barcelona a Lérida atravesando el Llobregat por el puente de Martorell, se han hallado vestigios de época romana en Sant Jaume de Sesoliveres, Sta. Creu de Creixà o la Fortesa.
Sta. Creu de Creixà, junto a Monistrolde Anoia, era conocida como “Sta. Creu de Palau”. El término “Palau” señala a las explotaciones agrícolas que recogían los censos en época andalusí. Es probable que hubiera una continuidad de hábitats en esos siglos inciertos de los que apenas tenemos noticia escrita. También es de origen andalusí el nombre de “Can Mussarro” en Les Fandes, un terreno arcilloso junto a la riera Guinovarda por la erosión de las tierras.
Sta. Creu de Crixà, cerca de Monistrol d’Anoia, AGC, 2022
La casa vizcondal de Barcelona y la Iglesia (la Catedral y el poderoso monasterio de Sant Cugat del Vallés, brazo armado de la Sede, parecen repartirse “el pastel” de Piera, lo que será fuente de conflictos. El 1005 la vizcondesa Geriberga, mujer de Guitard, da a Sant Cugat diversos alodios que tenía en el término del castillo de Claramunt, en los sitios de Sta. María de Capellades (celda de St. Cugat), Carme y el Castell d’Orpí, con fuentes, llinars (campos de lino) y cañizares[2], lo que nos hace pensar que quizás la propiedad de Freixe en Piera le fue dada a Guitard por su esposa, cosa muy frecuente: una mujer con propiedades se casa con un guerrero con lo que el padre de ella se asegura la fidelidad y vasallaje. Un año después, el hijo de Guitard y Geriberga, el vizconde Udulard vende a su mujer Riquilda, hija del Conde Borrell, casas, tierras con árboles y un molino con sus riegos en el término de Fontaned, en el lugar de Freixe.Quizás Udulard había heredado de su madre y lo vendía a su esposa por necesitar liquidez. En todo caso cuando muere Riquilda da esas propiedades a su hijo, el obispo Guislabert. En una venta de 1037 se habla de viñas y bosques en el lugar de Freixe.[3] Todos estos documentos se encuentran en el archivo de Solsona, no se sabe por qué.
Restos del castillo de Freixe, AGC, 2022
Los litigios de la casa vizcondal con la Sede y con St. Cugat son frecuentes (Geribert, hermano de Udulard, en 986 y en 1011 y su hijo, Mir Geribert, reclamando las propiedades de los Santmartí que pertenecían a su esposa e hijo, son una muestra), pues, bien, también Guislabert, antes de ser obispo reclama en 1030 las propiedades del término de Claramunt que fueron de su abuela Geriberga, St. Cugat muestra las escrituras y, como siempre, gana el pleito. El juicio se celebró en Santa María de Monistrol de Anoia.[4] Guislabert, que en un principio apoyaba a su primo, Mir Geribert, en sus revueltas, se pondrá, siendo ya obispo, de parte del acuerdo entre los poderes más altos (Condes e Iglesia), consiguiendo a cambio algunas prebendas. En 1046 vende a su hermana Ermessenda su alodio de Freixe, en el término entre Fontanet y Cabrera (de Anoia) que había sido de su madre, Riquildis (-1040)[5]
Absis de St. Nicolau del Freixe sobre los muros del castillo. AGC, 2022
En fin, Sant Cugat ha quedado como el propietario histórico de estos lugares, pero debemos de tener en cuenta los números conflictos que se generaron.
Historias recientes, las de sus fuentes
Los restos conservados de Piera nos dan idea de las transformaciones que se sucedieron en la Edad Media. Si en los siglos X-XI la nueva articulación del territorio se produce alrededor de los castillos, que recogerán la nueva fiscalidad, a partir de los siglos XII-XIV, los asentamientos se agrupan en torno a las vías comerciales, donde se celebraban los mercados.
Montserrat des de el castillo del Bedorc. AGC, 2022
Las vías comerciales de Piera, abiertas desde antaño por los rebaños que bajaban del Pirineo propiciando el comercio con la ciudad, serían utilizadas, ampliadas y remodeladas para los nuevos menestrales: herreros, (una herrería o Farga se cita en 1031), ceramistas, vinícolas, tejedores…
Un estilo de vida rural que se mantuvo con pocos cambios hasta el pasado siglo XX. Afortunadamente para nosotros, podemos darnos una vuelta por el núcleo histórico de Piera y ver algunas de estas transformaciones del pasado.
Vinyes en Sta. Creu de Creixà. AGC, 2022
Bajo el castillo de Fontanet se establece el primer Rabal o “Raval Jussà” (de abajo). Aún se mantiene aquí la Casa conocida como de “la Volta”,[6] una casa con porches de piedra que disponía de una fuente y un abrevadero, más adelante utilizado como lavadero. En este barrio, conocido como “de los gatos”, comienzan las calles de S. Sebastián y del Sol que van desde el castillo a una de las puertas de entrada a la ciudad, hoy conocida como “Portal de Romanyà”.
Casa de la Volta i bassa (a baix està la font) Foto: Ramon Solé
Más adelante se ensancharon las murallas para hacer sitio al Mercadal, una zona con diferentes edificios emblemáticos, como la Casa de la Vila actual (anteriormente Cal Guerín) y la anterior con su campana y su reloj, enfrente de la cual se halla la Font del Peix, antiguamente de los leones, en la plaza donde estaba el mercado municipal en la segunda mitad del siglo XX.
Antiga font dels lleons, davant del mercat, pels caps de lleons que tenia a les columnes, avui coneguda com la font del peix, perquè només resta aquesta figura. Arxiu Rasola.
Regresando a la Edad Media, en la zona donde se establecían los mercados se instalaban las primeras instituciones religiosas de atención a la salud y a la educación, de las que el municipio de Piera es también un ejemplo en el que no entraremos en este breve recorrido. Alrededor de los porches del Mercadal(Voltes de la plaça) y de su comercio se instalan los hostales.
Voltes de la Plaça, on s’instal·lava el mercat. AGC, 2022
Dejando atrás el Rabal, yendo hacia la expansión que marca el paso de municipio a ciudad encontramos, bajo los jardines de Víctor Riu, la denominada “Font del Canyar de Piera” con dos niveles, uno de los cuales se hacía servir antiguamente de lavadero y, un poco más cerca de la estación de FFCC, la “Font Nova” que traía agua de una mina.[7] Víctor Riu, n empresario barcelonés que se dedicaba a la producción de gas y veraneaba con la familia en Piera, es un ejemplo de estos primeros colonizadores de segundas residencias de principios del siglo XX. Una práctica que se popularizará en los años 60.
El safareig i la font del Canyar de Piera. Arxiu Rasola
Acabaremos este pequeño recorrido por la historia y por el núcleo histórico de Piera en un paraje, entre las rieras Aguilera y Guinovarda, donde encontraremos, para pasar un rato agradable, la zona de picnic de la Font del Prat y la del Rossinyol.[8]
Font del Rossinyol. Foto: Ramon Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 30-08-2022
A Ramón, con quien tanto aprendo
[1] Bach, Antoni (1987) Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) Generalitat de Catalunya. Doc. n. 1
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, CCCXXXVII (1005)
[3] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 4 (1037) y n. 5 (1040)
La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022
Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.
La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.
En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.
No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.
Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.
Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021
Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho trobem a la documentació del segle X.
La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:
“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes per on passa l’aigua de la pluja”. [1]
St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021
Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.
El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]
El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022
El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]
A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.
St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021
L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.
També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.
Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022
En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]
St. Pere de Masquefa a peu de Montserrat. AGC, 2021
La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.
Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.
No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.
La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022
Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions
[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917
Santa María de Montmeló, parroquia que fue administrada por el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les durante siglos, aunque sea una historia no dada a conocer. AGC, 2022
El 945 el obispo Guilará consagra el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, añadiendo, a la dotación que hacen los Condes Suñer y Riquilda, los diezmos de Sta. María de “Montis molonis” (Montmeló) y los de la villa Richardi y Spincellos (por encima de Montmeló, junto al Congost). Las hermanas ya debían hacerse cargo de la iglesia de Montmeló. Estas propiedades vuelven a aparecer en el testimonial de 992 en el que se ubican cerca del prado (un lugar común) y del río Tenes.
Montmeló, entre el río Tenes y la confluencia entre los ríos Congost y Mogent, donde vierten las aguas al Besós, sería un lugar privilegiado para los cultivos. En esta zona las hermanas, o Deovotas, tenían también propiedades en Petrafita (Vilanova del Vallés), Cabanillis (Cànoves), Corró, Samalús y Granollers.
Montmeló. Mogent y Congost vertiendo sus aguas al Besós. Foto: Ramon Solé.
La presencia de Deovotas y Deodicadas cerca de las propiedades del monasterio femenino es frecuente. El 972 los albaceas de Ervigi, fallecido al peregrinar a Jerusalén, donan a la iglesia de St. Miquel de Barcelona lo que éste poseía en St. Miquel de Martres (Caldes de Montbui). Entre otros legados, deja a su hermano Sendred, el “villar de Abdalá” que había tenido su otro hermano Ermenir y que había sido de Igila. Dispone que se vendan unas tierras de Truitela Deodicada en Vallromanes para St. Pere de les Puel·les y hace donación de sus propiedades en el Vallés a varias iglesias en memoria de ambos.[1]
El “villar de Abdalá” es actualmente la masía de “Can Masferrer” (desde 1678, cuando esta familia la compró a la anterior), una finca utilizada desde el tiempo de los romanos con fines agrícolas. Aunque pertenece al municipio de Montornès hay que tener en cuenta que Montornès y Vallromanes han formado una unidad durante siglos. Ambos estaban, en las épocas que nos ocupan, bajo el Castell de St. Miquel. “Castillo” hace referencia en este caso a una demarcación territorial en la que se edificó una torre de vigilancia y comunicación, justo en el límite entre Montornès y Vallromanes.
Can Masferrer de Montornés del Vallés con la capilla de St. Jaume de Viladordila (Villar d’Abdalá) AGC, 2022
Volvemos a encontrar el villar de Abdalá en 995 en el testamento del obispo Vives que, entre otros muchísimos legados que destina principalmente a sus familiares y allegados, deja a su hermana Ermetruit un alodio en el villar de Abdalá consistente en tierras, viñas, casas, corrales, huertos con árboles, prados y pastos, junto al que fue del clérigo Oruç, que da a St. Julià de Montjuïc y otro en Spizellos con tierras, huertos y árboles. También deja a su fiel, Guillem, unas viñas en Martorelles.[2] Vives se había hecho con muchas propiedades tras la toma de Almanzor de 985, algunas las compró y otras se las apropió, indicando en el testamento que si volvían sus propietarios se las devolvieran.
En 1017, Adaleva, fémina, llamada “Bellazer”, viuda de Sesmon, hermano del vizconde de Gerona, vende a la Canónica, por 80 onzas de oro, la mitad del villar de Abdalá con la mitad de su iglesia, St. Jaume, que había heredado de su tío, el obispo Vives. La condesa Ermessenda de Carcasona conminó a la Canónica a realizar esta compra después del oro entregado por el conde para ser enterrado en esta institución. En este documento de compra-venta se explicitan más bienes como fuentes y aguas, cabañas, instrumentos, entradas y salidas o maderas y piedras. El sitio limitaba con el río Congost al norte, el camino de “las Arcas” (Vallromanes) que iba al mercado al este, el “Palacio de Almanla” (Castell de Montornès) al sur y Montmeló al oeste.
Dolmen de Cellecs a La Roca del Vallés. El término «Arcas» se refería en la Edad Media a algún tipo de monumento megalítico de los que en esta zona abundan. Foto Ramon Solé
En 1018 el obispo Deudat y la Canónica intercambian con el primado del Palau del Comte, Gombau de Besora, y su mujer este alodio, con excepción de sus diezmos y primicias, por un alodio a Montgat. Parece que esta permuta no les convenció a las partes por lo que poco después realizan una nueva en la que Gombau diversifica las propiedades y el nombre de villar de Abdalá se transforma en el de “Villa Ardotila”.[3]
Vilardordila, como se denominará el villar de Abdalá parece señalar el cultivo de cereales (“ordi” –cebada). No parece incongruente el cambio de un nombre andalusí por uno de los cultivos más básicos de la época.
St. Jaumde de viladordila a Can Masferrer de Montornés del Vallés AGC, 2022
En 1041 Gombau de Besora da a su hija primogénita, Guisla[4] y a su yerno, Mir Geribert, los castillos de Montbui y el de “Palau Dalmanla“ (Montornès) con sus numerosas iglesias y feudos, exceptuando explícitamente la parroquia de St. Andreu de Samalús y el alodio de Vilardodila bajo el castillo de Montornès.[5]
En 1058, acabadas las revueltas de Mir Geribert, se celebra el juicio con todos sus cargos, los condes acaban enfeudando los bienes que gobernaba junto a su esposa, Guisla de Besora, como los que fueron de su padre, Gombau, entre los que ya se incluye la parroquia de St. Andreu de Samalús.[6] En 1060, después de morir Mir Geribert con su hijo Bernat en una expedición a Tortosa, el obispo Guislabert enfeuda a Guisla de Besora y sus descendientes los castillos e iglesias que le había dado Gombau en 1041, incluyendo la de Samalús, a condición de que le juren fidelidad, le presten hospedaje y cabalgaduras y mantengan a un clérigo en la Sede, mostrando con ello el dominio feudal que consiguió la Iglesia.
St. Andreu de Samalús, parroquia de la que también se debía hacer cargo St. Pere de les Puel·les, como mínimo en el siglo X. AGC. 2022
Si Gombau, de la corte de la condesa Ermessenda de Carcasona, había respetado los beneficios otorgados por los primeros condes al monasterio de St. Pere de les Puel·les, vemos que a mitad del siglo XI, cuando la feudalización se instaura de lleno, esto desfallece. Y es que los nuevos condes dieron al obispo y a la Sede el monasterio de St. Pere de les Puel·les entre 1027 y 1028, una sujeción de la que el monasterio femenino no se librará hasta 1072, cuando el papa Alejandro II, a petición del abad de Cuixà, ponga bajo su protección a St. Pere de les Puel·les. Las hermanas y sus personas allegadas seguirían trabajando las tierras cuidándose de las ermitas e iglesias encomendadas. En una fecha no precisa, entre 1060 y 1108 muere Berenguer Domuç en una expedición guerrera dejando bienes a numerosas iglesias y a sus hijos e hijas, entre las cuales unos mansos en Martorelles para su hija Ermesén que es monja de dicho monasterio.[7]
Rectoría de Montornés en el antiguo camino de Martorelles. AGC, 2022
La presencia del monasterio de St. Pere de les Puel·les seguirá de una manera fructífera y pacífica, como suele ser su actividad. En 1147, en la segunda consagración de St. Pere de les Puel·les se sigue citando la iglesia de Sta. María de Montmeló.
Panel informativo sobre la evolución de Sta. María de Montmeló. AGC, 2022
En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (la primera fue en 904)[8], entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila y el “campo de la Deovota” (en 904 se citaba el campo de Teudemunda), podría ser de St. Pere, puesto que des de 945 ya consta que el monasterio femenino tenía bienes en Parets del Vallés («Parietes«). En 1207 también encontramos, entre otros muchos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, la iglesia de “St. Joan de Montjuïc”, que debe referirse a St. Julià.[9]
Montornés. Casa de Baix, en el lugar conocido como «La Sagrera»AGC, 2022
Los litigios entre St. Pere de les Puel·les y el obispado por la iglesia de Montmeló seguirán durante siglos, inclinándose los papas hacia uno u otro lado, pero, aunque el monasterio tuvo que hacer algunas concesiones, siguió adelante hasta nuestros días gracias, en buena parte, a la protección real, sin la cual no habría sobrevivido. Hay que tener en cuenta que la abadesa, excepto para consagrar, tenía el mismo poder que un obispo, realizando ella misma las visitas pastorales a las iglesias y parroquias que gestionaban.
Trozo del claustro de St. Pere de les Puel·les en Terrassa. La historia de este monasterio femenino tan importante para Barcelona está aún más troceada y escondida porque ellas y su abadesa tuvieron un poder demasiado grande como para reconocerlo. Foto: AGC, 2021
A las hermanas de St. Pere de les Puel·les y a quienes recogen su historia.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso de 2022
[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 48
[2] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, n. 44
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 278 (1017), 301 y 304 (1018)
[5] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.
[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 523 y 526
[7] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 44.
Torre de Malla, entonces denominado «Vilatzir». AGC, 2022
En el concilio de Troyes de 878, celebrado con la coronación de Luis el Tartamudo (846-879), se reparten los bienes del derrotado marqués Bernardo de Gotia (-878) y se confirma al obispo Frodoí y a la Sede de Barcelona las propiedades que había dado Carlos el Calvo en el Vallés que habían sido de los clérigos Tirso de Barcelona y otro que, bajo el auspicio de Bayo (Rojo o castaño), magnate hispano-godo de Terrassa, bautizaban y ejercían su ministerio siguiendo el rito hispano o mozárabe. De los bienes que fueron de Bernardo de Gotia, además de la tercera parte de los impuestos sobre las mercancías y el derecho de acuñar la tercera parte de la moneda, se concede la villa Romanos (Vallromanes), con “Villaricello” por encima, junto a la iglesia de St. Esteve (casa que será conocida como “Vilatzir”, nombre de un prócer del siglo XIII, y como Torre de Malla desde 1548) y la villam Rodaldi (Vilarrosal), más cerca de Gallecs.[1]
Santa María de Gallecs, en Mollet, un sitio agrícola privilegiado gracias a los acuíferos de Mollet, que dan nombre a esta población («mojado») AGC, 2022
En 904 se consagra St. Esteve de Parets que es dotada con numerosas villae (núcleos de población con edificios dispersos) en su zona de influencia. Entre otras se mencionan la villa Spina, por encima de St. Esteve, las de Breda y Parietes (ambas designaciones acompañan a St. Esteban hasta que se acabe adoptando la de Parets), la villa Reudaldo (Rosal), medio alodio en Gallecs, la villa de St. Martí, la de Palaudàries en “el sitio de los pagos”, la de Marciá donde está St. Valerià y el campo de Teudemunda.[2] Cada sitio parece tener su propia iglesia o capilla.
Todo un despliegue topográfico que nos invita a unir nombres antiguos con sitios actuales. Recogeremos estos y otros lugares que aparecen cercanos en los documentos de la época y veremos el papel que ejercen los propietarios.
En 923 Auxili vende al obispo Teuderic por cuarenta sueldos (una cantidad importante) sus bienes y derechos en la villa Roudaldi (Rosal) quedándose en régimen usufructuario.[3] Vemos, pues, que la Catedral de Barcelona es una gran propietaria en Parets y su área de influencia al lado izquierdo del río Tenes.
El monasterio de St. Cugat del Vallés recibirá bastantes donaciones en la zona: En 945 Guisalec y su esposa Splandonia dan a St. Cugat en la Villa Ariulf o Valldario (Valldoriolf en Vilanova del Vallés). En 946 Sendred y Elisabet dan un amplio alodio de tierras y viñas entre Lliçà d’avall, Vilanova del Vallés, Lliçà d’amunt…, en los límites encontramos a María, Tortora y Escolástica. En 949 Justo da “por mandamiento de su padre” en Perafita (Vilanova). En 979 Delà permuta “por voluntad de Dios” tierra, casas, corrales, árboles, agua y riegos en Gallecs, en cuyos límites vemos a “Ermessinda Deodicada” y sus hijas. En 990 el prócer Ennec Bonfill dará a St. Cugat un alodio en Palau de Plegamans en cuyo límite oriental se menciona Palaudàries y “la sumitat de la Serra que és sobre Vila Rosal”. En 993 Ermengarda “Bonadona” y Eldregodo dan a St. Cugat tierra con huerto en Parets, limita al este con la sierra sobre la Villa Parietes, al sur con St. Vicenç i Sta. Leda (primera mención a la iglesia de Mollet), al oeste con la “Villa Alurí (Vilatzir) y al norte con la strada que va a Gallecs.[4]Vilatzir, con su capilla de St. Iscle,quedará en manos de St. Cugat y de señores feudales.
Palaudàries, Llicà d’amunt. AGC, 2021
El 968 el monasterio de St. Pol de Mar, bajo el obispado y la casa vizcondal de Girona, se unifica con el de St. Feliu de Guixols, quedando ambos bajo la regla benedictina y recibiendo, entre otros privilegios y donaciones del rey franco, un alodio en Parietes.[5] En 982 el abad de St. Pol permutará este alodio con Mayer y Ermessenda por diversas tierras entre Mollet, Moguda y Martorelles, en las afrontaciones encontramos a Chixilo, Guisla, Odesinda y Ermegodo.[6]
La Sede y St. Miquel siguen recibiendo donaciones: Oriol, clérigo, da en 977 a la iglesia de St. Miquel de Barcelona tierra, viñedos, casas, corrales y huertos con árboles, para quedarse como en usufructo en Vilarzir (Torre de Malla), una de las viñas es la que plantó “Gotmar et fraters seus”. En 981 Guitard hace importantes donaciones testamentarias a varias iglesias, entre las cuales, la Sede y a St. Miquel. A Sta. María del Mar deja bienes en la Torre de Malla que fueron de Adalvira.[7]
La Torre de Malla, hoy, como ayer, una finca agrícola AGC, 2022
La presencia reconocida de las mujeres en el siglo X es una constante.
En 1005 el obispo Aecio permuta con Guillem, hijo de Mayer y Ermesenda la capilla de St. Martí de Martorelles por una tierra con casales y una onza de oro cerca de Sta. María (Martorelles). En 1007, fallecido Guillem, se hace entrega de una tierra en Martorelles a la Sede de Barcelona y de una viña a St. Miquel. En 1008 Bulgará y Bonesind, sacerdotes y Guillem, laico, testimoniarán delante del juez Oruç a favor de la mujer de Guillem, Beliarda, que, habiendo perdido las escrituras correspondientes a consecuencia del paso de Almanzor en 985, es reconocida como legal propietaria de lo que poseía anteriormente con Guillem. Son diversos lugares entre Parets y Martorelles. El testimonio se jura sobre la capilla de St. Martí de Martorelles (actual Can Suñer).[8]
En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (no sabemos por qué hubo dos, lo único que constatamos es el valor documental de los topónimos que aparecen en este tipo de actas), entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos numerosos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, o familias feudales como la de los Montcada, principales receptores de los privilegios de las franquicias condales, también a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila (Can Masferrer a partir de 1678 cuando esta familia la compró) y el “campo de la Deovota” (¿quizás el campo de Teudemunda de 904?), en todo caso la de St. Pere, como fue la de St. Joan de las abadesas hasta que no la depredaron, es siempre una presencia fructífera y pacífica no entrando en litigios más que con las instituciones eclesiales que quieren estar por encima de su propia gestión.
El río Tenes a su paso por Parets. Un río que se està recuperant amb la dedicació de molts. Foto: Ramon Solé
A las mujeres que realizan los trabajos del campo.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso del 2022.
[1] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 5, n. 1
[2] VVAA (1992). Catalunya romànica.Vol. XVIII. Vallés Occidental i Oriental. Enciclopèdia Cat.
[3] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 8
[4] Mas, Josep, (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. XX (945), XXI (946), XXIV (949), CXXIII (979), CCVII (990) y CCLIII (993)
[5] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII), n. 6
[6] Fàbrega i Grau, A. (1995). Diplomatari de la Catedral de Barcelona (844-1000). Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona, n. 139
[7] Feliu i Montfort, G. (1971). o.c., n. 54 y 59.
[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 68 (1005), n. 90 y 91 (1007) y 108 (1008)
St. Pau del Camp, sepulcre de Guifré Borrell, AGC, 2019
Riquilda de Barcelona (-962) era filla dels comtes de Barcelona Guifré II ó Guifré Borrell (874-911) i Garsenda d’Empúries (segons Aurell[1]).
Guifré Borrell, fill primogènit de Guifré el Pilós i Guiniguilda d’Empúries, va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona. En 898 pren per muller a Garsenda. Va seguir l’obra del seu pare, especialment a les terres a la dreta del riu Llobregat. Trobem a la comtessa Garsenda comprant propietats a Puritano (Empúries) juntament amb el seu marit en 910.[2]
No van tenir fills barons o, si els van tenir, no van sobreviure prou, només ho va fer una filla, la vescomtessa Riquilda de Narbona que el 933 casà amb el vescomte Odó I de Narbona. El comtat de Narbona era governat pels vescomtes que exercien el seu domini sobre l’arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats occitans.
Narbona. Foto: viquipèdia
Els comptats que dominava Guifré II passaren, a la seva mort, a Sunyer.
Garsenda apareix com a primera marmessora del testament del seu marit, Guifré Borrell l’1 de desembre de 911.[3] Entre d’altres disposicions, el Comte dona la tercera part de la moneda que va encunyar sota precepte del rei franc a l’església de St. Pere de Vic. Garsenda es reuní, després d’enviudar, amb la seva filla a Narbona. Mare i filla juntes posseïen immensos dominis a Barcelona, Girona, al Rosselló o Empúries, que gestionen lliurement degut, principalment, al fet de que no existeixen fills barons.
Vistes del Gironès-Ampurdà, AGC, 2019
El 916 Garsenda fa una donació al monestir de Ripoll de propietats que tenia a Osona, a Folgueroles i Centelles en memòria del seu marit.[4] En 919 compra a Emma, filla de Sisegot, unes propietats a Llagostera al comtat de Girona.[5] En 926 ven una peça de terra que té del seu marit a Folgueroles, al castell de Sant Llorenç.[6]
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda.[7]
Riquilda, que gestiona els seus béns des de la Septimània (part occidental del Lenguadoc), ven en 936 terres que li va deixar el seu pare al Rosselló a Alaric i el seu alou d’Ullastret (Empúries) al comte Gausfred I.[8]
Riquilda de Narbona pren part a les negociacions del seu temps. En 940, amb altres magnats, signa un tractat de pau amb el califa de Córdoba, tal com va fer el comte Sunyer amb la intervenció del secretari del califa, el jueu Hasday, Riquilda li envià curiositats mitjançant Vernet, un home de la seva confiança, també jueu. El califa ho acceptà i els obsequià amb altres coses precioses. Amb aquests tractes s’acordava la treva i s’enfortia les relacions comercials.
El astrolabi és un instrument molt antic utilitzat pels àrabs.
El 955, ja vídua, presidí un plet a Narbona amb l’arquebisbe Aimeric (927-977)
Al seu testament de 962 deixà alous a l’abat de Ripoll i bisbe de Girona, Arnulf (-970) a condició de que edifiqui un monestir a Girona en el termini de dos anys, «si no ho fa, l’alou de S. Boi (de Lluçanès) passarà a S. Pere de Vic» [9]. Riquilda, com veiem, és una dona que exerceix la seva autoritat.
La seva mare, Garsendis, comtessa, és una de les marmessores del testament de la seva filla. Si entre el casament de la comtessa Garsenda (898) i la mort de la filla Riquilda (962) disten 64 anys, la comtessa Garsenda devia ser molt jove en casar-se, com era habitual.
Garsenda serà una dona recordada. En una donació de 974 que fa Ennec Bonfill a St. Cugat d’una terra que fou de Centoll, en nom de Bella, a Garrosa (St. Vicenç dels Horts) s’esmenta el rec de Garsenda.[10]
Riquilda de Narbona és també un exemple de les unions que les dones feien amb homes d’un estament inferior. Filla de comtes és casada amb un vescomte, com faran les filles del comte Borrell i podem veure en nombrosos exemples. Les filles de la noblesa aporten béns i prestigi. Els seus fills seran educats, sovint, pels oncles materns, no en aquest cas, ja que Riquilda no tenia germans vius.
Entre el Vallés i el Maresme, al sud d’una muntanya dita Mont Agut “Mons Alacris” i posteriorment Montalegre o“Mont Hilaris”[1], al lloc conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, tot i que el terme parroquial era el de Sant Fost de Campsentelles),n’hi havia una ermita de la que ja no en queda sinó el record: Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonadesdocumentada des dels inicis del segle XIII, quan hom troba diverses donacions i deixes a favor de la comunitat d’aquesta casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles.
Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.
La casa va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma.[2] En 1265 posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies.
Les germanes rebien una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe Ponç de Gualba, a qui trobem acabant amb la vida de moltes comunitats femenines, va retirar al monestir aquests drets.
Sant Fost encara conserva el record de «la font de les monges». Foto: Ramon Solé
El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest mateix bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir. La priora Blanca Desgatell (-1400), optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir, en 1413, el prior de la cartoixa de Vallparadís (fundada en 1344 per Blanca Centelles)[3], fent vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de Conreria.
L’edifici medieval de la Conreria va ser enderrocat a causa de les obres dutes a la casa entre els segles XVI- XVII. A partir del 1942 el nou edifici bastit al seu lloc va ser la seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies.
La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé
La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, expandint-se posteriorment.[4]
Les germanes agustines de la Conreria s’havien traslladat a Barcelona després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou l’edifici que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362.
Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019
El 1438 se li afegeix la comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella” o Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de la Palma de Cervelló (afortunadament una ermita romànica ben conservada en un indret històric-natural molt ben cuidat). Aquests traspassos no són fàcils i no es fan sense resistències, el que vol dir que no eren decisions pròpies i lliures.
Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.
Però el concili de Trento (1545-1563) obligà a la clausura de les comunitats religioses femenines (un intent que ja es venia procurant segles enrere). Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu, com així era.
La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos i el 1593 el papa donà les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona. Aquest seminari va ocupar l’espai fins el segle XVIII, quan es va fer el pati Manning.
Amb l’expulsió dels jesuïtes l’edifici va quedar buit, destinant-se a usos militars fins que l’edifici passa a titularitat pública destinant-se a hospici i “Casa de la Caritat” entre 1802 i 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i l’edifici es destina a oficines de la Diputació de Barcelona.
Antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019
Actualment l’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Santa Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església es parla de les monges agustines però no dels motius de la seva «extinció».
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-05-2022
A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes
[1] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino
[2] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-201
Històries des de Bellvitge. 